Tió

You are currently browsing the archive for the Tió category.

Tió de les Guilleries

Tió de les Guilleries

Tió (descripció)

Tió original (tió verum)
Popularment, amb el nom de tió, es designa a qualsevol tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si be a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot és per referir-se a l’element principal de una arrelada tradició nadalenca coneguda com “fer cagar el tió”.
Consisteix en seleccionar un tió – un tronc, preferentment buit- que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que, el tió sigui generós i compleixi amb el que d’ell s’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, donat que seria tan auster en les seves dàdives, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si be la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.

Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però el que la majoria de gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunment acceptades.
És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer –l’origen- al qual fa referència el mot “TIÖ”.

Ja hem dit que per “tió” s’entén qualsevol tronc destinat a cremar i convertir-se en brasa per donar-nos escalfor. Però aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, donat que hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.
Perquè, en origen , no era “qualsevol tronc” allò que s’entenia per “tió”, sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal de unes característiques mol determinades.
El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar els llocs més feréstecs de la comarca de les Guilleries.
Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.
Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.
Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per desenvolupar-s’hi els tions.
Segons les últimes investigacions, els tins podrien ser una variant dels coneguts con “fongs esqués”, com la ungulina fomentaria, capassos d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm.), mesures que els tions arriben a superar si es donen les condicions adequades.
El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o “amanita cesarea”), i en assolir una certa grandária (10-15 cm.) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior, fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa de que molts exemplars s’esguerrin es deu a que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en que hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recolector.
Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autonòmica dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, en madurar, es desprèn convertint-se en la medusa tal com la coneixem.
Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal. Cosa que, antigament, almenys pel que fa als tions, ningú haguera discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, si més no, les mateixes capacitats que els animals més propers en l’escala etològica, amb independència del regne al que pogueren pertànyer.
D’aquí naixeria, per tan, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.
Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix –iguals que el troncs on va originar-se – de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com el Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…cagant llamins, per satisfacció de les criatures de la casa.

*Disseny creat i registrat per Josep Nogué

Aquest tió podrà trobar-se enguany, exclusivament, a la propera fira de nadal de Vic; o sol·licitant-lo a lautor a través d’aquesta pàgina.