Josep Nogue » Manual del Creador

Àlfil

Josep — Thu, 29 Jul 2010 16:57:29 +0000

“Broti la terra verdor: herbes, llavors i arbres fruiters que donin sobre la terra fruit amb la seva llavor dintre” Allò que és MEU (MI). Allò que em(me) constitueix. Aquest és el punt de partida de L’ALFIL A partir del moment que hom considera quelcom propi que li pertany - ja sia el terreny on habita, els objectes que utilitza, la casa on viu, els animals i plantes que el sustenten. la família o els criats que governen o , només el seu PROPI COS -, es veu en el dret, i també en la necessitat d’utilitzar-los com a matèria d’intercanvi. Com a objectes de COMERÇ: ADMINISTRAR-LOS. I, per comerciar, cal assignar un valor a les propietats, que es sol establir en funció de l’oferta i la demanda, i està relacionat directament amb els excedents: el que hom no necessita i del que pot despendre’s i també les necessitats que ha de cobrir i els mitjans que té per a fer-ho. És fàcil suposar que en aquesta valoració, del que a un li manca o el que li sobra la previsió té gran importància. De la previsió correcte en dependrà la bona marxa de l’economia - que no s’ha de confondre amb l’abundància o la prosperitat. Així per una planificació correcte, cal conèixer les pròpies necessitats. ser PREVISOR, - tenir cura de les PROVISIONS - coneixe’s bé a un mateix i allò que és SEU. La PROPIETAT. Això implica fer-se una IDEA del que ÉS cada cosa. Conèixer els elements de que es compon. Analitzar les seves estructures i relacions. Investigar el seu ÉSSER. Allò que ÉS, el lloc que ocupa i on ESTÀ cada cosa. Però , malauradament per qui investiga, les coses no són immutables i el que en un moment pot semblar estable i permanent, més tard a canviat. Tot i així, els investigadors, estudiosos científics…creuen descobrir sovint espais o estructures que no canvien o almenys, pot semblar que es mantenen per un temps, en la mateixa forma o al mateix lloc. En la mesura que es comprovi, que allò que És, és com s’esperava, dóna fe de la seva EXISTÈNCIA. Un terme aquest, l’EXISTÈNCIA, en el que estan basades les religions, en el fet de RE-LIGARE: lligar el seu ÉSSER a la cosa: proveir-lo d’una IMATGE de si mateix. “A imatge i semblança de Déu”, proporcionar-li una ESSÈNCIA immutable. Donar-li ANIMA, malgrat ANIMAR vulgui dir també dotar-lo de moviment i, com a tal, variable; tot i que, hem de suposar, es tracta d’un moviment controlat, com la sorra dins un rellotge. Ja veieu com el comerç i la religió no estan tan lluny l’un de l’altra. De vegades fins i tot es confonen. Totes dues busquen allò ESSENCIAL, L’ESPERIT. Si bé cal reconèixer que el seu llenguatge es presta a confusió: els economistes parlen del Producte Interior Brut i, els religiosos, de la Puresa de l’Anima; aparentment contraris l’un de l’altra. Però, com que la Puresa cal buscar-la en el terreny de l’anhel més que en el de les evidències, podem suposar, també a l’Ànima, una certa “brutícia”; tal com es cuiden prou de recordar-nos tots els entestats en fer bugada. Això explica - com dèiem, en la fitxa anterior- que l’olfacte sigui el sentit que convé més als comerciants. Olfacte per als negocis, les espècies i les essències. I olfacte, igualment en els capellans, per descobrir allà on hi ha algun tuf de socarrim. Ambdós busquen, doncs, l’ESSÈNCIA, ALLÒ IMMUTABLE. Que allò que s’estudia, investiga o comercia, respongui a les expectatives que s’esperaven d’ell; és el que li dona el seu valor. L’hi proporciona crèdit. Així mateix, una persona és digna de crèdit en la mesura que sigui fidel a sí mateixa, a l’IDEA que es té d’ella: fidel al seu ESPERIT IMMUTABLE. Aquí és on intervenen les religions, proporcionant un model IDEAL, un codi moral a imitar. Convertint a cada fidel en un valor segur -previsible- gràcies a la promesa de recuperar la inversió (fixem-nos que invertir també vol dir capgirar) en el futur - guanyar-se el cel- que suposa el compromís de no sortir-se dels marges assignats (ben al contrari del que diu la benaurança: “benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells És -ja- el regne del cel”). Comprometre’s a SER i ESTAR, cadascú, en el lloc que se li assigna, puntual com un rellotge, i demostrar així que hom es un home assenyat. Capaç de lliscar mal·leable com l’aigua, el vidre fos o la sorra, fins adquirir la forma del recipient assignat. I tant transparent com perquè una vegada constituït, “la cara sigui l’esperit de l’ANIMA”. No és d’estranyar que la IMATGE sigui tan important en el món del comerç, fins a l’extrem de distorsionar-la, enganyant la vista; importa més l’embolcall, que ens promet meravelles, que no pas el contingut. Contingut que les ciències ens ajuden a descobrir. Què hi ha al interior de les coses - veure-hi a dins com si fossin de vidre- saber què se’n pot esperar, és la funció de la ciència (CONS- CIÈNCIA). Perquè, - tot i que, con Sant Tomàs, té poca fe - també busca certeses. Compara i comprova reaccions fins a garantir que allò que És- com diu la religió - roman immutable…, fins a la pròxima mutació. Així, un cop més, encara que semblin contraris, ciència i religió, busquen -també- el mateix: allò ESSENCIAL INMUTABLE. Allò que és PROPI, pertanyent al “Senyor”. El seu ESTAT. No espera altra cosa de l’artista el marxant - comerciant d’art - : que sigui fidel a si mateix, a la IMATGE que ell s’ha creat – reconeixible - i que li dóna crèdit: diners (la imatge de Déu, que ara preval): que el fa ser RECONEGUT. Per altre banda, els mitjans de comunicació, no paren de recordar-nos constanment l’important paper que l’esport te en la formació del PROPI cos; de la IMATGE física, que junt amb l’ANIMA, constitueix la PERSONALITAT. A ningú pot estranyar, doncs, que estiguin tan lligats (”gats amb gats mai s’esgarrapen”) en tots els temps, la religió, el comerç, la cultura, l’art, l’esport i la banca. Aquesta última, traficant de crèdit, la màxima representació de la Fe en no RES. (Comproveu com, al final, es compleix la condició indispensable perquè quelcom suri: que estigui buit - Com anirem CONFIRMANT en totes les fitxes). Per això no hi pot haver re més que la IMATGE del senyor dins els que “vesteixen la púrpura”. La figura de L’ALFIL engloba a tots els representants del poder, a tota la BUROCRACIA de L’ESTAT, des de el primer ministre al últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediari del capital o la Religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: son els ATMINISTRADORS; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai. Però, és evident que en major grau, els que més s’identifiquen amb el Senyor: qui més progressa. També és funció del seu càrrec protegir als dèbils - tant als plançons del Senyor (els que encara no han crescut prou) com els seus majors (els que han perdut el seu poder); PERÓ AIXÓ, per l’ALFIL que de dintre de l’apartat d’obligacions que el Senyor li encomana, no de la seva “devoció” cap a “ELL”. Així doncs, l’ALFIL, en quant imatge visible del Senyor - del Rei- a que precedeix, REPRESENTA el FUTUR; alhora que CONTROLA, decideix i CONFIRMA als que poden o deuen accedir a “ELL”. Confirmació és també, que l’ESTRÈS (3) sigui la malaltia dels executius.

Compártelo

Cavall (de Troia)

Josep — Thu, 15 Jul 2010 17:36:47 +0000

“I va fer Déu el firmament: separà les aigües que hi ha sota el firmament de les que hi ha sobre el firmament…” El fet de crear uns límits comporta, indefugiblement, la seva transgressió. La consciència dels límits, la constitució d’una entitat diferenciada de la resta separa el que li pertany del que li és aliè: discrimina entre el que li és propi del que és estrany. Entre DINS i FORA. Des de l’home expulsat del Paradís, o l’infant que pren consciència del seu “jo” separat de la mare, l’enclaustrament en un LLOC,(que prové de la arrel LUC: déu de la mitologia ligur, adscrit al territori - al lloc- i de Sant LLUC a qui representa un brau, regit per l’element terra). Tot el que impliqui marcar una separació entre DINS i FORA: la pell del propi cos, una closca, carcassa, cuirassa o armadura; la muralla d’una ciutat, les fronteres d’un territori, regne, nació o imperi. Provoquen indefugiblement, en els de dins, la necessitat de defensar els seus límits i, als de fora, el desig de transgredir-los. EL CAVALL simbolitza qualsevol forma tancada en sí mateix - persona, entitat o estructura- capaç de distingir entre INTERIOR: el que li pertany, que forma part de la seva essència. I EXTERIOR: que li és estrany i, per això, ho rebutja. Fruit d’aquest encerclament, és la creació d’un espai interior - de una COSA (RES en llatí) nova i diferenciada- que, malgrat pugui estar ocupat per quelcom - el cargol dins la closca, la persona dins la seva pell, els habitants d’una ciutat…- la seva passivitat relativa - la seva immobilitat, la seva fixació i immutabilitat, la seva impermeabilitat- pot fer pensar als qui no hi pertanyen, en la seva vacuïtat - en el buit -. Tant pel qui és dins, com pel qui és fora, tot el que no és “jo”, no té sentit, és buit. Tot el que no soc “Jo”, NO ES RES -”nada”- per tant, no passa RES si ho RE-PARTIM. I ja dèiem, en la descripció de les forces contrincants -ELS BLANCS i ELS NEGRES- “el que és buit, la passivitat, desperten el desig d’ocupar-lo i de posseir-la”, respectivament. És per això que, tant pels habitants d’una ciutat, que volen estendre i ampliar el seu recinte, com pels qui viuen en l’espai exterior, que desitgen ocupar la ciutat (valgui com exemple la ciutat, però és extensiu a qualsevol altre entitat), per poder ocupar el territori enemic - interior o exterior- els cal desplaçar- se: sortir els de dins, entrar els de fora. Per fer-ho els cal, a uns i altres. algun mitjà que els permeti sortir dels seus límits territorials, sense perdre, en l’intent, la seva integritat individual - diferenciada. També en això, el CAVALL, és útil. No només en la forma prou coneguda com animal de tracció o muntura de cavallers, sinó, també, en el seu aspecte simbòlic. Per extensió, donarem el nom de CAVALL a tota protecció, armadura, cuirassa exterior o preservatiu, que permet -a la manera d’una escafandra autònoma- sortir del nostre recinte propi -”sortir-nos de mare” - amb garanties de conservar la nostre integritat individual, la nostra DIFERÈNCIA (una precaució especialment dramàtica quan, en moments de màxim apassionament, ens obliga a calçar-nos el PRESERVATIU). Així mateix, el símbol del CAVALL, inclou tots els vehicles de transport i defensa que podem trobar en tots els temps i, també, totes les normes, estatuts i constitucions, que defineixen una entitat institució o cultura. Tot el que fa la funció de CONTENIDOR i serveix per definir uns límits, per diferenciar, entre allò que hi ha DINS, i el que hi ha FORA. Fins i tot de manera tan “subtil” com, en el terreny del so, l’ocupació global de l’espai que suposa la “música” actual, pel que fa al seu important paper com a distintiu de grup entre els joves. EL CAVALL és l’element que crea la Diferència, la dualitat (és posterior a la TORRE, que encara era UNA, amb la terra). És interessant recordar com els indis americans, que no havien vist mai cap CAVALL abans de la colonització, no distingien entre cavall i cavaller, pensaven que eren, ambdós, una sola cosa. EL CAVALL és també per extensió, la MATRIU. el MOTLLE, el GRESOL, que ens serveix per donar forma: on es vessa el metall fos, perquè adquireixi aquesta nova forma. La forma que MARCARÀ (1ª fitxa) la DIFERENCIA (2ª fitxa) respecte al magma primigeni. Respecte a la UNITAT. De la mateixa manera com el fal·lus (la TORRE) penetra -viola- l’espai buit - el RECINTE virginal- per vessar dins l’úter - el GRESOL- el magma seminal i primigeni que donarà opció a l’espermatozou (altre vegada la TORRE, en la seva funció de fal·lus, però també de CAVALL, per la seva mobilitat)penetrar el RECINTE tancat per l’òvul - la FORTALESA- (TORRE quant a estaticitat, però CAVALL quant a espai buit…) - Ja veieu com els conceptes són acumulatius- Així, continuant amb el ventre femení, etc., podríem seguir fins a l’infinit intentant de CERCAR (tancar) la diferència entre allò que ÉS FORA i allò que ESTÀ DINS. La creació del “jo”. També , però, d’allò que és MEU, allò que és dels ALTRES, dels que estan amb MI i els que estan contra MI, origen de la PROPIETAT, el GREGARISME, LA GUERRA… Malgrat tot, però, ja veieu com no sempre és fàcil determinar les diferències i tal com el guerrer en mig de la batalla ens hem de moure guiats per la INTUÏCIÓ. A la manera com ho fa el CAVALL sobre el tauler, saltant sobre els obstacles en un sentit irregular: IMPREVISIBLE.

Compártelo

La Torre

Josep — Sun, 27 Jun 2010 10:42:15 +0000

“I, digué Déu - Faci’s la llum: i la llum fou.” La TORRE, és l’element que marca els límits, que acota el terreny (és situada als quatre extrems del tauler). Així mateix marca un punt sobre el terreny, una localització; d’aquí l’encreuament de línies amb que la representem, que, a més d’indicar els quatre punts cardinals, també fa referència a la oposició entre l’horitzontalitat de la terra i la verticalitat de la torre. Així, doncs, és abans que res una MARCA. El mateix concepte de MARCA servia per designar, a l’Edat Mitja, una concepció territorial (un DO, una Donació) del Senyor envers algun vassall com a premi pels seus serveis o, sovint, com a recompensa per la conquesta d’un territori que, el mateix vassall afavorit amb la donació, havia conquerit. - Ja veieu com a la primera fitxa el poder comença a intervenir. També trobem, al començament dels temps bíblics, com el Senyor fa donació a Adam, del PARADÍS, perquè s’hi estableixi (un paratge on poder créixer i multiplicar-se) i així mateix el senyoregi. Que el conegui. I, el primer que cal per conèixer un lloc - per veure’l- el PUNT DE PARTIDA (no ho fan els arqueòlegs?) és fer-lo a trossos - igual que els estels de mar per reproduir-se - ACOTAR-LO. I, d’aquesta forma, posseir-lo. Aquesta és la funció de la TORRE: MARCAR els límits i apropiar-se d’un espai, clavant-hi una estaca, tòtem, obelisc, torre, o qualsevol forma fàl·lica que DESFLORI o VIOLI la horitzontalitat- la passivitat- de la terra. Que la propietat és quelcom consubstancial -propi- del mascle es fa evident, ja, a partir de la forma de marcar el territori. Directament relacionada amb la seva potència viril. Des de la forma com els gossos marquen de manera olfactiva, mitjançant l’orina, el seu territori, o les urpades que deixen els óssos en els arbres per indicar la seva alçada o atemorir a competidors menys corpulents. No hi ha gran diferència de la manera com ho fem els humans. Per exemple: a un senyor se li concedia el dret sobre tot el territori que podia recorre, a cavall, en un dia: tenia més poder com més resistència demostrava. O, també sobre tot el territori que podia divisa (tot el que DOMINAVA la vista, DIVISA, vol dir també MARCA) des d’una torre o talaia, sovint col·locada sobre una muntanya. (*En un principi potser en cultures nòmades, eren les muntanyes les que feien de punts de referència i marcaven els territoris de cada tribu - muntanyes sagrades, moltes de les quals, posteriorment, foren posades sota l’advocació de Sant Miquel, en referència directe als MIQUELETS). A mesura que els coneixements tècnics s’incrementen, la torre, passa a ser el símbol i la demostració de la potència defensiva o ofensiva - tant com de la capacitat tècnica- dels que l’han construïda. De vegades la sola amenaça és suficient per a dissuadir qualsevol intent d’agressió forana. Per això és important fer-ne ostentació i superar en el possible als competidors, convertint-se així en una prolongació de la mesura fàl·lica i en una demostració de la potencia viril. Així igual que els adolescents fan ostentació de membre, competint a veure qui pixa més lluny, les cultures de tots els temps, marquen el seu territori amb la més variada riquesa de formes que la naturalesa o els mitjans tècnics posen al seu abast: des de les fogueres o petards de les festes del solstici d’estiu (època en que la naturalesa és més exuberant i luxuriosa), a les salves d’artilleria llençades des de fortaleses o vaixells, i - per extensió- tota la gamma d’armes i ginys d’inspiració fàl·lica que serveixen, també, per defensar el territori, ja sia de manera simbòlica o ofensiva i que demostren la potencia de qui la brandeix o enarbora: plomes, (des de les plomes dels barrets, a l’estilogràfica de l’escriptor) ceptres, bastons de comandament, varetes màgiques, o telèfons; així com espases, llances, porres, fusells, canons, coets, míssils, sense oblidar les eines de treball o els bats, “stiks”, o raquetes esportives. Qualsevol estri que faci la funció de perllongar els membres del cos humà i estendre el seu abast. Actualment per saber qui mana en una família només cal veure qui controla el comandament del T.V. Fer créixer les seves branques i arrels tot el que sigui CAPAÇ. Això és el que representa també el signe de CAPRICORN, o la seva representació esquemàtica del pentacul - estrella de cinc puntes- invertit: representació de l’home plantat a terra. LA TORRE HUMANA.(Encara que, per aconseguir-ho, ha tingut, primer, que deixar-se picar per L’ESCORPÍ, mentre buscava convertir-se en un déu; per després, haver-se de conformar amb ser només un híbrid - un semidéu bastard, un SAGITARI - mig animal i mig home, dedicat a llançar fletxes - o míssils -. (vegeu el 2º mapa de correspondències). I, pel que fa a l’arquitectura de la mítica Torre de Babel, no hi ha hagut cap cultura que no fes ostentació de la seva potencia mitjançant l’erecció de tot tipus de fal·lus petrificats: menhirs, obeliscs, piràmides, torres, minarets o campanars. Que, en la nostra cultura tecnològica, han trobat el seu paral·lel en les modernes torres de comunicacions, que ejaculen informació per tot el globus i, fins i tot, pel espai exterior. Incloent-hi tots els “miracles” de l’enginyeria, aplicada a la violació del territori natural, mitjançant la construcció de ponts, camins, canals i ports. Ja veieu com és de permanent i actual aquesta forma. Tots ells, no són altra cosa que la demostració de virilitat, de masclisme, del poder que les ha promogut, cercant, cada un d’ells, ampliar els límits del seu territori. Des de BABILÒNIA A NOVA-YORK, tots volen pixar (pujar) més enlaire. És funció dels xamans - és el seu poder - ASSENYALAR el camí dels astres, els límits del temps i les estacions, així com MARCAR, en funció del cel, l’orientació i els límits del recinte sagrat: l’espai del temple o la ciutat. Una funció que , defineix a tots els fetillers, executius, especialistes i tècnics del Poder, o amb poder, que al llarg dels temps, han estat i són: astròlegs, sacerdots, científics, enginyers, arquitectes, urbanistes, polítics, dissenyadors… tots ells entesos en Planificació. La TORRE és el lloc des d’on es domina. Com la talaia que és ens permet estendre la nostra mirada, des d’un observatori de privilegi, sobre tots els territoris que controla el Poder. Erigint-se com el seu primer símbol que ens trobem en el camí del coneixement, de la consciència. El Poder és la capacitat o facultat que hom té per exercir control o DOMINI, ja sia sobre el propi cos, sobre un territori i/o la gent que l’habita, que li resten sotmesos o reten vassallatge, mitjançant un pacte, ja sia forçat o voluntari. I es considera que el poder és més gran quanta més gent hi està sotmesa. Però cap Poder no es pot mantenir sense una - o múltiples- estructures que l’aguantin; l’estructura és el “pal de paller” del Poder. Així tenen més possibilitats de sostenir-se aquelles estructures que per la seva forma, són més estables, i no les que tendeixen a la precarietat o demanen una atenció constant. És per això que el poder, tradicionalment, ha tendit a estructurar-se segons la forma piramidal (més o menys roma, com les muntanyes o turons). Si us fixeu en aquesta forma veureu que, arquitectònicament, no necessita ni argamassa que la subjecti; n’hi ha prou amb amuntegar les pedres - més o menys polides- les unes sobre les altres procurant, això sí, que, a mida que va pujant, la superfície de cada graó sigui menor. Això vol dir que en l’estructura social, els servents han de ser molt més nombrosos que els senyors a qui serveixen. I, a mesura que s’ascendeix en l’escalafó social, els privilegiats disminueixen en nombre fins a ser només un - o pocs - a la cúspide. Només així pot sostenir-se aquesta forma de poder. Sol tenir tanta estabilitat que fins i tot s’aguanta sense ni requerir, la col·laboració voluntària -conscient- dels implicats. N’hi ha prou amb la superposició de nivells socials progressivament més elevats - i minvants en nombre- que parassiten - quasi biològicament - els qui estan per sota d’ells. I, com és natural, resulta més estable com més ample sigui la seva base respecte a l’alçada; només pot créixer fins allà on la pugui sostenir la resistència dels materials -súbdits- que la sustenten. No cal dir que cap forma és comparable en estabilitat a la senzilla línia horitzontal; però, obviament, aquesta posició és la contraria de qualsevol que vulgui destacar o adquirir poder. Però, a mesura que el poder evoluciona – progressa - vers altres formes més sofisticades, se li fa més necessària la col·laboració voluntària - fins i tot especialitzada- dels seus subordinats. Que aconsegueix mitjançant l’educació - la formació. No és per casualitat que l’ENSENYAMENT- (de l’arrel ENSENYA, que vol dir: insígnia, senyera o pendó) sigui obligatori; i de vegades portat a l’extrem de l’acarnissament (ensañamiento). Perquè les noves formes - que volen un poder més gran - tendeixen, pressionats per les masses, a enquibir cada cop més privilegiats a cada nivell social, de manera que, en lloc de disminuir progressivament la superfície, segons el nivell és més alt, es manté la mateixa amplada que la planta inferior, si no és que s’amplia. Les formes resultats ja no tenen res a veure amb una estructura piramidal. La seva forma és la d’un paral·lepípede o prisma recte, tot i que, en el súmmum de l’espectacularitat, i amb habilitats de prestidigitador, hi ha qui vol imposar-nos formes semblants a la piràmide invertida. Fixeu-vos en les formes de les modernes construccions, són simtomàtiques de com es construeix la nostra societat. Està clar que, per poder-se mantenir, aquestes estructures no en tenen prou amb sobreposar llurs elements. Els seus components requereixen una cohesió interna - una argamassa que els lligui- amb un grau d’adherència directament proporcional a la dificultat d’equilibri de la seva forma. Cosa que es tradueix en un nivell d’opressió creixent de la societat que la compon, ja que, aquest tipus d’estructures, no pot permetre’s, dintre seu, elements ineficaços (ineficaços als interessos del Poder, que ja hem vist com són necessàriament oposats a les necessitats del poble) ni dissidències que suposen una amenaça per la seva estabilitat. Per això són tan importants el mitjans de formació de masses - d’argamasses- que intenten esborrar, de les nostres ments, qualsevol dubte sobre la utilitat de les formes que volen imposar- nos, amb l’excusa de que són més noves, però amb intenció, no confessada, de poder ampliar cada cop més la capacitat dels nivells superiors de l’escalafó. O si de cas cercant la complicitat hipòcrita dels qui se’n adonen, prometent-los un lloc de privilegi. Arrepenjats però, com sempre, en els nivells més baixos - la gravetat no la poden canviar- sobre els qui, sinó més reduïts en nombre (si hi sumen els del tercer món el nombre dels explotats és prou important) almenys són els més dèbils, on recau tot l’esforç, i ja no donen abast a sostenir-los. Aquesta tensió, tard o d’hora, porta al seu enfrontament (per pur cansament dels materials que la componen) que serà més o menys aparatós proporcionalment al volum adquirit. Com més gran sigui l’estructura, més gran serà el desastre.

Compártelo

Projecte per el taller-estudi del pintor

Josep — Wed, 07 Apr 2010 14:53:15 +0000

Compártelo

Vitrall de l’alfil

Josep — Thu, 14 Feb 2008 18:44:06 +0000

Compártelo

Manual del creador, portada

Josep — Thu, 14 Feb 2008 18:40:54 +0000

Compártelo

El rei

Josep — Thu, 14 Feb 2008 18:36:41 +0000

Compártelo

Cavall de Troia

Josep — Thu, 14 Feb 2008 18:30:04 +0000

Compártelo