Aquest text forma part del llibre “manual del creador”, un assaig a partir de la simbologia dels escacs; així, quan aquí es parla de l’Estat, ens referim al paper o posició que ocupa l’Alfil i no pas a cap estat o país concret. Si el lector hi veu alguna semblança amb situacions reals, serà pura coincidència.

1 – ELS LIDERS
Es dona per suposat que la funció dels pares és procurar el bé dels seus fills , cosa que , amb més o menys fortuna , hem de suposar que intenten la majoria.
Per la mateixa raó, sembla lògic pensar que la funció de l’Estat seria la de procurar el bé comú; i que la funció dels seus líders és mostrar, a la majoria, el millor camí a seguir per arribar-hi. S’entén, d’alguna manera, que la posició de privilegi que frueixen (els líders, representants, jutges, et.) és la demostració i garantia de que coneixen el camí que hi porta; de manera que, a la massa, no li cal més que seguir els seus passos (els seus dictats) per arribar (en un futur) a la mateixa posició avançada.

Ben pocs s’adonen que: el líder, va tant perdut (venut) com els altres; que les repercussions de bonança o perjudici, provinents del fet d’ocupar una situació determinada (ja sigui per conquesta o herència), sempre son imprevisibles i aleatoris, i no garanteixen el futur de ningú (ni del que hi està, ni d’aquells que volen arribar-hi); que la consagració o posició avantatjosa (la jerarquia) que gaudeix el líder (allò que tots els demés volen assolir), és absolutament relativa; es deu única i exclusivament, a la diferència o deferència que li fan els demés; és conseqüència o de la imposició, o de la fe que els altres han dipositat en ell. Que si aquells que el reconeixen com a líder, li retiressin el vassallatge o la confiança, no hi hauria cap singularitat que el distingís; com tampoc hi hauria cap diferència si hagués de compartir la seva posició privilegiada amb ells. Dit d’una altra manera: “el líder només pot beneficiar-se de la seva posició en la mesura que és el PRIMER d’arribar-hi, impedint que els altres puguin arribar on és ell”.
En conseqüència, el líder ho és per exclusió (dels altres) i, només pel sol fet d’imposar-se o ser elegit (triar-lo, diferenciar-lo o deferenciar-lo), la raó del seu liderat desapareix.

La posició, sens dubte, condiciona allò que hom pugui descobrir, però no serà mai garantia de cap descobriment.
El cas és que, quan algú descobreix (ja sia de manera casual o com a resultat d’alguna investigació) quelcom de beneficiós, per si mateix o la comunitat, no és mai (de per si) degut al càrrec que ocupa; sinó, al contrari, serà a partir aquest descobriment que es farà mereixedor d’algun prestigi o reconeixement. I el fet de compartir-lo, allò que el justifiqui.

Per contra, des del principi de la història, la única justificació de l’Estat es troba en la POR, d’aquell que te algun poder, a perdre el seu “estatus” de privilegi; així com a la desconfiança, d’aquests privilegiats, en la gent (o la naturalesa) que els envolta; POR de tots aquells que no poden accedir al mateix nivell de comoditats; POR de que, tots aquests desheretats (sense futur), no es comportin de la manera que el Senyor te previst; POR, en definitiva, a que el FUTUR previst no es compleixi: POR, doncs, a la MORT (del present, i dels privilegis de que hom gaudeix), com a únic FUTUR PREVISIBLE. Només aquesta POR justifica la fe en la pròpia història-histèria (personal o col·lectiva); ella és la causa de la creença en el destí prefixat, per l’interès dels qui governen el timó de la nau.

Qui defensa l’Estat només ho fa instal·lat en aquesta POR. Per tant, l’Estat és una resposta subjectiva, motivada per aquest ESTAT de percepció; que si bé pot tenir alguna “justificació real” per aquell que -individualment- l’experimenta, no necessàriament ha de ser veritat en termes generals: la mort, en tant que futura, mai podrà ser present. En conseqüència, l’Estat que proposa, és, necessàriament fals, tan fals com la mentida en la que es basa. Sense aquesta mentida (sense aquesta “inversió”) no hi pot haver Estat - ni propietats, ni fronteres, ni racisme, ni història, ni planificació, ni policia, ni jutges, ni terrorisme, ni divisió, ni religió, ni símbols- ni, per descomptat, tampoc la distribució per categories que representa l’ordre de les fitxes.

Hi ha quelcom intrínsecament pervers basar la vida, individual o col·lectiva, en la projecció d’aquest Estat (de mesquinesa i desconfiança: de por en la mort) de cada “un”. És fàcil adonar-se que una actitud tan conservadora no pot servir més que per limitar la vida, així com impedir qualsevol descobriment o comunicació.
Admetent inclòs que, aquesta por, des del punt de vista individual, potser és inevitable, comprensible i, fins i tot, útil per estimular una certa precaució o prudència; no te cap sentit estructurar-la o institucionalitzar-la, convertint - el que és un Estat d’excepció personal i circumstancial- en col·lectiu i permanent.

Si be és cert, en una partida d’escacs, que sempre hi ha alguna fitxa amenaçada, cal recordar que l’amenaça prové, justament, de la posició que ocupa i, per tan, del fet de prendre partit per un dels bàndols enfrontats, Així i tot, no vol dir necessàriament que hagi de ser eliminada, ni encara menys que totes estiguin en perill. Però encara que fos així, no hi ha cap raó perquè una fitxa hagi de basar els seus moviments, en el criteri o la por de una altra fitxa, que serà tan limitat i condicionat com el seu. Precisament la possibilitat que alguna fitxa se salvi prové del fet que cada una es mou de manera independent i diferent de l’altre. Únicament si totes es moguessin de la mateixa manera i al mateix temps (com un ramat), podríem assegurar, quan una estigués en perill, que hi estarien totes. Aquesta última és precisament la situació que l’Estat ens proposa.

En lloc de servir per donar confiança, l’Estat, negocia amb la por de cada un, establint-la com a NORMA general; de la qual, qui reten el poder, es beneficia.
- O potser vostè s’ha cregut, de veritat, allò de que: “Hacienda somos todos” (?)

Hi ha una certa diferencia entre “allò que es DONA”: l’estat (amb minúscula) canviant -viu- de cada moment; i “allò que S’IMPOSA”: les IDEES i els SIMBOLS.

La raó de l’Estat (l’estatus) és sempre una imposició (de barreres, normes, limitacions) dels privilegiats sobre el comú de la gent. Quant la gent estableix relacions de confiança no necessita certificats, ni garanties de cap mena: no necessita la intervenció d’un Estat que defensi els seus drets. En te prou amb la paraula donada. En canvi, l’Estat (de privilegi, o “del ben estar”), sempre necessita fer còmplices entre els desheretats (compartint una mínima part de les seves rendes), per mantenir-se en el poder; aquesta és la seva feblesa.
Per això, quan es dona el cas, el poder comença sempre “prenent mesures”: “marcant” (mercantilitzant, valorant) el territori.

Comença per fer una tria (una traïció a la globalitat, una divisió): elegint (dictatorialment), o fent elegir (democràticament) els encarregats d’assegurar l’ordre.

Aquests “capos” son els responsables de mantenir a ratlla -enfilats- a la resta, ja sia mitjançant la repressió, o de forma més “civilitzada”, repartint “equi-tativament” (recordem que el prefix “equí” es refereix al “cavall”, i aquest correspon al Poder Executiu) les engrunes que al Senyor te a be concedir. Així és com es garanteix l’Estat jeràrquic dels privilegiats. La formula per mantenir l’ordre (la correlació numèrica), es basa sempre en fer que la gent trií, que elegeixi entre una o altre opció. Doncs qualsevol opció representa una renuncia a la globalitat, a la totalitat comú, a la “generalitat” (que així queda per uns quants) i, també, a la generositat (que es converteix en privilegi del Senyor); i, per tant, a la igualtat i l’equilibri, puig que exclou tot allò que no ha estat triat.

Qualsevol ordre equival a establir prioritats (una cosa darrera l’altre) i, per això mateix, preferències i jerarquies; jerarquitzem els problemes i també les solucions, afavorint a aquell (individu o societat) que -”creiem”, segons les nostres previsions- més ens interessa, creant així desigualtats i tensions (més problemes). Amb el sol fet de triar es creen favoritismes (en la nostra societat clarament a favor del Senyor, el cap, el centre, la capital, la metròpolis; i en detriment dels criats, els treballadors, la perifèria, el poble, les colònies). Això és el que passa quan les coses no es resolen per tots i entre tots; quan les solucions (els beneficis), no son globals i simultanis - ara i aquí- no tenen solució - de continuïtat.

Allò que reparteix, doncs, la caritat de Senyor, no és fruit del despreniment o l’alegria de compartir (no es dona), ni tan sols és la funció de l’Estat, sinó conseqüència de la mateixa POR que porta als poderosos (a manera de diarrea) a desprendre’s d’una mínima part dels seus excessos, abans que els desheretats els reclamin la totalitat. A la manera que el cos, de cada un, ha d’evacuar regularment, per poder tornar a acumular l’aliment que el renovi.
L’estratègia dels desheretats consisteix en fer-li venir fàstics al Senyor perquè vomiti, mostrant-li les seves nafres descarnades, estimulant, així, la seva caritat. Però fixeu-vos que aquesta estratègia només serveix amb els Senyors (amb el Rei), és a dir, amb aquells que, degut a la seva sensibilitat i bon gust, poden adonar-se de la pudor (mala OLOR), de que “el seu” Estat “fa llufa”; aquells que, en el fons, son els únics que es beneficien (de la seva BUIDOR-8). Doncs, l’administrador, l’Estat institucional, no té sentiments per ningú.
Ja ho diu el refrany: -”De porc i de Senyor, se n’ha de venir de mena”.

L’Estat no perdona; i sense la “capacitat” de perdonar la comunicació no és possible; una mostra més de la seva falsedat. L’Estat no te, a les hores, cap raó de SER; però esdevé la penitència per la nostre estupidesa i golafreria.

La funció de l’Estat (de cada un i de la majoria) és acumular (tenir el graner, o l’estómac, ple), en previsió dels temps de carestia; per això només es pot esperar que reparteixi (defequi o vomiti) quan l’acumulació és tant descarada (descarnada) i provocadora (perbocadora, vomitiva), que, això mateix, posa en perill la seva supervivència; és a dir, els seus privilegis: allò que ha acumulat.
Aquest Estat és el que ens vol fer dir - com Lluís XIV, el Rei SOL- “l’Estat soc jo”.

Un JO (per cert, bàsicament “inestable”) que necessàriament ha de ser contrari al pretès: “Estado somos todos”; doncs, com diu A. Garcia Calvo: “por mucho que el Estado lo constituya la mayoria, nunca podran ser todos”. De fet, l’Estat d’excepció (la diferència), desapareixeria a partir del moment que TOTS fóssim funcionaris. Només la “inestabilitat” (la diarrea) del JO, allò de cada un que no es controla, és el que pot fer-nos compartir i connectar-nos amb la “totalitat” (no pas amb la majoria que està feta de individualitats - separades).
L’Estat no és ningú, però tampoc som tots: Només és l’Alfil.

Però quan parlem de l’Alfil, si be ens referim al Poder Judicial associat a la 3a. Fitxa, també correspon a l’Estat en el sentit més ampli: el que estableix la propietat i en regula el control i l’accés.
Hom pot pensar que el paper de l’Estat és simplement funcional o de tipus pràctic, que es limita a fer de comptable i portar el registre, establint un marc referencial, merament descriptiu, destinat a clarificar i afavorir l’intercanvi i el comerç. Que serveix, només, per fer-nos adonar (fixant-la) de la inevitable seqüenciació aleatòria i cronològica entre els fets i les coses; és a dir, que es limita a la constatació –absolutament relativa- que les coses es troben en llocs i temps diferents, Però sovint s’oblida que tot registre obliga (aquí està la mare dels ous) al reconeixement consensual de un ordre, i que la funció de un ordre és la d’establir prioritats i garantir-ne les posicions.

Assegurar-se al màxim, que aquells que ocupen les posicions més avantatjades (sempre segons l’ordre per ells mateixos establert i reconegut) estiguin en situació d’impedir l’accés i la lliure circulació a aquells a qui han estat assignades posicions més endarrerides, De manera que, quan en el repartiment de bens, riqueses o beneficis, aquests no arriben a tothom, no és tan perquè els primers siguin massa acaparadors, malversadors, corruptes o poc generosos (Que de tot això hi ha a la vinya del Senyor), sinó que aquesta és la conseqüència i la seva obligació de la seva posició de sentinella: impedir que els desheretats hi tinguin accés.
Assegurar-se que, per arribar al Quatre-4 (al Rei), calgui, abans, passar pel Tres-3 (l’Alfil).

Aquests són els drets de propietat que l’Estat defensa, del seu compliment en depèn el seu prestigi i la seva continuïtat.

Com no podia ser d’altre manera, aquest és també l’Estat que interessa al món de l’economia, el Capital i la Banca: el món de l’ESPECULACIÓ.
Aquest Estat ha de ser capaç de fer sentir, com a cosa pròpia dels súbdits, el temor de la cúpula dirigent a perdre els seus privilegis. Convence’ls, que amb el sistema d’ordre que ells representen, tard o d’hora, tothom podrà gaudir de les mateixes oportunitats d’aquells que van al davant. Així, el desig (creixent a mesura que s’avança en la fila) d’aconseguir equiparar-se als capdavanters (l’abundància dels quals només els n’arriben les engrunes), fa, als individus, acceptar, els capricis d’aquells que han arribat primer, erigint-se CADA UN en bastió de l’ordre, reprimint i marginant a qualsevol que es permeti qüestionar o discutir el sistema establert.
L’engany, doncs, no està només en que un arribi primer que l’altre (cosa que és inevitable des del moment que s’ imposa un ordre i una direcció), sinó en que, aquell que ha arribat primer, sempre segons l’ordre reconegut i la direcció marcada, tingui garantit el dret –el privilegi- d’impedir l’accés o emportar-s’ho tot, si aquest és el seu caprici.

Les conseqüències són evidents. D’aquesta manera, gràcies a la fe en el futur ( i a major glòria del Capital i la Banca), s’aconsegueix que siguin els més desheretats (els últims en arribar i no pas els poderosos Capdavanters) els que s’avinguin a renunciar (quan calgui, que sol ser quasi permanentment) als pocs plaers que gaudeixen ( total ja hi estan avesats i per tan són els que menys hi tenen a perdre), conformant-se a no presentar cap possible queixa o reivindicació. A canvi, el senyors, els alliberen de tot possible dubte , incertesa o necessitat de presa de decisions, però també de qualsevol descoberta o alegria impensada, prometent-los una “segura” recompensa en el repartiment de beneficis en “el futur” si és que en queda. Que “inverteixin” el present en un futur escripturat, segur, previst, sotmès a la RE-petició (patiment, precarietat) a l’ordre prefixat de les coses, sotmès als capricis valoratius dels Estaments que avalen els crèdits, a la falta de creativitat i fluïdesa, a la ESTABILITAT. Perquè així, una vegada hipotecats i sense sortida, es vegin obligats a acceptar la complicitat i el servilisme, en qualsevol forma de mercantilització, compra-venda o prostitució (entenent per prostitució tota activitat que, en lloc de proporcionar plaer o satisfacció immediata i compartida als principals implicats, els obligui a realitzar actes no desitjats, normalment competitius, a benefici de un tercer) que el Poder cregui convenient afavorir.

Es tracta, doncs, de mantenir-los constantment ocupats (posseïts) amb qualsevol forma de coacció, corrupció o formula màgica-política-comercial que, a més d’inocular-los el sentit de la culpa dient-los allò que és bo o dolent, afavoreixi la intervenció arbitral i arbitraria, de una autoritat degudament reconeguda pel Poder( de la Capital o el Capital: Cap Capità, Jutge Sacerdot, Notari, etc.) , doncs cal com a condició “sine qua non” perquè l’Estat autoritzi una activitat –no pas l’acceptació i participació consensual dels afectats, que vindria motivada per la utilitat o el gaudi, sense coaccions o urgència legal de cap mena- sinó que aquesta tingui tots els salconduits, avals, propietats i objectius ben definits i reconeguts (no fos cas que, jugant, jugant, es descobrís quelcom impensat amb que el Poder no compti). El que importa, per damunt de tot, és salvaguardar la institució, assegurant la divisió o separació, classificació, conceptual o física de la gent i les coses, assegurar la conversió en valors quantificables ( en números i en diners), que garanteixi i justifiqui l’ORDRE establert i, amb ell, les posicions de privilegi, competències i atribucions que se’n deriven.

Res hi ha, doncs, més eficaç per aquest menester que tot allò en que intervé el reconeixement i conservació de la propietat, és a dir, de l’Estat de les coses.
La prèvia i necessària discriminació que comporta tota apropiació (MI) és font inesgotable de privilegis i prebendes, si be no gens menys de conflictes, donada la dificultat de discerniment. Em aquest esforç per establir correctament els, sempre nebulosos, límits i propietats de les coses, no només intervenen, sinó que podem dir és la seva principal ocupació (allò que els justifica), tots els “bisbes”(“Bishop”, en anglès, es refereix tan al bisbe com a l’Alfil), - mandarins, sacerdots, juristes i directius – de qualsevol institució, política, religiosa o laica, des de la més petita entitat estatutària , a la més antropòfaga i multinacional de les empreses. Tots ells són els responsables “d’interpretar” la voluntat Real, o el que és el mateix, els designis (signes) de la Realitat.

Amb tots els seus funcionaris, ministres i legisladors, des de les diverses especialitats economico-científiques, a les tendències filosòfiques, morals o ètiques més variades, ja sia predicant des de la trona , el tribunal, el bufet, l’escó el parquet borsari, la càtedra, el despatx empresarial o els estadis, amb el recolzament de la justícia o en la seva contra, esgrimint la llei o la intimidació de les armes , per molta que sigui la tinta esmerçada o la sang que s’hagi vessat o encara quedi per vessar, en definir-la i/o conservar-la; tots ells només pretenen fer-nos oblidar que la finalitat d’establir una llei i els seus límits, és sempre la mateixa. Que, en el fons de qualsevol forma d’ordre, administració, imposició, autoritat o prestigi de classe, a l’hora de justificar-se, no s’hi troba res més que la raó d’Estat: el poder dir, de manera prou convincent, perquè ningú s’atreveixi a discutir-ho: “AIXÒ ÉS MEU”.
Les energies que tot Estat hi dedica no proven més que la dificultat d’aconseguir-ho.

Tota la seva dialèctica, no és més que la mesura de la seva hipocresia, doncs per molt que s’esforci a proclamar el seu dret de propietari… l’Alfil sempre serà el sentinella… i la força la seva única raó.
No envà és en el DOS-2, on el TRES–3 es recolza.

Si al llarg de tot aquest treball venim insistint en la necessitat de la desaparició de l’Alfil (el Poder Judicial); o el que és igual, de l’Estat, en el sentit més ampli (el que correspon a la RE-PETICIÓ - patiment, precarietat - a l’ordre de les coses, als ESTAMENTS, a la falta de creativitat, a la ESTATICITAT); no és perquè pensem que la nostra demanda pugui, o hagi de ser, satisfeta; ni, encara menys, perquè ens considerem amb cap dret a fer-la; tot el contrari, el nostre plantejament, la conseqüència que hem extret de tota aquesta reflexió, és precisament que l’Alfil (l’Estat, ordenat, previst, igualitari, coneixedor del futur i sabedor d’allò que, a tots i cada un, beneficia) MAI HA ESTAT POSIBLE (i que deu -10- ens guardi de desitjar que s’aconsegueixi).

Com ja dèiem en el primer lliurament, el FUTUR, la MORT de cada UN (allò que l’Alfil representa), en tant que futura, mai ha pogut SER, NI ESTAR, PRESENT; És FALSA; en la mesura que talla la continuïtat i barra el pas; en la mesura que pretén distingir entre abans, i després, de MI: entre “jo”(aquest JO-10- que som tots i qualsevol) i “els altres”.

L’Alfil, més que cap altre fitxa, no es representa ni a si mateix; és al Rei (el Senyor) a qui precedeix i anuncia; és en nom d’ELL, doncs, que parla i ajusticia. Si de cas l’únic paper que li escau com a propi, és el d’administrar LA MORT (ni tant sols és capaç d’executar-la per si mateix); però, donat que es queda CURT en la seva RE-presentació (presentació del Rei), MATA tota possibilitat de co-neixement, creixement o renovació.
L’Estat pretén un JO (un joc) que sigui identificable, ordenable, individualitzat, personal i intransferible, però, alhora no pot impedir, que JO (el Joquer, el comodí), pugui ser qualsevol fitxa… inclosa la del Rei.
L’Estat no pot impedir que, malgrat tot, la comunicació es doni… i el sentinella ens deixi passar.

Compártelo

Como no quiero ofender a nadie, vaya por delante que me refiero a la idea de dios que nos hemos hecho los humanos, no a lo que pueda haber de trascendente tras ese concepto.

Que sea de derechas no es solamente porque quienes le invocan preferentement sean los de esa tendencia política; sino que la estructura misma de verticalidad jerárquica que de él dimana, constituye la razón fundamental de la existencia de la derecha (por lo que, en puridad, sería más exacto llamar “vertical” a la derecha y “horizontal” a la izquierda).

El poder, y la voluntad, de Dios son los argumentos de los que se vale la derecha para constituirse en transmisores de ese poder, y voluntad, erigiéndose en sus representantes legales sobre la tierra. Ellos se atribuyen el encargo de interpretar sus deseos, ordenes y preceptos, y aplicarlos sobre sus congéneres a través de su estructura jerárquica vertical.

Lo de vertical tiene una importancia capital, puesto que es lo opuesto a horizontal. Vertical es lo que viene de arriba y se impone sobre lo cotidiano, lo plano, continuo y sin relieve ni diferenciación. Lo vertical, rompe esa continuidad, marca un punto de ruptura en ella, suele ser imprevisible e inapelable, “es la voluntad de Dios”… o de quienes le representan.

No en vano la corriente eléctrica muestra estas diferencias, puede ser continua o alterna. La primera fluye como un río, la segunda se acumula en pantanos (oscila) para beneficiarse de su potencia retenida. La gestión de esas oscilaciones (ya sean de energía, de capitales, o de masas de individuos) es en lo que suele especializarse la derecha, puesto que es algo que lleva en sus genes. Mientras que la izquierda, que parte de la igualdad y pretende garantizarla, no puede proponer, y mucho menos imponer, ninguna gestión de flujos, sin contradecirse.

A un dios, un dios verdadero, igual que al sol, no se le puede mirar a la cara, porque te fulmina. Por ese razonamiento muchos reyes de la antigüedad no permitían que ningún vasallo les mirara a la cara, bajo pena de muerte. Así es como se impone la estructura jerárquica, “por el temor de Dios” “por que dios lo quiere”, sin argumentos ni razones.

La misma impotencia que uno siente ante los desastres naturales, la muerte de un pariente o amigo (“siempre se van los mejores” suele decirse), es la que siente el ciudadano ante las imposiciones del poder terrenal. Sin embargo, por más que pretendan justificarse apelando al bien común, las arbitrariedades manifiestas, los caprichos, o los intereses de sus representantes, dejan bien a las claras que únicamente se acogen al derecho divino que les proporciona su cargo (lo que en la practica, y en lenguaje llano, equivale a “por cojones”).

Hablamos, por tanto, del poder en su manifestación más esencial. El poder incontestable y sin remisión. En consecuencia, plegarse a sus designios, debe tener también, por pura lógica, sus beneficios y ventajas para quienes se someten. Pues es fácil, para quien tiene el poder, favorecer a sus lacayos; a la vez que estos aceptan conformados las penas impuestas por el señor como algo inevitable, lo que hace, también, que estén menos predispuestos a rebelarse.

Así no es de extrañar que en lo tocante a organización y reparto de beneficios, sea normalmente la derecha quien se lleve el gato al agua. Que equivale a decir que “dios les favorece”. Así pues ¿cómo no van a tener adeptos?
¿Quién va a oponerse a algo tan contundente como el poder de dios?

Ello explica porque, “la izquierda”, a menudo no sabe abstenerse de utilizar los mismos métodos.

Hay, sin embargo, en la misma tradición simbólica, un personaje redentor. Porqué si “dios es de derechas” su hijo, como por otra parte ocurre en las mejores familias, le ha salido respondón. Jesucristo “solo puede ser de izquierdas” Sí, el niño, se revela y no quiere seguir la tradición familiar (la de los dioses). Baja a la tierra (a lo horizontal) y se diluye entre la masa humana (se hace hombre). Niega la singularidad de su herencia (el “usted no sabe con quien está hablando”), renuncia a ser cómplice del poder, recupera la inocencia, y se sacrifica, poniendo con ello en evidencia las arbitrariedades de ese poder, cuando penaliza a un inocente.

Porqué la izquierda es (o debería ser) lo que resiste a la sinrazón. La que se niega a erigir castillos o estructuras verticales. Es la que comparte en lugar de acumular. La que busca el horizonte. La que nunca se planta. La que es libre. No tiene linaje… ni deudas, ni vasallajes.
El pueblo llano, la negación misma de cualquier protagonismo… lo que NO ES.

No quiero decir con eso que deban desaparecer las estructuras verticales, pues también tienen su función -la de marcar el territorio, de señalar un camino, de estimular el crecimiento- mientras sirvan para ese menester; pero nunca deberían oponerse a la horizontalidad, a la fluidez, hasta el punto de impedir cualquier iniciativa o movimiento.
Debería ser un hito, no una empalizada.

Bastante tenemos con los fenómenos incomprensibles e imprevisibles que el dios trascendente nos envía, como par añadirle otros, fabricados por hombres con ínfulas de divinidad.
Así, cuando la derecha diviniza a Cristo, vuelve a clavarlo en la cruz, lo coloca en vertical… a la vez que se mantiene con los brazos abiertos. La pura contradicción que la cruz manifiesta.

Por eso la izquierda (desde lo horizontal) debe ser capaz de mirar a los representantes del poder a la cara. De responder a sus esfinges y demostrar su falsedad (“no saben lo que hacen”), al comprobar que no pueden fulminarnos con la mirada. Podrán, tal vez, ordenar que se nos ejecute, pero entonces se verá que son sus lacayos (los de abajo) y no sus rayos lo que nos fulmine. Lo que deja en evidencia su propia impotencia. Y, así, con el simple hecho de dejar de creer en ellos (puesto que es la fe lo que los sostiene), su divinidad se resquebraja.
Y, lo que queda, es la inocencia.

Compártelo

Compártelo

¿Porqué los negocios que más dinero mueven en todo el mundo son el tráfico de armas, la droga y la prostitución -y yo añadiría el control de las materias primas- y sin embargo pocas veces nos paramos a pensar en cuales son las causas de esa situación?

El hecho de que estos negocios sean ilegales parece colocarlos, por incontrolables, en el apartado de lo irremediable: puesto que siempre han existido, no parece probable que vaya a dejar de ser así. Y, en términos absolutos, seguramente siga así, por los siglos de los siglos. Lo que sí podría cambiar es el nivel de implantación, es decir, que el negocio fuera menos rentable y disminuyera su volumen, hasta el punto en que dejara de ser una epidemia.
La única forma de conseguirlo pasa por entender cuales son sus causas: aislando el virus que los inocula. El virus se llama INSATISFACCIÓN.

La INSATISFACCIÓN tiene cuatro formas de manifestarse.

1ª
Una es la CARENCIA AFECTIVA, la ausencia de cariño. Y la consecuencia inmediata es el ODIO, acompañado de su hermano, el MIEDO.
El jinete de ambos es la GUERRA, que se vale de ellos para generar el mayor de los negocios: el del ARMAMENTO.

-Esta sería la parte escondida del iceberg, la de mayor tamaño;
pero tiene otra visible, la legal; aparentemente desconectada de la anterior, pero que se alimenta de la misma carencia.

Porque la Industria Armamentista está en el origen de toda investigación y producción INDUSTRIAL y ENERGETICA. Estas (sus aplicaciones civiles) son su parte visible, algunas tan espectaculares que les sirven de justificación ante la sociedad.

2ª
La Falta de Esperanza. LA DESESPERACIÓN. Su manifestación son las Enfermedades Mentales.
Su jinete es LA PESTE (las toxinas).
Su negocio son LAS DROGAS (los estupefacientes).

Parte visible: INDUDTRIAS QUÍMICAS Y FARMACEUTICAS.
Su volumen de negocio no parece indicar que sean muy eficientes en la erradicación del problema, sino más bien todo lo contrario.

3ª
INSATISFACCIÓN SEXUAL. Su manifestación la Esclavitud ( bajo cualquier forma imposición que tenga como finalidad el sometimiento del otro): PROXENETISMO, INMIGRACIÓN.
Su jinete es LA MUERTE (violación de la libertad, del derecho y la vida personal).
Su negocio LA PROSTITUCIÓN (explotación física y/o laboral)

Negocio legal que genera: Todo lo relacionado con el ENTRETENIMIENTO. (ETT / MAS MEDIA / DISCOTECAS / APUESTAS / ESPECTÁCULOS DEPORTIVOS/ INDUSTRIAS TELE COM.)
Como la anterior, su implantación se debe a su eficacia para distraer al personal sobre cual es la verdadera causa del problema.

4ª
La CARÉNCIA ALIMENTICIA.
Su manifestación (su jinete) es EL HAMBRE.
Su Negoció: MATERIAS PRIMAS (control de producción), MONOPOLIOS.

Parte visible: INDUSTRIAS ALIMENTARIAS
Su incremento ha ido en paralelo a la desaparición de las formas tradicionales para procurarse el alimento. Si bien ello ha evitado hambrunas en los territorios donde se ha implantado, a menudo ha sido la causa de ellas en los territorios que ha explotado, incluida la desaparición de etnias enteras.

La 1 y la 4, opuestas entre si, se potencian mutuamente. Son las Ordenadas y buscan el Poder.
La 2 y la 3 también se oponen y potencian entre si. Son las Abscisas y buscan el Placer.

Naturalmente, como manifestaciones patológicas adictivas, cada una de ellas tiene sus respectivas repercusiones en la salud social así como en la de los afectados; las cuales no vamos a detallar por ser suficientemente conocidas y tener su correspondiente reflejo en los sistemas sanitarios, con costes y beneficios perfectamente establecidos.

Pero si en lugar de atacar los síntomas se atacara las causas, la situación podría cambiar de manera drástica. Lo que nos da una idea de porqué no se hace.

Solamente haría falta la administración del correspondiente antídoto existente, para cada una de las carencias, que detallaremos a continuación. Debería aplicarse, preferentemente, de modo preventivo para evitar ser presa del virus; pero igualmente puede administrarse a quienes lo padecen, siempre que se quiera erradicar la epidemia o disminuir sus efectos.
Se llaman ARTES.

Contra la 1ª
Úsese de la MÚSICA - POESIA – LITERATURA
Si bien estas han servido igualmente para enardecer a las tropas o exaltar sus hazañas, no es menos cierto que se hace muy difícil atacar a aquel con quien se ha estado cantando. Por ello, de lo que se trata, es de (en)cantar al posible rival, y que se una al coro, en lugar de atacarlo con ellas. También es de sobra conocido el valor de la poesía para remediar los desengaños amorosos.
Su ámbito es el de las Vibraciones. Su sentido es el oído (significativo que, leido al revés, sea “odió”).

Contra la 2ª
Úsense las ARTES PLASTICAS.
La dedicación a ellas potencia la paciencia y anula en quien las practica la percepción del tiempo al convertir cada instante en infinito; fijando el tiempo en las obras que produce. Sus ámbitos de influencia son el Espació y el Tiempo. Su sentido la vista.

Contra la 3ª
Las ARTES CORPORALES /Danza/Teatro/Cine/Moda/Práctica deportiva.
Las que se basan en el desarrollo de la capacidad seducción y favorecen el contacto con los demás. Su ámbito es el de los ritmos y las Relaciones Interpersonales. Su sentido el tacto.

Contra la 4ª
Las CULINÁRIAS Y AGRÍCOLAS
El cultivo y la cocina tradicionales enseñan el aprovechamiento de los recursos locales y favorecen una vida plena ligada al entorno, sin restricciones alimenticias ni ingerencias exteriores. Su ámbito es el de las Relaciones Comunitarias. Sus sentidos el olfato y el gusto.
Favorecen la participación en la producción y el consumo y, junto con las demás, el goce colectivo, LA FIESTA.

Las cuatro primeras (carencias) imponen el reino del terror y suponen el predominio apocalíptico sobre el mundo. Mientras que el desarrollo de las otras cuatro (artes) supondría una vida plena, el predominio de la paz en las conciencias y que el mundo fuera una continua celebración.

Ni que decir tiene que el coste, en vidas y dinero, sería infinitamente menor; mientras que el grado de felicidad se incrementaría en proporción a lo ahorrado.

Lógicamente las ARTES deberían ser la base sobre las que se establecieran todas la disciplinas y ciencias, en lugar de ser, como ahora, únicamente el adorno final (un lujo, reservado a los ricos, cuando existe).

Pero nos tememos que, mientras quienes tienen poder para decidir sobre esos temas, sigan lucrándose a titulo individual, con los dividendos que proporcionan tales patologías, no habrá forma de aplicar los remedios que proponemos para beneficio personal, tanto como para el conjunto de la sociedad.

Baste señalar, como ejemplo de la efectividad de esos mecanismos, la vida y la obra del pintor Vincent van Gogh, una viva muestra de todas las carencias citadas. La afectiva, la desesperación, la sexual y la alimenticia. Su prolífica y obsesiva dedicación a la pintura demuestra la eficacia del tratamiento contra la desesperación, el auténtico motor de su obra; sin embargo esa dedicación, por si sola, no fue suficiente para compensar las demás carencias que le atormentaban.

Compártelo

Se ha puesto tan de moda en los últimos tiempos el oficio del coaching (“entrenador” en ingles), que cabe preguntarse si no será esta la ocupación que venga a sustituir al diseño en la ya clásica pregunta de “¿estudias o diseñas?” y que ahora podría formularse en estos nuevos términos “¿parad@ o coach?” (así escrito, añadiendo el grafismo de la arroba, pretendiendo abarcar a ambos géneros en esa memez de lo políticamente correcto).
Lo que antes solo era una excusa para el ligoteo, ha venido a juntar en una expresión al desocupado (macho o hembra, que eso ya lo tenia la gramática resuelto desde siempre) y al listillo que pretende sacarle beneficio a la situación de crisis. Una profesión que, partiendo del mundo del deporte, va extendiéndose por todas las profesiones, seguramente con mejores expectativas de negocio para el entrenador que para el entrenado.

Porqué, vamos a ver, que un deportista veterano, a medida que sus capacidades físicas comienzan a disminuir, se dedique a asesorar a otros mas jóvenes aportando su consejo y experiencia, parece lógico y beneficioso para ambas partes. Que otras profesiones, mayormente de tipo ejecutivo - pues han sido los primeros en hacer uso de esta figura- pero también técnicas, reciban el consejo de quienes les han precedido, igualmente puede parecer deseable, siempre que estos entrenadores puedan aportar realmente su propia experiencia en el oficio. Pero que de ello se haga una profesión en si misma, ejercida por quienes no tienen, ni han tenido, que dar el callo en la profesión u oficio al que pretenden asesorar, me parece una estafa; ¿porqué no se dedican ellos a hacer el trabajo, en lugar de aconsejar, y cobrar, por decirles a otros como hacerlo?

Si además eso pretende crear escuela, sacando beneficio de enseñar a formadores, me parece una variante más del sistema de ventas piramidal, con la sola diferencia que aquí no hay otro producto que vender más que “optimismo”.

Y no es que el optimismo no sea necesario en estos tiempos dominados por la depresión, pero dudo que pagarle a alguien para inyectarlo tenga mayor eficacia que ponerle velas a algún santo; sin desmerecer por ello la parte de consuelo y esperanza que puedan aportar al angustiado ciudadano cualquiera de estos métodos.

No obstante, ante la dimensión que va tomando, en previsión de que pudiera estar equivocado y que al final demuestre ser de utilidad, quiero contribuir aportando un nombre autóctono a esta profesión, que realmente responda al sentido que se otorga, y poder así desterrar el anglicanismo del que proviene y con el que se confunde todavía más al personal. Más que nada para saber de que estamos hablando.

Existe un concepto en esta tierra que, si bien está en desuso, no por ello deja de ser adecuado; se trata de la palabra “acochar” que significa cubrir, proteger o tapar algo y se aplica al hecho de cubrir con el rebozo de la manta al niño antes de que se duerma.

Creo que esta imagen de protección y cuidado le viene bien a la profesión de “coaching”; pero existe otra aplicación que me parece todavía más adecuada al concepto que nos interesa y, esta sí, desborda optimismo.
Tratase de “l’acochador” es el nombre que se da en “els castellers”, al niño (*) que se coloca en la cúspide del “castell”, inmediatamente debajo de “l’anxaneta” haciendole de silla.
Si esta (la “dels castellers”) no es una imagen de optimismo, eficacia, coordinación, empuje, energía, participación…arte, que baje díos y lo vea.

Claro, en ese caso, “l’acochador” participa (arriesga) al mismo nivel que “l’anxaneta”, y tanto como el resto de los componentes del castillo, sin los cuales no seria posible alcanzar el objetivo previsto. Me parece una metáfora excelente de la forma en que la sociedad debería estructurarse; y del lugar que deberían ocupar el “coach-acoxador”.

Si este ha de ser su puesto, bien venido sea.

(*) obviamente puede ser niño, o niña; pero esa obligación de distinguir los géneros permanentemente -además de llevarnos a absurdos como tener que distinguir entre jirafas y jirafos; que los señores tengan cuello y las señoras cuella, o que mi mujer tenga dos rodillas y un servidor dos rodillos- no hace más que complicar el lenguaje… y que “el castell faci lleña” por exceso de peso… y estupidez.

Compártelo

Hi hagué al poble un mestre -explicava la meva mare- al que, si be tothom reconeixia els seus coneixements, era incapaç de mantenir l’autoritat a l’aula; un gran inconvenient en una classe de bordegassos d’un poblet rural, més feréstecs que civilitzats. Això devia ser al principi dels anys trenta, a la classe dels nois, on assistia el meu oncle, el germà de la meva mare.
Contava que, en una ocasió, un dels nois va portar a la classe un grapat de cireres amagades dins la camisa, possiblement havien de ser el seu únic esmorzar, les quals, mig d’amagat va començar a espigolar, cosa que, naturalment va cridar l’atenció dels seus companys que començaren a demanar-li la quota solidaria de participació en el refrigeri.

Alertat el mestre per la remor provocada, va exigir al promotor del desordre la entrega immediata de la causa dels fets, és a dir, que va confiscar-li les cireres (“sideres”, segons l’argot local).
Aixó va provocar immediatament la indignació solidaria de tota la classe, tant dels que ja havien tastat els fruits com dels que esperaven fer-ho, desfermant tota una brama de protestes, més o menys somortes del tipus: - Qui ho havia de dir, un mestre lladre! Això no s’havia vist mai, un mestre lladre!! Lladre, lladre…!!
La indignació del mestre va anar pujant de to, impotent davant la insubordinació dels seus pupils, i , trasbalsat com estava, sense poder controlar-se, va començar a cridar que callessin, tot picant amb els punys closos sobre la taula… i les cireres…
-Ara fa vi!! Ara fa vi! –van cridar les criatures- ARA FA VI!!!…
El pobre home, amb la cara més encesa que el color de les cireres, no se l’hi acudir altre cosa que llançar la prova inculpatòria per la finestra… amb tan mala fortuna que, a sota, hi hagués la classe de les nenes en la seva estona de pati, les quals, en veure la pluja de fruites vermelles, començaren a cridar: BATEIG!! Bateig!!…

Si aquell dia l’home no es va suïcidar deuria ser perquè la seva poca energia l’hi impedia fins hi tot aquesta solució.
A més d’aquesta anècdota, el malnom que va quedar-li per sempre més fou el de “l’enxixat”.

A la zona on això va succeir es designa, encara actualment, amb aquest mot (“enxixat”) a una persona malaltissa, ja sia de manera transitòria o permanent; equival a estar pioc, pansit, trobar-se malament.

L’origen d’aquesta paraula, que no sembla tenir una arrel catalana, crec que podem trobar-la en un mot castellà que, en el seu moment, va aplica-se a un rei.
No fa gaire vaig trobar un text en un blog on es feien analogies entre aquest rei i l’ex president Aznar.
http://lowon.blogspot.com.es/2012/11/aznar-el-mutante.html

El rei era Carlos II, conegut a tot el seu reialme com “el hechizado”. Darrer rei de la casa d’Àustria, el qual, va haver de sofrir tota la seva curta vida, el llast patològic de l’endogàmia de les famílies reials.

Sembla lògic deduir que aquest sia l’origen del nostre “enxixat”.

Una variant seria la paraula “encisat”, si be aquesta serveix per referir-se a algú seduït per quelcom i no seria aplicable en el mateix sentit, en cap dels cassos al·ludits.
En canvi, el mot “hechizado”, que en la traducció equivalent hauria de ser “embruixat”, s’hauria estès per tota la península, per designar al seu malaurat rei, transformant-se en passar del castellà al català, i esdevenir la variant local esmentada.
El mot seguia ben viu encara, dos segles i mig després quant, en la imaginació dels nens –i potser dels seus pares- van trobar encertat aplicar-lo, a causa de la seva manca d’autoritat, al pobre i desvalgut mestre, víctima, com el rei, de la riota de la plebs.

El que vingué després, també en ambdós cassos, fou la reacció del poder (si be no directament per la ma dels al·ludits en aquesta narració). És el que sol passar quant, aquell qui mana, se sent menystigud en la seva autoritat. Però no ho contarem aquí perquè ja està en els llibres d’història.

Compártelo

“Doctores tiene la iglesia” es deia en altes temps quan algú es veia enfrontat a algún dupte religios. L’art, doncs, acaba d’assolir el mateix nivell de trascendència que avans tenia la religió i, de la qual, l’art només n’era un simple instrument, aplicat a la voluntat doctrinaria de l’esglesia.
D’aquesta manera, allò que era el suport del missatge, s’esdevé ara, no ja vehicle per l’emisor, sinó la veu mateixa del remitent; devant la qual els critics i especialistes exerceixen de profetes i interprets, donat que “la veu de deu és incomprensible a les masses incultes”; és llogic per tant que prefereixin que el missatge sigui el maxim de inintelegible, a la manera com el llatí servia per garantir l’estatus diferenciat de les jerarquies eclesiastiques.

Malgrat tot, n’hi ha prou amb una mínima capacitat d’observació per deduír, en veure l’empremta de una petjada, que per allí hi ha passat algú. I no és necessari ser gaire llest, i encara menys erudit, per saber ràpidament si l’empremta és humana o d’algun altra animal, i cal només un mínim d’experíència per saber de quin animal es tracta.

Deduír altres detalls com l’edad, el sexe, o les condicions físiques, ja requereix alguns nivells més de coneixement i experiència però que, no obstant, poden estar a l’abast d’aquell que hi estigi interessat.
Amb l’art passa quelcom de similar: depen de l’interés que hom hi posi en esbrinar-ne el rastre. Tota obra no és més que una altra forma de petjada deixada per l’autor; i un dels mecanismes més eficassos per descobrir allò que hi diu, és intentar refer el camí que el rastre ens mostra; principalment pel què fa a la tècnica, però també, si és possible, esbrinar-ne la intenció.

L’anàlisi de la tècnica ens dirà molt de la habilitat de l’autor, sobretot si ens prenem la molestia de intentar fer el mateix. La imitació és el mecanisme bàsic de l’aprenentatge; és allò que fa qualsevol cria animal per assumir les habilitats de la seva espècie.
Només imitant ens adonarem veritablement de la dificultat que implica la realització de una obra i del nivell de domini assolit pel seu autor.

Aconseguir vencer la resistència de la materia bruta a ser dominada, sotmetent-la a la seva voluntat sense dificultat aparent, de una forma bella i elegant, és allò que el converteix en mestre. Que finalment l’imitador superi al mestre és allò que el convertirà en artista tambe a éll.

En la mesura que l’observador coneix la tècnica podrà saber si la intenció de l’autor ha estat asolida i entendre el misatge.
Cal recorre el camí - “el rastre”- en ambdós sentits per saber-ne l’origen i el destí, i també els esdeveniments del seu recorregut. Com més detalls esbrinem d’aquest recorregut, més podrem saber del misatge i del missatger… sense interprets interposats que, com ja hem dit, sovint tenen més interés en encriptar el missatge que en fer-lo esclaridor.

També ens adonarèm quan l’obra dèu més a l’accés (i l’excés) a poderosos recursos tecnològics, que a les habilitats del seu autor. La idea més simple i elemental, amplificada o multiplicada per la tecnologia més sofisticada, pot tenir una gran repercusió, deguda més al culte i admiració que desperta el desplegament tècnic, que no pas el missatge implicit en la obra.
Així un monolit de cent metres en forma de patata fregida, tindrà molta més repercusió per la ostentació dels recursos epreats que no pas per la forma de l’escultura en si mateixa, la qual, en la seva mesura original, no hagués cridat l’atenció de ningú.

En aquest sentit, l’art actual, diu més de les relacions personals amb el poder i els recursos que això possibilita, que no pas de la qualitat o nivell artistic dels seus autors, i encara menys del seu missatge.
Un simple grafisme convertit en volum i ampliat mil vegades respecte al seu esboç inicial, eleva la cotització del seu autor en la mateixa proporció. Si fa no fa, en la mateixa mesura que, qui el financia, pot fer ostentació de la seva riquesa i/o presumir d’erudició a través de la obra. Posarèm un exemple.

Aquesta obra, pintada amb regalims d’esmalt sintètic sobre tela, podría il·lustrar com l’univers juga amb la materia per produír les seves formes… i fer evident, de passada, alguna de les contradiccions en que la realitat es basa.
Diu aquesta: “una cosa no pot estar en dos llocs al mateix temps, ni dues coses poden estar al mateix lloc al mateix temps”.

No obstant experimentem, amb imatges simètriques com aquesta, que dues coses (les dues mitats) han estat (en el moment de crearse) en un lloc al mateix temps, i com una mateixa cosa (la mateixa forma) està a dos llocs diferents al mateix temps.

L’art -a més d’un divertiment de dimensió còsmica- serveix per denunciar contradiccions d’aquest nivell.

Aquest missatge, però, no sol interessar a ningú. Bàsicament perque allò que es busca és el recolzament i difusió per part de la critica especialitzada, sense la qual cap mecenes hi mostrarà interès i l’obra haurà de conformarse en dormitar indefinidament en un racó de l’estudi, a l’espera de ser venuda, regalada o destruida pel estralls implacables del temps… que denuncía.
En cambi, si fos el cas que l’autor gaudís de un prestigi reconegut, fins hi tot tindría la possibilitat de ser reconvertida en una escultura monumental per decorar algúna girola o jardí public o privat i fer-ne milers de reproduccións com a record turistic.

estudis per covertir la imatge en volum escultoric

El que sens explica, per tant, poques vegades te a veure amb el missatge o qualitat de l’obra i sí en cambi amb la vanitat i les relacions de poder dels implicats.

L’art, com qualsevol llenguatge, suposa una descoverta del món en el mateix acte de descruire’l. Per tant parteix de la humilitat del que ignora. L’autor intenta explicar-se, entendre el món, experimentant-lo i, al mateix temps, reflectir-lo en els seus actes. És a dir, preten comprendre i fer entenedor allò que se li escapa (seguir el rastre fins a descobrir l’origen i la causa).

Que després el resultat d’aquests actes hagi de ser explicat per critics i esecialistes (substituint l’original per la interpretació) sovint de una manera encara més criptica que allò que qualsevol espectador pot entendre a través de la mateixa obra, diu més del “art del misteri, que del misteri del art”. De com convertir en llatinismes allò que hauria de resultar evident… a través de la experiència.

No se si m’he explicat?

Compártelo

LLIBRE D’OFICIS
DE PASTORS I OVELLES.

Vet ho aquí que una vegada hi havia un ramat d’ovelles. Era un ramat gran, n’hi havia de grasses i no tan grasses, n’hi havia de blanques, de rosses i de negres. Els prats on pasturaven no eren dels més gemosos però deu n’hi do. No es que hagués plogut molt darrerament, però la previsió dels pastors en construir embasaments havia fet que la situació fos suportable. Almenys aquest sistema havia premés d’estalviar-se els constants desplaçaments de la transhumància, i si bé el ramat no havia crescut molt la majoria d’ovelles s’engreixaven bé i la producció de llana era abundosa. Fins i tot, aquestes bones condicions del terreny feien que sovint es trobessin ovelles d’altres ramats que venien a pasturar on no els pertocava, i com es natural, eren retornades ràpidament als seus pastors.

No es pot dir que fos un prodigi d’harmonia, de baralles sempre n’hi havien, quan no era per aconseguir l’herba més tendra, era per una femella, per ajaçar-se en un lloc més càlid a l’hivern, o més fresc a l’estiu. Però solien acabar en no res, i en cas que l’aldarull fos massa gros i amenacés de trencar l’ordre i la unitat de la formació, els gossos s’encarregaven de resoldre-ho ràpidament i restablien la pau amb un parell de lladrucs o mossegant alguna pota, si calia.

D’aquesta manera s’aconseguia retenir a les ovelles dins de la cleda sense massa esforç. Només calia estar a l’aguait de que les reserves d’aigua no baixessin excessivament i deixar que les ovelles anessin buscant-se l’herba on la trobessin més gustosa. Així no semblava que els pastors haguessin de tenir cap problema, mentre les ovelles poguessin anar menjant.

Però com que no hi ha res perfecte, un dia a un dels pastors - potser degut a tenir poca feina- se li va acudir de voler dividir el ramat. Evidentment als altres no els va fer gens de gràcia i va començar la discussió.

La proposta del primer era quedar-se amb la part d’ovelles de producció càrnica i naturalment una zona restringida però de pastura més ben regada. Mentre que els altres es quedarien amb la producció de llana, i amb la major part del ramat i el pasturatge més extens.

Aquest plantejament no agradà gens als altres pastors, acostumats com estaven a controlar tota la cabana, i no els feia cap gràcia quedar-se només amb la llana mentre l’altre s’enduia la carn, tot i que s’havia comentat que l’amo era favorable a les noves corrents que tendeixen a l’especialització, que afavoreixen l’augment de la producció.

Però en un ofici tan antic costa molt canviar els costums i formes que porten tants segles d’arrelament. Els uns al·legaven que no s’hi guanyava res dividint la ramada, que el que faria seria donar-los més feina i haver de construir mes tanques, i que si el que volia l’altre era quedar-se amb tota l’aigua per al seu ramat i deixar-los a ells amb la sequera.

I l’altre els contestava que els nous mètodes exigien separar la producció de manera que permetés l’estabulació i l’alimentació amb pinsos adequats a cada funció i que els beneficis compensarien amb escreix l’esforç i la despesa que això suposava.

Una altra part de la discussió es centrà en qui es quedaria amb els gossos. En aquest punt la discussió va arribar a un grau de crispació tal que més d’un va sortir queixalat, sobretot a partir que el defensor de la divisió i dels nous mètodes va insinuar que els gossos no serien necessaris amb els nous sistemes de control electrònics i fins i tot informàtics… Aquí varen atiar-se mútuament els gossos.

Per sort la sang no va arribar al riu i van haver de parar la discussió quan va arribar el camió de l’escorxador a buscar les peces de cada setmana.
- I què farem quan arribi el llop? deia un altre tot carregant les ovelles - si no tenim gossos. - Ja saps que de llops quasi no en queden i si ens fot alguna ovella no anirà gaire lluny - responia l’altre -, hi ha mètodes de seguiment prou sofisticats com per enxampar-lo abans que sortís de la cleda, així encara que arribés a matar alguna ovella, sempre podem vendre-la per carn. I pel que fa als lladres tindrem un circuit tancat de televisió que ens permetrà vigilar tot l’exterior del recinte.

Tots aquests arguments van fer que algun dels partidaris de la unitat comencés a baixar la guàrdia. I la cosa es va complicar quan l’esquarterador de l’escorxador va pronunciar-se a favor dels nous mètodes de progrés. Somiant potser ja amb una desfilada ininterrompuda i creixent de moltons en canal sortint del seu escorxador, per proveir de carn a tot el planeta.

En mig de la discussió algú - potser en to sarcàstic va preguntar si no fora bo saber el parer de les ovelles.
Però aquesta observació, que en una altre moment s’hagués pres de broma va servir de detonant per iniciar una campanya d’informació dels dos bàndols en defensa de les respectives tesis, encaminada a celebrar un referèndum d’autodeterminació ovina.
Si els partidaris de la unitat al·legaven puresa de raça, defensa de la integritat territorial i protecció en cas d’una possible agressió per part del llop. Els progressistes responien, que quina semblança hi havia entre una merina i una churra? o una capra hispana - que també n’hi havien- o una poitevine?. Que el control s’assegurava molt millor amb l’informàtica que amb les tanques, i que la seguretat es garantitzava més amb un sistema d’aliances que no amb els gossos. I això donava peu a que els conservadors diguessin que els altres volien donar les ovelles al llop, etc., etc…

Un altre problema que es plantejà fou com s’havia de realitzar el cens electoral i la votació: Uns volien comptar totes les potes i dividir per quatre, uns altres volien comptar els caps i separar- los per races, però això semblava discriminatori.

Si uns simplement volien que els partidaris de cada opció s’agrupessin en indrets diferents, hi havia qui deia que la votació havia de ser secreta per evitar represàlies.

El cas és que mentre durava la campanya els pastors havien anat descuidant la seva feina: Els cóms ja no tenien aigua i l’herba escassejava. Les ovelles començaven a cridar i a posar-se neguitoses.

Els enfrontaments freqüentaven i ja no eren per una femella o per un tros de sòl, sinó per un bri d’herba. Baralles i escomeses sovintejaven i si bé en un principi els gossos (també malmenjats) intentaren evitar-ho, de seguida optaren per matar ovelles per satisfer la pròpia gana.

I així es produí l’estampida. Un allau de carn coberta de llana enfonsà les tanques i s’escampà per pastures veïnes, no sense esclafar en la fugida algun dels pastors desprevinguts.

Com no podia se menys els pastors de territoris veïns s’apressaren a donar ajut als pastors descuidats del territori sublevat, davant el temor que el “mal” s’escampés als seus ramats. I mitjançant una coalició de gossos d’atura procedents de totes les cabanyes veïnes, la revolta fou sufocada i les ovelles retornades al seu territori, per seguir subministrant a l’escorxador la quota setmanal de carn.

Els pastors responsables foren despatxats, i tot i que la unitat territorial fou preservada, s’iniciaren transformacions per adaptar la producció a la demanda que els nous temps requerien.

Però algunes ovelles mai van ser recuperades. Es comentà que algunes caigueren a les urpes del llop. Però la majoria encara campen per territoris sense cledes, aprenent a rememorar altres temps, ja oblidats, en que cap pastor, gos o senyor les manava.

Aprenent a distingir entre el que algú vol o el que cal.

(Aquest text forma part del llibre “Manual del creador”, de Josep Nogué)

Compártelo

Un grup de fusellers de muntanya, o miquelets, confraternitzant amb els rodellers, en un esteller a les Guilleries.

Compártelo

El general Moragues a la seva casa pairal de Sant Hilari, acompanyat dels seus escortes.

Compártelo