Articles

Eminencias Reverendísimas:

Ante todo pediros disculpas por importunaros con mi suprema ignorancia, propia, seguramente, de la tosca mentalidad de un simple trabajador manual embrutecido por el contacto con la vil materia.
Sin embargo, mi admiración por el Arte me empuja a dirigirme a Vuesas Eminencias Reverendísimas (V.E.R.) en demanda de orientación y consejo, pues deduzco de vuestras publicaciones, que sois expertos en el Arte contemporáneo y su mercado, terreno en el cual me siento absolutamente perdido.
Es por ello que, abusando de vuestra paciencia, quisiera haceros participes de mis rogativas, a la espera de que tengáis a bien atenderlas.

Entiendo que, quienes acceden a vuestros seminarios, aparte de poder costearse lo que valen, tienen la intención de dedicarse, de alguna manera, a la gestión del arte en el ámbito contemporáneo; lo cual, en los tiempos que corren, y por lo que tiene de espiritual dicha especialidad, viene a ser –junto con el deporte- el equivalente actual de la religión, entendida como “el culto elevado a los altares” y, por tanto, reservado a la clerecía; cargo que V. E. R. asumen (o aspiran a ello) en el mundo artístico.
Por eso un servidor, que en la infancia fue monaguillo, nunca se atrevería a aspirar a cargo tan elevado, por lo que tiene que conformarse, a lo sumo, con el de sacristán de alguna de vuestras iglesias, capillas o catedrales.
Porque, a pesar de haber sido educado en latines y haber ejercido diversas funciones parroquiales (léase: diseño gráfico, ilustración, escultura, muralismo…), destinando a ello incontables horas de oración, plegaria y recogimiento, no he sido bendecido con la gracia por la que se me permita acceder a los altares a participar de cualquier pobre o solemne misa, debiendo conformarme con ejercer de apagavelas en el rosario de las beatas.

Como doy por supuesto que vuestros seminarios facultan a sus Eminencias, además de oficiantes para dichos cultos, para saber distinguir entre buenas y malas obras; lo que tiene la virtud de elevar a los altares a las primeras y condenar al fuego eterno a las segundas; imploro de vuestra magnificencia y sabio discernimiento sacerdotal, tengáis a bien sopesar las mías, para que, en caso de considerarlas dignas de adoración, como seria mi aspiración, les sea otorgada su bendición para poder ser admitidas en el santo panteón de los milagros y convertirse en imágenes de culto. Y, así consagradas, permitan a su humilde autor (o sea, yo) beneficiarse de la modesta renta que los óbolos de los feligreses tengan a bien destinar al culto de dichas obras.

En caso contrario, si pensáis que solo merece vuestro repudio, imploro de la misericordia de vuesas mercedes, no las juzguéis con excesiva severidad, dado que fueron realizadas con la mejor intención, sin ánimo de ofender a dios, ni a sus respetables representantes en la tierra, tal como fueron escritas estas palabras, ni en ellas encontréis más pecado que el de la ironía.

P.E. Tal vez queráis aprovechar los desvaríos de este pecador, para instruir a vuestros Excelentísimos aspirantes en las miserias del bajo mundo, por el cual ellos deberán mediar.
Me ofrezco voluntario, para que, si lo creen conveniente V.E.R, sus pupilos puedan analizar los frutos de mis bajos instintos y, en lo posible, intenten enderezar mi vida por el recto camino.

Quedo a vuesa entera disposición.

Atentamente
Un pecadol

Compártelo

Quan algú diu “ mira que faig” és evident que preten cridar l’atenció, és la veu d’algú que vol ser protagonista, que, degut a allò que fa, es considera mereixedor de l’atenció dels qui l’envolten i reclama per tan que li dediquen el seu temps, cosa que sense el reclam previ potser no es donaria, perdent-se allò que fa, en l’anonimat i tan l’obra com la persona serien ignorades.
Per contra, quan algú pregunta “quí ho ha fet això ¿” és evident que qui ho pregunta no és l’autor de l’obra, però també que és l’obra per si mateixa –sense el reclam de l’autor- qui ha aconseguit captar l’atenció de l’observador sorprès per aquesta.

Que un reclami l’tenció per la seva obra no diu res ni a favor ni en conta d’aquesta, al contrari del que passaria si el reclam fos únicament vers la persona, la qual podria ser acusada d’immodèstia, actitud en la que solen caure els infants en reclamar l’atenció dels grans.

Però quan l’obra, per si sola, te el poder de captar l’atenció, esdevé protagonista trascendint l’anonimat del seu autor, dona fe de la seva qualitat intrinseca, del seu valor creatiu, i entronca directament amb la força creativa de la naturalesa, l’autoria de la qual, malgrat els diversos intents per ser esbrinada, continua en l’anonimat.

Si be, degut a les limitades capacitats de la ment humana, ens continua semblant inconcebible que al derrera de una obra no hi hagi, visible o invisible, un autor, algú amb ganes de protagonisme que utilitza la seva obra com a reclam envers la seva persona, i ens desconcerta quan ningú es proclama, o reclama, com a autor (“mira que faig”), i encara més en un món on el prestigi o el nom de la persona precedeixen a l’obra, i l’autor es publicita no sols com a reclam, sino per conferir valor a l’obra.
L’anonimat, a les hores, esdevé suspitós, es desconfia de qui no dona la cara (de qui no te cara) per posar preu a allò que fa. No ens adonem que només si és anònima una obra pot ser justament valorada, que és quan preguntem “això quí ho ha fet” que l’obra , de veritat, ens interessa. Perque quan l’autor és tan evident que no cal fer la pregunta, vol dir que la seva obra ja no ens sorprèn, que només fa allò que d’ell s’espera: que sigui una bona inversió. La inversió des del “quí ha fet això?” al “mira que faig ara”.

Allò que ens ha arribat de la prehistòria és, per definició, de factura anònima, no podem saber-ne l’autor. Per tan no queda més remei que valorar l’obra pel que és o representa, però no pas per quí representa.
En epoques històriques també sovint l’autoria de l’obra és anònima i només se’n sap la cultura a la que pertany i/o l’ha motivada, aixì es l’obra, a falta d’altres referents, la que ens dona informació d’aquells que la crearen.

És a partir del moment que se’n coneix l’autor que l’obra contribueix, o no, a donar prestigi al seu creador. Així, per exemple, en el cas de Velazquez, son tan conegudes les seves obres com la seva persona, és adir, obra i personatge s’equilibren: el pretigi de l’obra enalteix a l’autor.

Arriba un moment, però, en que es valora una obra per el prestigi d’aquell que l’ha feta. Segurament seria amb Dali que comença aquest càmbi, és la personalitat de l’autor allò que fa que sigui coneguda la seva obra. Tothom coneix el nom de Picasso, però segurament poca gent sabria (apart del Gernica) quines obres ha fet. El mateix passa amb Tapies o Chillida, tothom pot reconeixer el seu estil, peró la majoria no en pot anomenar obres concretes.

Encara hi ha, però, un altre nivell, a l’hora de valorar una obra, és el que passa pel reconeixement del comisariat.
És a dir, que es valora una obra en funció de quí l’hagi seleccionat.

En un moment en què la valoració artistica és absolutament subjectiva, la única forma de poder ser valorada pel gran public passa pel prestigi professional de qui n’ha de fer la selecció.
No és estrany doncs que sovint allò que més es valora sigui el més incomprensible per la gent, donat que és en aquests cassos quan els especialistes (comisaris, curadors, marxans) tenen més terreny per esplaiar-se, fent valdre els seus coneixements i criteris personals, donat que, al cap i a la fi, és per això que se’ls paga.
Pot donar-se la paradoxa –de fet es dona- que, mentre els creadors tenen feines per viure, el funcionariat artistic cada vegada gaudeix de més prestigi i privilègis, sovint heretats o associats a antics llinatges.
Per tan el cercle torna a tancar-se: El prestigi, que partin de l’artesà havia imprecnat a l’artista, superant inclús el valor de l’obra, ara torna a les elits de sempre, aquelles que utilitzen l’art per distingir-se dels altres. S’esdevé així una nova aristocràcia sacerdotal basada, més que en la interpretació del “misteri de l’art”, en fer de “l’art un misteri”.

Compártelo

Cualquier día, un erudito, propondrá que en la enseñanza se utilice la música como base para el aprendizaje de las criaturas; que esta sea, como la urdimbre de un tapiz, la malla sobre la que se incorpora todo el conocimiento.
Un día alguien se dará cuenta que el universo es un tejido de vibraciones y frecuencias, que fraccionarlo en disciplinas solo sirve para falsearlo.

Que la capacidad humana sea demasiado limitada para captarlo conscientemente en toda su amplitud, no implica necesariamente trocearlo para comprenderlo. Que uno, finalmente, se vea obligado a la especialización si quiere profundizar en algunos aspectos, no tiene porque hacerle ignorar los otros aspectos que deja de lado.

Que la natural curiosidad infantil se vea amputada por la obligación de asumir unos contenidos preestablecidos y encaminados a un objetivo predeterminado, es tan solo la lógica consecuencia de esta compartimentación y fraccionamiento que da por supuesto, en el proceso educativo, la incapacidad de entender el universo como un todo interconectado.

¿Qué mecanismo puede haber mejor que la música – y por extensión todas las artes- para hacer participes a las criaturas de la riqueza rítmica del universo? Todo ello sin la necesidad previa –racional- de tener que entender todos sus mecanismos, ni amputar la curiosidad con pesadas repeticiones teóricas.
Dejándose llevar por esos ritmos de manera que, el simple deseo de participar, les facilite el incorporarse en ellos. Por el contrario, si a uno se le educa como mero espectador, siempre se sentirá excluido de aquello que observa.

Según dice el neurólogo Stefan Koelsch “no existe casi ninguna parte del cerebro que no se vea afectada por la música”. Así la música afecta principalmente a las emociones, pero a través de ellas se puede involucrar a todas las demás disciplinas.
Lo primero que la música enseña es participación y respeto, hacía uno mismo y los demás; pero también autodisciplina, esfuerzo y atención.
Con la música, además de estimular la memoria, expresar emociones, estados de ánimo, empatía, se puede aprender matemáticas, literatura, expresión oral, idiomas; pero también geografía, historia, antropología, política, ciencias, anatomía, educación física…

¿Porqué será que los jóvenes están permanentemente conectados a aparatos de música e idolatran a los grupos musicales? Mientras mantienen tan poco interés por las disciplinas escolares y gozan de tan escaso prestigio los profesores.

Utilizar la música como base para la educación no significa que todo el mundo deba llegar a un nivel de conservatorio, sino que cada nivel utilice como herramienta (urdimbre) la música que más atraiga a los alumnos, según el nivel y capacidad de cada uno (No hace tanto las tablas de multiplicar se aprendían por este método).

Eso, no obstante, requiere que los educadores dispongan de unos recursos rítmicos y musicales con los que ahora no cuentan, dado que en su formación –exceptuando a quienes tuvieron un interés personal- la música, y las artes, tan solo aparecen como un complemento anecdótico.

Un día, algún erudito, propondrá que en la enseñanza se utilice la música como base para el aprendizaje de las criaturas, que esta sea, como la urdimbre de un tapiz, la malla sobre la que se incorpora todo el conocimiento…
Pero esto será en otra tierra y, si alguien le hace caso, no será porque la considere buena, sino porque aquel que la hace ya tiene un prestigio reconocido; y, llegado el caso que logre aplicarse, aquí, tan solo querrán copiarla por el prestigio que, allí, le fue otorgado.

Algún día…

Compártelo

Tal como se están poniendo las cosas, tal vez sea el momento de volver a desempolvar el recuerdo de ciertas estructuras que, al menos aparentemente, parecían haber quedado en desuso.
Me temo que –si Dios no lo remedia- harán sentir su peso sobre nuestras espaldas cada vez más.

Trátase de lo que sigue:

CLASES DE PRIVILEGIOS o PRIVILEGIOS DE CLASE
CATEGORÍAS / Su ORDEN y GARANTíA

1 - En este país (y seguramente también en otros) el orden de privilegios comienza por el linaje: nacer en noble cuna. Se podría decir que, nacer en el seno de alguna forma de aristocracia (nobiliaria, militar, sacerdotal, financiera, tecnológica, burocrática…), implica que el prestigio viene de serie: incorporado al nombre.

Aquel que nace en cuna aristocrática tiene, en principio, el futuro asegurado, incluso sin otros meritos o capacidades personales. Lo que no impide que pueda perder, a lo largo de su vida, los privilegios otorgados (algo que, sin embargo, suele suceder en mayor medida a quienes pertenecen a cualquiera de los otros niveles de privilegios).
Al estar, los privilegios del aristócrata, apoyados en la fuerza coercitiva que les otorga el control sobre los recursos y bienes (desde los más básicos y materiales, a los más etéreos), necesita hacer gala de una estupidez más allá de lo común para dilapidar los recursos heredados, lo que no es óbice para que ello suceda con cierta frecuencia.

2 – El segundo nivel – que suele ir unido al primero- es la riqueza económica; pero pueden igualmente adquirirla quienes no nacieron en la aristocracia, ya sea por astucia, capacidad personal, suerte, oportunidades aprovechadas, explotación de congéneres o, más raramente, esfuerzo personal. Y si bien no garantiza un respeto general, suele otorgar parecidos privilegios que los pertenecientes el primer nivel. Y, con el tiempo, incluso llegar a ser aceptados y confundirse con aquel, generando linaje.

A él pertenecen quienes, debido a su posición privilegiada (de dominio, liderazgo, competitividad, situación de privilegio, especulación…) tienen oportunidad de controlar el acceso a la riqueza, facilitando o impidiendo el acceso a los demás; por lo que suelen pertenecer a esta clase los altos cargos funcionariales del estado, los directivos y ejecutivos de las multinacionales, o los “capos” dirigentes de tráficos inconfesables ; es decir, quienes ejercen cualquier forma de coacción, ya sea legal o ilegal.
Raramente es fruto del conocimiento, a no ser que se entienda por ello el negociar con información privilegiada.

3 – El tercer nivel es la belleza física; que si bien no es patrimonio exclusivo de ningún estamento social, suele darse en un porcentaje mayor en los dos anteriores. En gran parte debido a las favorables condiciones ambientales de las que gozan, a las que se debe añadir el hecho que pueden permitirse las intervenciones de “restauración” física que consideren necesarias para tal fin. Normalmente una altura superior a la común es motivo suficiente para ser admitido en esta categoría; incluso si la talla extra afecta solo a algunos puntos específicos de la anatomía.
Este nivel permite, a quienes no pertenecen a dos anteriores, acceder a ellos por esta sola condición. Es por ello que, en niveles inferiores, muchos intentan hacer valer sus encantos en ese terreno para mejorar su estatus. Hasta el punto de aceptar todo tipo de torturas, hipotecando sus vidas para alcanzarlo y mantenerse o aprovecharse de él.
No tiene, ni necesita, otra razón ni garantía de permanencia que el instinto sexual animal. Muchas fortunas del nivel anterior se basan en la explotación de este recurso.

4 – El cuarto es la inteligencia. Esta, en principio, no es algo exclusivo de ninguno de ellos, pero si su desarrollo; ya que solo en los dos primeros suele tener la oportunidad y las condiciones para manifestarse. Dándose la paradoja que, incluso habiendo llegado a desarrollarla hasta un cierto nivel nivel, uno no tenga la oportunidad de aplicarla sin la aceptación y consentimiento de los dos primeros apartados; con lo cual, conseguir ese reconocimiento, equivale a lo que se podría llamar “estado de gracia”.

5 – El quinto nivel son las habilidades personales; que abarcan desde el conocimiento tecnológico , el encanto personal, la astucia o el arrojo. La mayoría de personas no pueden contar, en mayor o menor medida, con otro privilegio que este; con lo que intentan servirse de él para escalar puestos en la jerarquía de privilegios . Naturalmente mejoran las expectativas cuando a este nivel puede sumarse el anterior.
Pertenece a uno de los niveles superiores no le excluye a uno de este, pero mientras en los anteriores no es imprescindible este para pertenecer a ellos, este suele ser el único recurso con el que cuentan los de este nivel para acceder a los superiores.
Y, sin embargo, los de los niveles superiores, no podrían subsistir por si mismos sin el sostén de estos.

6 – Sexto. Los excluidos y marginados. Que lo son, normalmente, solo por el hecho de no pertenecer a ninguno de los anteriores. Lo que hace prácticamente imposible el acceso a ninguno de ellos; a no ser de la mano de alguna forma de genialidad o excentricidad (excentricidad que suele ser compartida así mismo por parte de quien ha de reconocerla o avalarla).
Por contra, desde cualquier nivel, uno puede desembocar en este.

7 – Séptimo. Los sabios. Aquellos que saben y conocen de los anteriores, pero rechazan pertenecer a ninguno de ellos. Si bien, quienes mejor pueden permitirse ese lujo son los del primer nivel, pues uno solo puede renunciar a aquello de lo que dispone… y no le ha costado ningún esfuerzo conseguir.

8 – Octavo. Quienes no gozan, por derecho, de ningún privilegio. Pero tampoco están (en principio) excluidos de poder alcanzarlos, ya sea de manera transitoria, accidental o permanente. De alguna manera sería el opuesto al primer nivel: uno no nace en él pero podría, hipotéticamente, llegar a alcanzarlo. Sin embargo los casos que pueden aportarse como ejemplo han de contarse con los dedos… de una oreja.

Compártelo

Ayer estuve viendo, en la Fundació Miró, la recopilación en la que, con el título “L’escala de l’evasió”, muetra algunas de las obras más emblemáticas de este autor; donde sin duda la más destacada es “La Masia”, pero igualmente significativas son “la casa de la palmera” del mismo estilo y época, o “natura morta amb sabatot”; y tambien algunas de las llamadas “constelaciones”.
Sin embargo las que para mi representan lo que podría calificarse de reencuentro nostálgico con unos viejos conocidos, son las grandes telas tituladas “Blau I,II,III” y “Pintura sobre fons blanc per la cel·la d’un solitari I,II,III”. Y no porqué las encuentre especialmente significativas dentro del conjunto de la obra mironiana, sino por ser las que más me impactaron la anterior vez que pude verlas en directo.
Fue en la exposición homenaje que se le hizo al maestro el año 68, en Barcelona, en el antiguo Hospital de la Santa Creu. Ese año yo acababa de ingresar como alumno en la Escola Massana, que tenia sus dependencias (y allí sigue ) en el mismo recinto del antiguo hospital.

Ha llovido lo suyo desde mi anterior encuentro con aquellas inmensas telas blancas, surcada por una finísima linea negra, colgadas de las paredes de la antigua capilla. Yo entonces era apenas un adolescente y recuerdo como me impactó la simplicidad conceptual de esa “decoración para un preso”, que no podía ser otra que un grieta en la pared; a la vez esperanza y promesa de derrumbe de ese limite carcelario.
Esa grieta era, en todos los sentidos, la libertad.

Sin embargo, con el paso de los años, uno descubre la solidez de aquellos muros que, como las telas de Miró, solo han envejecido y perdido algo de color, pero siguen erectos. Ciertamente, algunos muros han caído, pero otros igual de sólidos han venido a reemplazarlos.

Sí, se cambiaron los colores, la decoración, los muebles… - cada uno podía pintar su celda como quisiera y hasta en la cárcel se permitió bailar el rok. Pero los privilegios siempre quedan al otro lado del muro.
Resulta significativo como se parecen las pinturas “Blaves” y la bandera europea; y que el emblema de una entidad bancaria también sea una estrella de Miró. Pero como ya dije en un articulo hace años, al convertir la obra de Miró (o la de otros) en objeto de culto, se la hace críptica, la restringe (encierra) al ámbito de eruditos y especialistas, que se lucran con sus interpretaciones, a la vez que permite a los especuladores multiplican sus beneficios; en lugar de dejar que la libertad y el goce creativo proclamados por Miró se comunique a todos los ámbitos (y no me refiero solo al arte).

Y ahora, al cambiar de nuevo el decorado, vemos otra vez lo que siempre estuvo debajo: el viejo muro agrietado.
Pero lo peor de todo es que ahora lo se, que sin el favor de la autoridad no se puede demoler, ni escalar, ningún muro.

Compártelo

(per qui vulgui entendre-ho)
(para quien quiera entenderlo)

Se suposa que el mecanisme del llenguatge és un instrument que ens ha de permetre
Se supone que el mecanismo del lenguaje es un instrumento que ha de permitirnos

la comunicació, però no poques vegades s’utilitza en sentit contrari, per fer impossible
la comunicación, pero no pocas veces se utiliza en sentido contrário, para hacer imposible

qualsevol entesa amb aquell que tenim al costat.
qualquier entendimiento con quien tenemos al lado.

Des de la mítica torre de Babel les paraules sovint ens separen els uns dels altres, són
Des de la mítica torre de Babel las palabras a menudo nos separan los unos de los otros, son

barreres o projectils, més que enllaços per afavorir les relacions.
Barreras o proyectiles, más que enlaces para favorecer las relaciones.

No obstant, el conflicte i el desencontre, és previ a la comprensió, o no, de les
No obstante, el conflicto i el desencuentro, es previo a la comprensión, o no, de las

paraules, el rebuig o acceptació de l’altre es dona ja des de la denominació del
palabras, el desprecio o aceptación del otro se da ya des de la denominación del

idioma i, amb ell, el prejudici respecte de qui el parla.
Idioma y, con el, el prejuício respecto a quien lo habla

El rebuig, doncs, no és fruit de la impossibilitat d’entendres, sinó de la negativa a voler
El desprecio, pués, no es fruto de la imposibilidad de entenderse, sinó de la negativa a querer

escoltar a qui és considerat diferent.
Escuchar a quien es considerado diferente.

No és el llenguatge allò que ens separa sinó l’idioma i la identificació amb unes o altres
No es el lenguaje aquello que nos separa sinó el idioma i la identificación con una u otras

regles gramaticals, però, encara més, amb les fronteres on aquestes regles s’imposen.
Reglas gramaticales, pero, todavia más, con las fronteras donde estas reglas se imponen.

Doncs és evident que el llenguatge no en te de fronteres.
Pués es evidente que el lenguaje no tiene fronteras.

Només cal veure l’origen etimològic del nom que designa a dues de les llengües en
Solo hace falta ver el origen etimológico del nombre que designa a dos de las lenguas en

permanent conflicte: el català i el castellà. Ambdues denominacions volen dir el
permanente conflicto: el catalán y el castellano. Ambas denominaciones significan lo

mateix: “l’idioma que parla el castellà”. És a dir, l’idioma que utilitza el senyor del castell.
mismo: “el idioma que habla el castellano”. Es decir, el idioma que utiliza el señor del castillo.

Només això ja ens hauria de fer desconfiar de les intencions d’aquells que així se
Solo eso ya deberia hacernos desconfiar de las intenciones de aquellos que así se

singularitzen. Doncs és evident que, ja des de la pròpia denominació, el que volen és
singularizan. Pués es evidente que, ya des de la propia denominación, lo que quieren es

defensar el castell, els límits del territori que dominen
defender el castillo, los límites del territorio que dominan.

No obstant, en la coincidència mateixa de la denominació, es fa evident igualment la
No obstante, en la coincidéncia misma de la denominación, se hace evidente igualmente la

impossibilitat d’aconseguir-ho. És impossible saber on comença o acaba un idioma,
imposibilidad de conseguirlo. Es imposible saber donde comienza o acaba un idioma,

per moltes imposicions i límits gramaticals o territorials que s’hi vulguin aplicar.
por muchas imposiciones y límites gramaticales o territoriales que se le quieran aplicar.

El llenguatge és continuïtat ininterrompuda, fluïdesa.
El lenguage es continuidad ininterrumpida, fluidez.

Evidentment quan un es trasllada en avió, de un país a un altre, la llengua que escolta
Evidentemente cuando uno se traslada en avión, de un país a otro, la lengua que ecucha

en el país de sortida sol ser diferent de la del país on ha arribat.
en el país de salida suele ser diferente de la del país donde ha llegado.

També aquest és un dels contrastos que ens ofereix la tecnologia moderna.
También ese es uno de los contrastes que nos ofrece la tecnologia moderna.

Però si el viatger es trasllada a peu (cosa poc freqüent en el món modern) s’adona
Pero si el viagero se traslada a pié (cosa poco frecuente en el mundo moderno) se da cuenta

com les paraules canvien de manera progressiva, com, de un poble a l’altre, les
de como las palabras cambian de manera progresiva, como, de uno a otro pueblo, las

diferències respecte a l’inici es van incrementant, però segueixen sent mínimes entre
diferéncias respecto el inicio se van incrementando, pero siguen siendo mínimas entre

pobles veïns.
Pueblos vecinos.

Per molt que vulguin fer-nos creure una altre cosa, hi ha el mateix grau de variació
Por mucho que quieran hacernos creer otra cosa, hay el mismo grado de variación

idiomàtica entre Saragossa i Palma que Sevilla i Valladolid, o entre Valladolid i Girona,
idiomática entre Zaragoza y Palma que Sevilla y Valladolid, o entre Valladolid y Gerona,

com també n’hi ha entre Barcelona i Tortosa o Corunya i Oporto.
Como tambien la hay entre Barcelona y Tortosa o Coruña y Oporto.

La llengua, com la gent, es modifica i comunica, mitjançant el contacte. Però
La lengua, como la gente, se modifica y comunica, mediante el contacto. Pero

s’encastella i fortifica amb la incomunicació.
Se encastilla y fortifica con la incomunicación.

Naturalment, quan en un territori hi aterren, massivament i sobtada, gent forana,
Naturalmente, cuando en un território aterrizan, masiba y precipitadamente, gentes foraneas,

La comunicació esdevé més difícil. Sobretot quan les expectatives de prosperitat que
La comunicación deviene más difícil. Sobretodo cuando las espectativas de prosperidad que

han provocat el trasllat es basen en “aixecar castells” i procurar defenses i blindatges
han provocado el traslado se basan en “levantar castillos” y procurar defensas y blindages

als privilegis, territorials o econòmics, d’aquells que especulen i s’enriqueixen amb el
a los privilégios, territoriales o económicos, de aquellos que especulan y se enriquecen con el

patiment dels desheretats.
Sufrimiento de los desheredados.

A les hores, les diferències d’idioma dels senyors respectius imposen les seves
Entonces, las diferéncias de idioma de los señores respectivos imponen sus

singularitats i divergències sobre el llenguatge comú, del poble, i les paraules es tornen
singularidades y divergéncias sobre el lenguage común, del pueblo, y las palabras se tornan

sagetes i les identitats Torres de Babel.
Saetas y las identidades Torres de Babel.

Les migracions haurien de fer-se sempre caminant i l’acolliment moralment obligatori.
Las migraciones deberian hacerse siempre caminando y la acogida moralmente obligatoria.

Compártelo

Una cosa que mai vaig poder entendre (entre d’altres) de la classe de religió, era el “pecat original”. Allò de que, quan neixes ja portes incorporat com un xip un deute o hipoteca transferides pels teus predecessors. Aquell primer pecat de desobediència a l’autoritat divina, que s’ha d’anar purgant de generació en generació; però, no obstant, pot ser esborrat –condonat- sotmetent-se al sacrament del baptisme. És a dir, que sempre hi ha algú que té poder per esborrar el deute… si estàs disposat a acceptar les seves condicions.
- “Oblidat del deute, però hauràs de venir cada dia a treure’m les escombraries”- Per exemple.

Com pot ser que un ja neixi culpable?
Què no es parla sempre de la innocència com un atribut dels infants ?
O és que només poden ser innocents els sacramentats ?

Entenc, ara, des de la informació que ens dona la ciència, que un pot heretar les rèmores biològiques i cromosòmiques dels “pecats” dels seus progenitors i, segons la legalitat vigent, també les seves propietats. De fet són elements, el biològic i el nivell social, que condicionen d’ una manera notable el futur de el “innocent” nadó. Per tant, sí, un sempre neix condicionat pels “pecats” dels pares; i dependrà tant de la magnitud del deute -penitència , com de la capacitat de negociació de l’hereu, que el deute s’esborri, es mitigui o s’incrementi, de generació en generació.
- “Algunos tienen un diploma universitario y tú sólo tienes una etiqueta de anis del mono”- deia en Chiquito de la Calzada.

Queda clar, doncs, que no tothom deu el mateix quan arriba a aquest món; però cap altra generació precedent (almenys que en tinguem notícia) havia generat mai un deute com el nostre; en el terreny econòmic i comptable, per suposat, però, sobretot, pel que fa a la degradació ambiental i l’acumulació de deixalles, entre elles les nuclears, no degradables durant milers i milers d’anys.
Si hi ha hagut mai un veritable “pecat original” és el que hem comès, les darreres generacions.

Segons una teoria antropològica, la divinització de la víctima d’un crim, comès de manera col·lectiva, és una forma de generar lligams en la societat que l’ha perpetrat. D’aquesta manera, la víctima (sobre la qual es projecten totes les por i conflictes de la societat) és erigida com a tòtem de la conjura dels seus botxins, recordant-los, a cada un, la seva participació en el crim, quedant així units entre ells pel llast de la complicitat.

- “Bé… les galetes me las he menjat jo “- diu el nen amb els morros plens de xocolata - “però la capsa l’ha agafat ell”- diu assenyalant al seu company.

Aquesta seria també la icona del cristianisme, si bé, en aquest cas, se’n destaca la innocència de la víctima i, per tant, assenyalant també com a innocents a aquells que el reconeixen i proclamen.
És per això, doncs, que el baptisme esborraria el “deute” del “pecat original”:
La pila baptismal es comportaria igual com les ones d’un mòbil esborren les dades de la banda magnètica d’una tarja de crèdit.
-“D’aquí l’èxit actual de les companyies de telefonia que, en lloc de perdonar-nos els pecats, ens eixuguen el crèdit!!”

La magnitud del crim demostra l’abast de la conjura que l’ha fet possible. I al nostre temps l’hem definit amb l’adjectiu “global”.
Com es pot, en aquest cas, recuperar la innocència ?
Quin sacrament ho podrà fer ?
Em temo que, una vegada més, serà el de la penitència i, com sol ser habitual, també recaurà damunt dels innocents… si no és que aquests es revolten… erigint noves divinitats, capaces de retornar-nos la innocència… de perdonarnos els pecats.

Compártelo

“HIDALGOS”

Hi hagué un temps en que, a España, “no se ponia nunca el sol”. Foren temps gloriosos, d´hidalguíes i conquestes. Quan el valor de la pàtria es mesurava pel dels seus fills. Foren temps on, a España, hi havia prou terra perquè, un qualsevol, si més no, tingués on caure mort.

Malauradament aquestes avantatges requerien una única condició. I és que, per gaudir dels beneficis que la pàtria regalava generosa -perquè un pogués gaudir del sol- , calia ser fill d´algún il·lustre pare; calia haver nascut en noble bressol. Calia ser “fill-d´algú”.

Tant mateix, això no acostumava a ser problema. Els fills ben nascuts, de pare reconegut, eren majoria. Quasi tots es deien Martin-ez, Rodrigu-ez, Fernand-ez…
Quasi tots eren FIDALGOS.

Perquè quan allò que ens empenyia era “la unidad de destino” encara que un no pogués esgrimir mèrits propis, sempre podia apel·lar als drets guanyats pels seus il·lustres difunts. Amb això n’hi solia haver prou perquè se li obrissin totes les portes i hom pogués, si no apropar-se “al sol que más calienta”, almenys tenir l´oportunitat de “arrimar el áscua a su sardina”. I, de passada, enaltir el seu cognom.

Ah! Però si no tenies cognom, no eres res; eres un bastard, un fill de p…; i, aleshores, vivies a l´ombra. Perquè, la EZ, no tenia dret a res, si no duia prefixe.

Però ja dèiem que això passava abans. Abans que els fills proliferessin tant que fins i tot s´oblidessin del nom del pare.
N’hi arribaren ha haver tants (de a les hores ve la frase que diu: “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”) exigint l´igualtat d´oportunitats, que acabaren fent-se ombra, els uns als altres.
I com ja és sabut que “en la oscuridad todos los gatos son pardos”, es produí un aiguabarreig tan gran que feu impossible de distingir els hidalgos dels bastards.

Arribà un moment on, qui no era fill de conqueridor, era conquistador ell mateix; qui no era filla d´il·lustre dama, era ella mateixa cortesana; qui no era bisbe, era fill de capellà; qui no era general, era modista; qui no era polític, era cantant…En poc temps aquell que no era il·lustre, esdevingué il·lustrat; aquell que vivia de rendes, li digueren vividor.

Així les coses, donada la imposibilitat de distingir els nobles dels plebeus, acordaren , tots junts, que el lloc que ocupés cada un, l´ocuparia per mèrits propis (per oposició). Que el valor de la pàtria vindria donat pels mèrits dels seus fills. Que els guanys de qualsevol serien trans-parents, a canvi de que cap avantpassat pogués imposar la seva ombra.
Només així, per fi, s´ha pogut recuperar l´ordre i el bon nom.

Que “España va bien” no es cansen de repetir-ho -més que ningú- els hidalgos (qui sinó ho pot saber ?); per fi torna a estar ben orientada: tornem a estar, tots, de “cara al sol”. De manera que si a tu no t´arriba, fixat-hi bé. Potser és que algun “fill de…algo” te´l tapa.

Compártelo

Con este título “avisos para el derrumbe” publicó, la editorial Lucina, una recopilación de artículos de Agustín García Calvo aparecidos en diferentes medios; todos ellos anteriores a 1998 (del siglo pasado!) y que sin embargo previenen contra eso que, tan “inadvertidamente”, se nos ha venido encima.
Este es uno de ellos:

¿CÓMO EMPEZÓ ESTE DESASTRE?

19 de Mayo de 1991. Queridos biznietos: y ¿por qué sería esto de, cada vez que echaba los ojos a lo lejos para escribiros, me os aparecierais con cara de niños siempre, furiosas tal vez y recriminadoras, pero de niños? Y eso que bien sabia yo que, cuando llegárais a leer mis cartas, si alguna vez llegábais , andaríais más bien provectos y cincuentones seguramente, o tan viejos acaso como yo cuando os escribía.
Pero no, pero es que, sin embargo, yo tenia que veros siempre como niños (¿no lo entendéis?), porque es que no podía ser que, después de tanto, siguiérais naciendo y naciendo impenitentemente para seguir envejeciendo y haciéndoos adultos y aprendiendo, a fuerza de golpes contra el vacío, la resignación a la servidumbre: que no podía ser que viniérais vosotros a ser herederos de mi vejez y de mi experiencia, sino herederos de mi niñez y de esto nunca del todo hecho que seguía latiendo bajo la persona, bajo la máscara de cartón endurecido.
Así, durante este rato, que le había dado orden a la enfermera de que entretuviese a los moribundos que llegaban a consulta recitándoles en la antesala algunas fabulillas, este rato que me había guardado para vosotros, al echar la vista a los altísimos ventanales de la torre, allá, por un milagro de las lluvias tardías limpio el cielo de Mayo por cima de la peste metropolitana, veía casi como una imitación al natural de aquellas nubecillas, recortadas netamente, de barriguitas sonrosadas, que pintaban en sus fondos los primitivos de los renacimientos, navegando quietas hasta el punzón de plata de un lucerito en el azul tan levemente teñido de violeta, y allí veía vuestras cabecitas de por siempre niños, solo que, claro, irremediablemente airadas y ceñudas, un poco como los ángeles del Juicio, casi como dispuestos a convocarnos a los cadáveres, sobre una nava de Josafat inmensamente abierta, a rendir cuentas de nuestras muertes insensatas.

Porque es que, al mismo tiempo, no podía olvidarme de este mundo que os habrá tocado, de cómo andaréis ahora ajetreados y sudorosos, tratando de limpiar las tierras y los ríos de las mierdas gigantes con que el Capital os las dejó cagadas en sus últimos pujos de fantasiosa prepotencia y penando por desmontar lo más deprisa y con el menor daño los enormes tinglados de información y planificación con que el Estado había querido en sus últimos delirios organizar las masas y los mundos, y bregando por abrir entre los escombros caminos de sentido común por donde pudiera volver a vivir y a pensar la gente.
Y así me imaginaba yo que, cuando hiciérais algún alto en esa faena que os había dejado la demencia de vuestros mayores, limpiándoos las caritas sudorosas, os quedaríais preguntándoos acaso, como yo me quedaba ahora, “Pero ¿cómo pudieron llegar a una fe y una estupidez tan devastadora? ¿Por dónde pudo empezar una locura semejante, que llegara a imponerse al mundo entero como ley, como norma y normalidad?”. Y como pensaba yo que tendríais que seguiros preguntando eso al cabo de los años, viditas mías, por eso quería hoy ayudaros y ayudarme a entender ese misterio tremebundo.

Os lo relataría como un cuento rápido y escueto, como si todo esto que llamábamos la Historia, desde que apareció en una roca la primera muesca de escritura, quedase en cuatro zancadas resumido.
Érase la cosa que llegaron, lo primero, a tomar conciencia, aunque fuese a lo simple y a lo torpe, del truco maravilloso que el lenguaje mismo les ofrecía por debajo de ellos mismos, desde mucho antes del comienzo de la Historia: la maravilla de la abstracción: a saber, que cosas que se producen diferentes son la misma cosa: que las maneras infinitamente variantes con que pronuncia pato son todas pronunciaciones de la misma palabra (ideal) ‘pato’, gracias a lo cual, por diversos que los patos sean que uno se encuentre nadando en el estanque o cruzando en bandada por el cielo, todos son sin embargo ‘pato’, o sea que todos son lo mismo.
Pues bien, animados, sin saber ellos cómo, por ese mecanismo, se pusieron a aplicarlo a la realidad: siendo así que todos los bisontes eran ya ‘bisonte’, pudieron ya tener conjuntos y rebaños de bisontes, y aprendieron a decir ‘bisonte 48’. Sólo entonces la riqueza se hizo de verdad significado: el que había logrado contar hasta 96 era doble de rico que el que había llegado a 48; y de este modo, el poseedor de 96 valía él mismo 8 veces más que el que sólo tenía 12, y era un hombre tanto más perfecto como uno cuanto que era a la vez ‘8 hombres de a 12’.
Poco a poco, los bisontes y los patos iban esfumándose, tornándose mero pretexto para el cómputo. Pero eso a ellos no les espeluznaba; por el contrario, convencidos cada vez más de que así es como tenían que ser las cosas, llegaron al pleno uso del dinero: pues no solo eran ya los patos ‘pato’, las ovejas ‘oveja’ y los trigos ‘trigo’, sino que ya, en un grado de idealidad más alto, teniendo que formar conjunto social cazadores con pastores y con labradores, también ‘pato’ y ‘oveja’ venían a ser lo mismo, con solo convenir que “27 patos = 3 ovejas = ½ quintal de trigo”. Así que, por evidente comodidad, se sacó el denominador común y se pasó a decir mejor ‘7x’, ‘57x’ o ‘1.300x’, siendo x la unidad de dinero convenida y nombre común de cualquiera cosas.

Pero habéis de saber, queridas prendas, que en tanto que el Capital iba así cumpliendo su faena, no podía menos el Estado ir cumpliendo a la par la suya: así que, según el Banquero hacía cuentas de rebaños imaginarios, el Pastor de Hombres, ya un tanto progresado, hacía cómputo y registro exacto de sus poblaciones, y las gastaba, ya en guerra de expansión, ya en elevación de sepulcros colosales, convencido que todos los hombres eran el mismo, puesto que se dejaban contar, y que si se consumía una tanda de ellos, para reemplazarlos por otra tanda, ello era justamente por el bien del Estado, que era, en conjunto, los hombres todos.

Cierto que, en este caso, se tropezaba con un grave inconveniente, que es que, como habéis oído, el Hombre tiene un alma inmortal para cada uno, o sea que el hombre es único y él solo, inconvertible en otro. Pronto, sin embargo, se salvó también ese tropiezo, con solo ascender a otro grado de abstracción o idealidad: pues esa prerrogativa de ser uno único y personal y cada uno ser cada uno ¿no es propia de todos en general? Luego, en eso justamente, ¿no son todos lo mismo? Pues esa ilusión de personalidad individual, que los iguala a todos , sería la que los hiciera más perfectamente computables; y en la forma más perfecta del Estado, la Democracia, se haría compatible que, a la vez que la firma de uno, según las posesiones de su nombre, vale por 7 o por 5.000 de otros, a la vez cada uno es cada uno, y un hombre un voto.

Puede que, al llegar aquí en el cuento, hermosos míos, os preguntéis todavía dónde esta en todo esto la raíz de la locura que estalló en esta chapuza descomunal que os ha dejado tan triste el mundo. Bueno, pues decía yo que era fácil de entender ahora: el punto estaba en que ellos se creían, y no dudaban por un momento, que esas operaciones y transacciones podían llevarse a cabo sin que las cosas con que la transacción se hacía mudaran de naturaleza en la transacción: se creían que, aunque se contaran por dinero, los patos y las ovejas seguían siendo como antes de contarlos, y que lo mismo seguían siendo las tierras y las esmeraldas en que los ricos invertían, y lo mismo también las esclavas nubias y los súbditos tejanos, por mucho que se los contase y capitalizase; y lo mismo cuando su propia firma y nombre eran ya dinero, se creían que seguían viviendo por debajo, como antes.
¿Ilusión insigne! Hasta el lenguaje solo, si hubieran podido oírlo, les habría dicho que el uso del convenio altera inevitablemente, de rebote, el sistema de la convención. No. Vosotros , amores, bien claro lo habéis visto, a costa de padecer el derrumbe de la ilusión: al trocarse las cosas por dinero, a cada acto de compra-venta, era el dinero poco a poco el que se iba haciendo cosa, y en la cúspide del progreso, venía a ser la única cosa real y verdadera; a la par, las cosas, por el mismo proceso, iban dejando de ser cosas y volviéndose formas diversas de dinero.

Y ya en nuestros días, mientras la gente por acá abajo comprábamos a veces, por dinerillo, algunos restos de cosa todavía, el dinero de verdad, el Capital desarrollado, ya no podía comprar más cosa que dinero. Y consecuentemente los posesores, los que habían trocado su vida en dinero, esto es, en tiempo, seguían creyéndose, a duras penas, que gozaban de las cosas que compraban, cuando en verdad, siendo el dinero ya las cosas, de lo único que podían ya gozar era del entretenimiento sustitutivo de la compra misma. Mientras creían en las cosas de las que hablaban (¿y hasta llamaban materia a sus ideas!), se les escapaba por lo bajo este mundo en el que estaban hablando de sus cosas.

Así iban ellos progresando en idealidad y, cuanto más vacíos se volvían los trasiegos de sus empresas y administraciones, más fe necesitaban: una fe que iba creciendo (nunca las viejas religiones se habían acercado a una fe tan ciega ni tan alta), más firme según se ascendía en la escala de sus funcionarios, pero fe también entre las masas de trabajadores para nada y de empleados en la nada, hasta llegar a nuestros años, en que tuvo el ideal que estallar de su propia sublimidad y su vacío, y os ha dejado a vosotros, vidas mías, naciendo y buscando senderillos entre la basura ciega.

Ésa era la fe que seguía hoy mismo, mientras os escribía, promoviendo empresas desatentadas para mover Capital puro y una proliferación de leyes para reglamentar el vacío cada vez más evidente: es la fe a la que ahora con razón llamáis locura, y os hace preguntaros todavía cómo puede un ideal llegar a mover montes y a erigir como montes basureros.

Y ése era el cuento con que quería rápidamente deciros las raíces de la estupidez reinante que os asombra, incredulillos. Y ahí os va, por si, ayudándoos a entenderlo, os ayuda a libraros de ilusiones semejantes que puedan volver a crecer entre vuestros contemporáneos.
Pero, válgaos para lo que os valga, más no podía ya escribiros; que ya estaban desbordando a mi enfermera y sus fabulillas las hordas de esos honrados y desgraciados que hacían suya propia la locura general, que muriéndose de ella, me invadían ya el despacho.
Entended, amores: no nos queráis demasiado mal; y hasta otra, abrazos desde lejos; salucita.

Compártelo

Es diu “materialista” a aquell que només pensa en el diner; però això és una perversió del llenguatge, ja que tots sabem que el diner ja no te res a veure amb la materia i sí, en camvi, amb la coacció (ja sigui pel mètode de la pastanaga o el bastó) i per tan amb el poder.
Que el poder utilitzi encara sovint la força per imposar-se, pot conferir-li, en la manera de manifestar-se, un aspecte material; reminiscència dels temps en que la riquesa i el poder provenien de la poseció –material- de territoris, finques i bens mobles o inmobles que s’hi produïen, tan com del control i explotació de la força (física) de les gents i animals que les habitaven.
Peró questa ja només és una part residual de la manera d’exercir el poder. Des que la maquinària ha substituit a la força de la sang, també les formes d’imposició que el poder utilitza s’han fet més subtils. En la mesura que el poder s’ha alliberat de mostrar-se de manera física i s’expresa per les idees, en te prou amb la simple amenaça.
Si be és cert que “no només de pa viu l’home” la gent segueix necessitant de la matèria per subsistir, cosa que sembla oblidar aquells que tenen les necessitats bàsiques garantides amb escreix.
No obstant hi ha unes necessitats elementals, bàsiques, corporals, materials que no poden ser satisfetes únicament amb idees i conceptes espirituals; doncs, tot i que aquests puguin ser eines utils per aconseguir els bens materials necessaris, massa sovint serveixen, també, de malabarisme il·lusori per distreure al personal d’allò que realment (fisicament) necessita, quant no la manera de saquejar els pocs recursos, materials o no, que encara puguin conservar.
Vivim en un temps on “l’esperit” ha trionfat plenament sobre la matèria.
Vivim en una ficció. Mai hi avia hagut tan (co)neixement com ara. En tots els sentits: mai el planeta havia tingut tanta gent, ni acces a tants recursos (tot hi que ja sabem que l’energia sempre és la mateixa). Però tampoc tanta gent exclosa: dedicada a la “contemplacio”.
La relativitat en la matèria i el relativisme en les idees, ens ha portat a l’esquizofrènia i la idiotització generalitzada; a la “liquidació” de les formes, a la dispersió atòmica, pel que fa a la matèria, i a la atomització fins a la mínima expressió individualista, de la societat (Chernobil i Fukuxima són la culminació). És el trionf de les idees, desfermades de la matèria, d’aquells que “no tòquen de peus a terra”: que viuen en un nuvol.

En conseqüència la festa també s’ha disgregat del treball. Ara ja no és una derivació d’aquest, en el sentit ancestral de celebració i joia per haver-ne obtingut els fruits, sino que s’ha convertit, a la festa, en una activitat anestèsica de la població desocupada, tan imposada, reglada i comercialitzada com el teball, del que n’hera la culminació i la pausa.
En un món tan eteri, ni el treball convida a la participació (ara és un privilègi), ni la festa a la alegria (ara simpe al·lucinogen)
A no ser que pretenguem passar, en breu, a formar part dels cors celestials, no ens podem permetre el luxe de prescindir tan alegremet de la matèria (les deixalles acabaràn per enterrar-nos), ni rebutjar a la massa de gent (convertida en zombis) desocupada.
No ens podem permetre de perdre tanta energia.
Potser ha arribat el moment de casar, altra cop, l’esperit a mb la matèria, per deixar –encara que sembli contradictori- de “combregar amb rodes de molí”.
Perquè tant les coses i les persones recuperin el valor per si mateixes, que valguin el que costen i no només el preu que sel’s adjudica.

Compártelo

Acabado ya el periplo anual de las ferias de arte contemporáneo, quiero hacer una reflexión sobre lo que el arte tiene de instrumento para interpretar el momento y situación social que lo ha creado.

Desde la prehistoria el arte ha servido, además de medio de expresión, de espejo indicador de las condiciones, inquietudes, deseos, habilidades, recursos, problemas o soluciones de las gentes que lo han hecho posible.
Sabido es que las pinturas rupestres nos hablan no solo de su tecnología, herramientas y medios para la subsistencia o entorno físico, sino también de sus mitos, cultos y creencias, es decir, la plasmación tanto de los aspectos físicos como psicológicos, de los pueblos e individuos de una época o lugar; siendo a menudo esta plasmación el único documento al que se puede recurrir para conocer la historia de tiempos pretéritos, pero también como elemento de relevancia capital para saber de otros más recientes, incluidos los actuales.

Las artes, a lo largo de la historia, nos han transmitido –siendo arte y parte en ello- la evolución del pensamiento, las costumbres y las tecnologías de cada lugar y momento. Desde esquematismos geométricos que nos hablan de la capacidad de abstracción de pueblos “primitivos”; representaciones cosmogónicas que nos revelan el conocimiento de los ciclos astrológicos de sus autores; de representaciones simbólicas, más o menos esquemáticas, destinadas al culto y/o adoctrinamiento de las gentes; al perfeccionamiento de la representación figurativa, destinado a perpetuar y glorificar a quienes ostentan el poder o lo representan; hasta convertirse en reflejo de los avances en el conocimiento y la tecnología y, por tanto, del poder de quienes lo financian y se benefician de ello.

No es de extrañar, por ello, que el arte del siglo XX sea un compendio de los avances en el conocimiento producidos en esta centuria; pero también de sus fracasos, terrores, tragedias y patologías. Así, al pasar del clasicismo al impresionismo -además de liberarse del realismo en la representación, con la introducción de la fotografía- la luz, en todo su espectro, se convirtió en protagonista, no solo en el hecho de poner en practica los conocimientos sobre la refracción; también debido a la generalización de los sistemas públicos de iluminación, poniendo fin a siglos de oscuridad, tanto en lo lumínico como en lo social. Del espacio dejado por la expulsión de esas tinieblas, surgieron los sucesivos “ismos” en el arte de principios del siglo; hijo, cada uno de ellos, de un determinado espacio recién iluminado por los focos del conocimiento.
Así el futurismo rendía culto al poder de la tecnología; mientras el surrealismo, hijo del psicoanálisis, bebía del pozo de los sueños, o pesadillas, de cada uno de sus creadores; el cubismo se erigía en premonición de la deflagación urbanística… Los estilos se tornaron tan cambiantes y efímeros, como provisionales y relativas se demostraban las teorías científicas; llegando el arte a convertirse en un ente tan incorpóreo como las partículas cuánticas que constituyen la materia… o el barrido luminoso de un escáner.
Puesto que, el arte, a través de su vertiente terapéutica, también ha asumido sobre si todas las sicopatologías del siglo, haciéndolas evidentes.

Llegados a este punto, el arte solo es una feria: un espectáculo de luz y color, sin consistencia sólida: pura idea, concepto, especulación… como las acciones de bolsa.
Todo un síntoma de nuestro tiempo.

En esta feria, de ficción, hemos vivido los últimos años – porqué, es verdad, “no solo de pan vive el hombre” - pero la realidad se ha impuesto al llegar a la cola del comedor y encontrarnos los platos vacíos. Y es que, el plato, vacío, era la obra de arte - se nos ha dicho.
Sin embargo ¿cuánta gente es lo bastante ascética para alimentarse – y sobrevivir- con raciones de minimalismo? Y, sobretodo, lo bastante pudientes para pagarlas al precio de “El Bulli”.

Dado que no soy profeta, no puedo decir como evolucionará el arte y tampoco la sociedad (Einstein dijo que no sabia como seria la tercera guerra mundial, pero que, de haber una cuarta, seria a pedradas. Así que, según su deducción, ello apuntaría a que el siguiente paso del arte podría ser que volviera a plasmarse en a las cavernas), sin embargo, que se concrete en algo más tangible de lo que ha venido siendo en los últimos tiempos, creo que, cuando menos, seria deseable. No tanto para el arte en si - que no debería tener límites en su creatividad- como por lo que ello representa como reflejo de una sociedad, más, o menos, sana y equilibrada.
Que el arte haya podido desprenderse, en gran medida, de la imposición de la materia, no necesariamente debe ser negativo, en la medida que consigue, simplemente con la fuerza de una idea, modificar la sociedad y, a partir de ello, también cambiar el mundo; sin embargo, ese desapego, también puede inducirnos a alucinaciones que nada, o muy poco, tiene que ver con el entorno y la realidad donde vivimos, abocándonos a la esquizofrenia mental y creativa.

¿Debe reflejar el arte la razón y la cordura, o solo tiene espacio para las patologías?

Por todo ello, teniendo en cuenta que la obra también es un reflejo de su autor, puestos a elegir entre genios, creo que prefiero el equilibrio, la mesura, la precisión, la exactitud, la fidelidad, el sosiego… el realismo, la honestidad, que transmite la obra – y la persona- de Antonio López, que el dramatismo, la fantasía, la alucinación, la pesadilla, el frikismo… la tragedia -el thriller- de la música – y la vida- de Michael Jackson.

Es verdad que buena parte de lo que se cocinaba tradicionalmente en el arte, iba destinado a la mesa de los ricos y poderosos, pero de las (s)obras se alimentaban también los cocineros. Sin embargo en la feria en que se ha convertido este mundo, los señores, o ya están demasiado hartos, o rinden culto a la anorexia, de modo que solo piensan en el espectáculo como adicción (viven “colocados” de manera permanente), cosa que repercute en todos los aspectos de la sociedad, dejando a la gente (los criados) sin empleo ni alimento; debiendo conformarse, estos, únicamente con promesas, especulaciones y ensoñaciones, es decir: con las fantasías báquicas, de sus señorías.

¿Deberemos pensar en volver a cocinar la “sopa de piedras”?

Tal como están las cosas, creo que una dosis terapéutica de realismo seria conveniente.

Más allá de cuestiones éticas y estéticas, puestos a elegir entre el entretenimiento, pueril, de catón piedra, ese “tren de la bruja” (Disneylandia, o dragón-kan) en que se han convertido muchas ferias de arte; y el trajinar cotidiano, espontáneo, de calles y plazas (especialmente en lo que implica y requiere de esfuerzo físico); me inclino por este último, incluso como entretenimiento.
Me parece, mental, física, socialmente, más saludable y atractivo: más auténtico.
Será porque me estoy haciendo viejo.

Compártelo

Deu ser perquè quatre dels cinc sentits del cos s´ubiquen al cap allò que fa, al cap, oblidar-se de la perifèria.
Que el cinquè sentit, el tacte, abasti tota la superfície corporal, no sembla prou important com perquè les ordres del cap el tinguin en compte. El cas és que, mentre els quatre sentits del cap són personals, és a dir, que requereixen únicament de l´atenció del titular ; el tacte, per contra, implica contacte exterior - accidental o voluntari - amb quelcom fora de si; implica contacte material amb altres persones o coses; establir una relació perifèrica.
L´importància d´aquest sentit, només es fa evident en raó de la seva pèrdua; quan, mitjançant anestesia, el nostre cos pot ser objecte de qualsevol tipus de flajelació o amputació sense donar l´alerta.

Paral·lelament, la importància que es dona en la civilització a la capital (als caps i al capital) així com el tracte que aquests centres de decisió donen al cos que els sustenta, ens fa pensar en una administració anestèsica de la perifèria; no només per sostreure-li els possibles plaers que genera el seu con-tacte, sinó, bàsicament per amputar-li qualsevol part del seu cos sense que se’n adoni.
Que la ruralia estigui adormida és allò que convé a la capital (i al capital) per millor violentar-la.

El capitalisme de la burgesia, fill del puritanisme exacerbat, que renega hipòcritament de qualsevol manifestació de la naturalesa pròpia o aliena, pretén aïllar-se d’ un món que considera hostil, tancant-se en càpsules-urbanes (capitals) dissenyades segons els conceptes estètics dels seus caps pensant, que mai tenen en comte el sentit del tacte. O, per ser més exactes, pensades perquè cada cosa tingui el seu lloc i evitar que es toquin. Aquest enclaustrament caparrut, però, no li evita, malgrat el fàstic que li produeix, tenir que refiar-se del cos per satisfer els seus instints més baixos, aquells que només poden satisfer-se a través del contacte físic; contacte que només pot assegurar-se mitjançant la prostitució.
Ja que no reconeix allò que considera vicis, el capital, només pot assegurar-se l´aliment vital, forçant (violant) a la naturalesa i comprant els serveis (anestesiant- prostituint) a aquells que hi viuen o fent desaparèixer a qui s´ oposi al seu desitg. Després, perquè ningú pugui recordar-li l´agressió, per esborrar qualsevol sentiment de con-tacte amb la terra, ens convida, a tots, a ser ciutadans perquè, oblidant-nos del poble, ens fem còmplices de la violació. De l´eficàcia del mètode en dóna fe el creixement constant de les capitals (i els capitals), així com el mal estat de la naturalesa i els desequilibris fisiològics de tanta gent.
El neguit que es viu a les ciutats no pot ser més que la resposta biològica, del cos de cada un, a l´estancament que suposa convertir a la gent en individus. És la negació del cos a acceptar els límits de propietat que el cap l´imposa.
La necessitat de capital (de diner) és l´estat de zel, la insatisfacció permanent que caracteritza al món urbà. Els ciutadans, aïllats de la natura -condemnats a ser caps sense cos- reclamen, oferint-se permanentment, a algú amb qui acoblar-se per satisfer les seves ànsies de vida i superar el seu encaparrament.
La ciutat és el lloc de l´oferta i la demanda, el mercat on, cada un, exposa la seva mercaderia per provocar l´atenció del possible client; és el lloc on s´acumulen els objectes (i les persones) aïllats i solitaris (els objectes abandonats, els “expósitos”) en demanda de relacions. És el món dels desheretats.
La ciutat és la ficció creada per aquells que, voluntàriament o per força, es troben desarrelats; l´àmbit d´aquells que, creient-se alliberats dels condicionaments de la naturalesa, viuen tancats en la realitat que la seva ment (els seus caps) fabrica: enclaustrats en un món de desitjos insatisfets. El món urbà esta format per materials de rebuig; igual que els objectes que la ressaca del mar expulsa a la platja, és allà on s´acumula tot allò que ha estat arrancat del seu lloc.
Mancats d´arrelament, l´esforç per destacar (la competitivitat com a dansa nupcial de l´espècie) és la principal ocupació de la ciutadania.
El prestigi personal i una identitat ben definida (la jeta) són la única manera d´assegurar-se que a un el tinguin en compte a l´hora del repartiment del botí, la única manera
que li recompensin l´esforç de se “un” (de ser sempre el mateix, separat dels altres);

l´esforç de negar la naturalesa plural de la gent, de domesticar el cos sota les raons del cap: de sacrificar els instints i la sensibilitat a l´interès del capital. L´objecte que més llueixi serà el primer en ser adquirit.

L´efecte d´atracció, la força centrípeta o d´arrossegament que, com a mascaró de proa, exerceix la ciutat, ja fa temps que ha trencat l´equilibri energètic entre nucli i perifèria, col·lapsant (la metròpolis) sobre si mateixa (com un forat negre) tots els recursos de la població.
Amb l´excusa de repartir les riqueses de forma justa i equitativa a tots els ciutadans, l´administració ordena concentrar totes les riqueses (en essència tot allò que, previ desarrelament, esdevé objecte aïllat, susceptible de ser comptat ) a la capital. Trencant, així, la delicada i “primitiva” dispersió de recursos escampats, sense control possible i amb més o menys abundor, sobre tot el territori; que és tal com la natura els ofereix -democràticament- a les seves criatures: de forma contínua, previa a qualsevol divisió conceptual o material.
Per contra, l´apropiament que fan uns pocs (els caps) dels recursos de la majoria (fent que tot hagi de passar pel control del cap), ens ha conduït, progressivament, a aquest ordre distributiu que, a canvi de sotmetiment i vassallatge, promet una participació en el botí, alhora que nega el dret a autoabastir-se a aquells que no cotitzin a les seves arques (que no s´avinguin a les raons del cap): aquells que es neguin a reconèixer les seves divisions (tant en el sentit comptable com en el militar).

El poble, en el sentit clàssic, seria tant el conjunt d´habitatges d´un lloc com la gent que hi viu; si be ara, quan els automòbils s´han convertit en els autèntics habitants tant de les ciutats com dels pobles, potser només es pot entendre com a poble la gent que encara camina i en la mesura que no està al servei de una màquina o de un cap: la part no domesticada de cada un. Son aquests habitants de la perifèria (les extremitats) que encara resten en con-TACTE amb la terra, els que es veuen desposseïts, desheretats, de tots els recursos; esporgats de la part desconeguda, plural, de cada un, es veuen convertits, de bon grat o per força, en ciutadans; en individus al servei dels poderosos: passen de indígenes a indigents, a pidolaires de l´atenció caritativa del poder. Aquell que no disposi de capital està destinat a desaparèixer.

És com si el cap, en el seu estat de zel exacerbat, malfiant dels automatismes perifèrics (aquells que el mantenen viu) volgués reprimir i controlar qualsevol moviment espontani del cos, no permetent-li cap acció que no sigui ordenada per ell.
La por del cap a quedar-se sense la potencia (sexual) en el moment que més la necessita, fa que vulgui controlar totes les constants vitals del seu organisme, reprimint la naturalitat i el lliure fluir de les artèries; concentrant en un altre cap -l´extremitat fàlica- tots els seus recursos vitals (aixecant més i més torres a la capital) per seduir a la possible parella.

Mentre el cap resta en estat d´excitació (”d´EXIT”) mai hi haurà prou recursos per la perifèria.
El cap(italisme) no sols impedeix que ningú mengi abans que ell, sinó que obliga als altres (al cos) a alimentar-se de les seves sobres.
Si el cap no carda, a qui no carda ningú. Cosa que també és valida a l´inrrevés: quan el cap carda, ha de cardar (a) tothom. En la dictadura del cap no hi ha lloc pel dubte o el descobriment: “allò que no està prohibit, és obligatori”.
A diferència de la ciutat, entre el poble no hi poden haver privilegis ni imposicions. El poble (abans que tothom fos convertit en ciutadà) és el lloc on l´acoblament amb el medi es dona de igual a igual (a pelo, sense imposicions ni intermediaris: sense vehicles). On el cos, sense raons, es fusiona amb l´entorn, reconeixent-se en allò que toca.
El cas és que la naturalesa indiferenciada -al contrari que a la capital- no està per contemplacions, tot aquell que destaca s´expossa a ser devorat. En el festí de la natura hi participa tothom: quan un no hi és convidat (la no integració, la diferència), esdevé l´àpat.
Aquesta indiferència és precissament el que més atemoritza al ciutadà: la por de perdre el cap. El quedar-se sense identitat (”usté no sabe con quien esta hablando”), sense referències ni direcció; abandonat a la imprevisió i a la inseguretat: la por a ser lliures.
El ciutadà, que degut a la seva educació i complicitat amb l´expoli de la perifèria, ja ha perdut la confiança en el poble (en el sentit comú, en l´instint de supervivència) no li queda altre remei que creure en la seguretat (social), sotmetent-se a les imposicions que garanteixen la supervivència, participant de les “ratzies” del poder.

Però, contràriament al que ens diuen les raons del cap, cal conservar una bona dosi de confiança en el poble, en la pluralitat (allò desconegut) de cada un, en les possibilitats de vida, per adaptar-se a un entorn canviant i fluït ; per acoblar-se, sense imposicions; per fer-se amic, o amant, d´els altres.
La confiança és allò que a un el fa ser prou flexible per despreocupar-se de la pròpia imatge; per fondre’s amb els altres gaudint de l´anonimat.
Però cal atrevir-se a abandonar la rigidesa del camí traçat, dels ordres (estils i formes) , preconcebuts per un pensament amb ànsies de protagonisme (fàlic), per perdre’s dins el fullatge dels ritmes comuns.
Cal emmascarar-se, embrutar-se, mullar-se, jugar-se la cara, posant-se en conTACTE amb el medi, per fer-se mereixedor de la protecció de l´entorn.
Cal confiar en l´eficàcia de la màscara (els atributs) amb que un ha estat dotat, per no haver d´hipotecar i violentar la naturalesa invertint en pròtesis estètiques o signes de poder .
No seran les pròtesis de silicona ni la mesura de les torres allò que mantingui o comuniqui la vida, sinó la “màscara” sempre viva i canviant que prové de deixar lliures les faccions (sense afeccions) de la cara. l´expressió d´alegria que es comunica en deixar-se viure sense control; la màscara del descontrol, aquella que reflecteix el plaer, en el moment de l´orgasme. Aquella que és la cara de tots i la de ningú; la cara comú d´alegria de quant -deixant de mirar-nos el melic- compartim generosos els dons de la natura (superant els controls del cap, el cedaç de l´administració); la cara mimètica (excèntrica) reflex d´allò que està mirant: la cara de l´inocència.
Però aquesta mateixa “màscara” que en la natura es dona de manera fluida (florida , exuberant), que serveix per protegir allò viu que palpita sota; és pres -immobilitzat- a la ciutat (per contrast amb el seu medi, on hi predominen les cares de pòquer) com la imatge permanent (llegeixis: la cara de “tonto” que s´atribueix a la gent de poble quan visiten la ciutat ); i que se’ns vol fer creure que és la realitat pròpia (estàtica) de qui la vesteix: la cara veritable - DNI o NIF) de cada persona o cosa.
En aquest món de miratges que és la ciutat es pren la virtualitat de la imatge per la realitat original.
Imatges virtuals que, l´Estat de la capital, pretén perpetuar, com la rigidesa dels seus carrers -i càrrecs- com a fet individual, obligant a cada persona a identificar-se amb la seva màscara, per poder ser reconegut i classificats. A l´hora de repartir el botí, ens vol sempre amb la mateixa cara: anestesiats, inexpressius i sense queixa.
Anestesiats per la repetició. Distrets (tots els sentits del cap) per la saturació de les imatges; pel só -re-pe-ti-tiu- dels motors; per les olors empaquetades, de marca; pels gustos educats. Perquè ocupats observant, una i altre vegada, el seu monòton TIC-TAC, ens creiem que passa alguna cosa … i, així, ens oblidem de viure. Ens oblidem del CONTACTE (la fusió, l´orgasme) que fon els cossos; limitant-nos únicament a sobreviure dins la realitat virtual (pre-vista); aquella que es limita a bullir dintre el cap enfollit (pel Parkinson) que dóna les ordres, a través del es pantalles dels ordinadors i el televisor. Com diu la cançó: “por el interné, por el interné / yo tecleaba tu´ carne´, y no la´ toqué…”
No hi pot haver ni plaer ni dolor, en la realitat virtual que el cap fabrica
En les especulacions del capital no hi ha res gratificant, tot es paga.
No en haurien de sorprendre tant, docs, les noticies esfereïdores que sobre violència física ens arriben. Quan el contacte plaent esdevé escàs -la fam de la pell- fa que la satisfacció del tacte es busqui de manera brutal -arribant a les mans- mitjançant la imposició de la força.
La satisfacció prové del cos i, aquest, és l´únic guany o benefici que el cap pot exigir
a canvi de la informació que proporciona. La manca de satisfacció corporal és allò que empeny, a l cap, a rumiar estratègies de peatge contra el cos; a passar-li factura per tenir-lo descontent. Sempre que el cap no està connectat al cos, participant de la seva joia o dolor, te ocasió d´especular sobre els perills que l´amenacen: quan no li satisfà el present especula sobre un futur més engrescador i la manera d´aconseguir-ho. Privat de la comunicació tàctil que el distregui de les seves cabòries, s´encaparra cada cop més en el seu aïllament, consumint-se en les seves pors. El mateix que li passa a l´individu privat de comunicació.
Aleshores busca sortides cercant un sentit o direcció a allò que no compren: intenta posar ordre al seu caos. Quan no és capaç de donar-se, busca comprar o ser comprat.

Busca establir aliances i complicitats -virtuals, naturalment- amb altres caps visibles que li assegurin estabilitat (que ningú es mogui).
Pacta amb ells de la única manera que poden fer-ho els sentits del cap: guardant les distàncies, sense tocar-se; establint límits de propietat, creant diferències, tancant-se (ensimismándose); es declara cèlib en contra de la possible fusió dels cossos; defuig qualsevol expansió apassionada i comú que el pugui dis/treure de les seves elucubracions jeràrquiques i somnis de protagonisme, exposant-se a la contaminació de relacions plebees: exposant-se a perdre el cap. El seu únic capital.
Quan el cap arriba a aquest nivell d´alienació es converteix en un busca raons; raons i arguments que satisfacin els seus sentits; actituds que exaltin el seu prestigi i símbols enalteixin el seu llinatge; raons que justifiquin el seu lideratge i la distinció del seu càrrec.
Però, acostumat només a parlar -dels caps, pels caps i dels caps- ja no disposa de altre forma de comunicació que donar ordres; doncs, ja se sap, qualsevol paraula que no s´acompanyi de l´acció, no pot ser més que una ordre d´ execució, una pena de mort, una sentència… en contra del poble, de la pluralitat.
Només des del punt de vista de un cap guillat (guillotinat, separat del cos) se’ns pot fer creure que el cap va primer -que el cos- en el repartiment de beneficis.
Que “jo” soc primer que els altres, és la filosofia individual, el pensament bàsic (fundacional) de cada un dels individus que constitueixen la massa urbana; el seu aglutinant és l’ordre, les aliances i pactes que imposen els seus caps. Per això l´Estat mai pot ser de tots, sempre és el de cada UN… d´aquell que s´imposa.
La funció del cap, en qualsevol organisme viu, és subministrar la informació que faciliti la comunicació amb l´entorn (l’equivalent a la “cabeza de playa” en termes militars), no pas impedir-li la circulació i la mobilitat esporgant-li les extremitats o provocant-li restrenyiments o anorexies de forma constant, ordenada (beneficiant el cap en contra del cos), prostituint el cos per augmentar el seu “capital” i després presumir de macrocefàlia: presumir de llest.
Només un cap guillat (disgregat del cos) pot pensar (cobrar peatge) quan el cos copula.
Només aquesta actitud folla explica perquè com més informació (energies , capital, ciutadans) s´acumulen a la ciutat, menys viu està el poble, menys confiança hi ha entre la gent. Que els privilegis del centre vagin en detriment de la perifèria. Que com més informació circula, menys temps tenim per comunicar-nos.
La mostra està en com l´actitud capitalista (en la mesura que l´afluència d´informació ha arribat fins l´últim racó de món) està malmetent l´entorn del més petit poble. Així és com la concentració circulatòria a la capital provoca la necrosi (anestesiant) de la perifèria, i la subsegüent amputació de les extremitats (tàctils). Els incendis forestals no son més que la deflagació subsegüent a la concentració energètica a la capital.
Ja és hora, doncs, de negar-li a aquest “capgrós” la capacitat de dirigir-nos.
Que aconsegueixi satisfer les seves ansietats sexuals, és la única manera de desfer-se de un cap “mal follat”.
Només tenint la vista al cap dels dits, com els nens, TOCANT, evitarem deixar-nos entabanar per promeses (o somnis eròtics) que, cap cap, no pot complir.
Quan no vulguem que ens faci perdre més el temps, apliquem-li el següent tractament sempre que calgui:
-Fiquem-li els dits a les nafres (grapegem-lo) fins fer-li perdre els sentits.

Aquestes són les nafres: i aquests els nostres dits:
Contra la MESURA i CONTENCIÓ hi oposarem RITME i MOVIMENT
a les PROMESES , FETS
a la IDENTITAT , DIVERSITAT
a la PREVISIÓ , INGENI
a l´ORDRE , l´EXUBERÀNCIA
Contra la JUSTIFICACIÓ, la CONFIANÇA
Contra la BUROCRÀCIA , la IMPLICACIÓ (jo hi era)
En lloc de CONTROLAR , deixar QUE LES COSES PASSIN
En lloc d´ACUMULAR , COMPARTIR
En lloc de la IMMOBILITAT, la FLUÏDESA

Que el poble sigui una festa on el ciutadà perdi la por, de perdre el cap.

Ales hores potser sí - a través del coneixement- un cap que no desconfiï (sense prejudicis) pot servir pel que és la seva ocupació. observar i analitzar quin és el procés del es coses i traurem conclusions; que siguin també útils al poble, a la gent, i no únicament al cap/ital i l´Estat, que son les dues cares de la mateixa moneda.

Compártelo

Desde que descubrí este edificio siempre me ha llamado la atención el contraste tan evidente de su estampa respecto al entorno en el que se alza; una zona, antes industrial, y que ahora va siendo reconvertida en residencial.
Deduzco, por su apariencia, que se trata de un edificio de oficinas, pero ignoro de que tipo de empresa; entre otras razones por su absoluto hermetismo comunicador. Solo transmite lo que refleja. Y refleja todo lo que le circunda, pero está diseñado para que no trasmita ninguna información de su interior.
Sin embargo, al contrario de quien busca camuflarse en el entorno, se alza desafiante y orgulloso de mostrarse diferente de lo que le rodea. Impone su presencia, como la de quien se sabe superior, guardando las distancias (el muro que le separa del solar contiguo se alza como una pantalla protectora de contaminaciones posibles). Diríase que es el tabernáculo de una religión estética aguardando, impertérrito e imperturbable, el advenimiento y triunfo de su mensaje doctrinal en la tierra.
No se puede negar su belleza minimalista, la perfección geométrica de sus líneas, o la avanzada tecnología de su construcción. Y sin embargo es tan extraño en su entorno que podríamos calificarlo de OTNI (objeto terrestre no identificado), sin tampoco descartar, ya que no tenemos información para afirmar lo contrario, que cualquier día emprenda el vuelo y se convierta en OVNI.

Su energía es la de un agujero negro – no solo debido al color- puesto que no participa para nada de espacio donde se ubica, pero es evidente que necesita, desde su origen (los materiales que lo constituyen y la tecnología que lo ha erigido), hasta el mantenimiento diario o la justificación de su (desconocida) función, de constantes aportaciones exteriores, a pesar de las cuales mantiene su apariencia inmutable.

Todo cuanto le rodea, ya sean los huertecillos urbanos del primer plano, o los silos graneros del fondo, cambia constantemente de aspecto, influido por el tiempo atmosférico, el biológico, o el trasiego urbano.
Los silos, que con su estética industrial proclaman sin disimulo su función, son atalaya permanente de palomas que han hecho de sus cumbres su observatorio y centro recreativo, del que salen periódicamente en bandadas, ya sea por algún estimulo alimenticio, simple juego, o estrategia para ocupar mejores posiciones a la vuelta. Los huertos, aparte de su función productiva de alimentos y ocupación de jubilados, son un fiel reflejo del aprovechamiento y reciclaje de residuos urbanos, así como de las habilidades estético-constructivas de la vecindad.
El descampado del primer plano sirve, durante toda la semana de aparcamiento improvisado para albergar los vehículos que no son capaces de absorber los aparcamientos y calles del municipio, siempre insuficientes.
Reflejo todo ello del trasiego vital continuo de una ciudad, que muestra a través de todo ello sus carencias y virtudes sin engaño, del mismo modo en que se suele decir de las personas que “la cara es el espejo del alma”.

En cambio, si intentamos con esta norma saber del alma de “nuestro” minimalista edificio, nos encontraremos sin información: no suelta prenda. Únicamente podemos especular sobre ello. ¿Será, tal vez, porque esa es precisamente la función que en él se esconde? La especulación: absorber todo lo posible, sin soltar nada a cambió (?).
¿Será este el mensaje doctrinal que nos anuncian sus tres vidriosas caras?

Francamente, prefiero la estética cutre resultante de utilidades múltiples, que la fría belleza inaccesible de este elitista santuario; del mismo modo que prefiero la utilidad de un cortaplumas a la belleza de un diamante. Y sin embargo resulta evidente que es a causa de los diamantes por lo que el mundo se acuchilla.

Compártelo

SILENCI !

Hi hagué un temps en que “Déu era el verb”, és a dir, la paraula; en conseqüència, la paraula era sagrada, la paraula donada “anava a missa” i els que la dominaven eren profetes. Perque, a Déu mai ningú li ha sentin la veu, sempre ens ha parlat a través de intermediaris, d’interprets; fins el punt que un dels retrets que se li fa sovint, i no només per part d’aquells que es proclamen ateus, sigui el seu clamorós silenci. Podriem dir que el silenci és la seva principal manifestació, donat que, quan tot flueix en harmonia, no hi ha estridències, xocs, enfrontaments, queixes, espetecs, grinyols, xerrics… ja que, aquests, serien la manifestació del seu oponent, el diable.
El silenci, per tant, és una característica dels déus, però també, per extenció, dels poderosos. De fet, a algú amb poder, se’l reconeix pels seus silencis, més que per les seves paraules. Hi ha algú encara que pensi que el veritable poder el tenen els parlamentaris ?
Els déus (els poderosos) mai contesten als essers inferiors, només parlen entre sí, si han de dirigir-se als inferiors, utilitzen intermediaris.
No es estrany que la majoria de queixes a l’atministració que ha de gestionar el síndic de greujes, siguin per “silènci administratiu”.
Tan se val la forma que prengui el poder, ja sia un jerarca de la banca o de una multinacional, un representant de l’estat o de la màfia… o el mínim poder que a qualsevol individu -com vostè mateix- se li otorgui; la resposta més benigna que pot esperar l’inferior serà el silenci: la ignorància més absoluta per part del poderós.
El millor que un pot esperar del jutge és que l’ignori, que ni tan sols sàpiga de la nostre existència. Perque, quan intervé, quan un escolta la paraula dun jutge, vol dir que l’estan sentenciant.
Quan el poderós se sent aludit, reclamat, interrogat, cridat, distret del seu abstraiment dins la “torre de marfíl”, la resposta només podrà ser reactiva, contundent: l’embargament de capitals, el desplegament de les forces de l’ordre (per part d’institucions públiques o privades), o el cop de pala a la mosca (per part de l’individu –com vostè- cabrejat). Mai podrà ser el dialec o la negociació, doncs això implica un reconeixement d’igualtat, o el que és el mateix, de renúncia a exercir el poder que Déu, a un, li ha donat. Doncs, a les hores, s’exposa a ser acusat de prevaricació, per algú encara més poderós.
Potser fora millor no perdre més el temps discutint si allà a dalt hi ha o no algú realment, i passar directament a la següent fase –com en l’acudit de l’Eugenio- preguntant: “¿hay alguien más?”.
Això no vol dir, però, que un no pugui trobar-se dialogant, de igual a igual, amb un funcionari de l’atministració o amb un alt càrrec institucional, o que vostè no pugui jugar amb la mosca, però, per això, cal un esperit humil, una mística de la igualtat que contradiu l’exercici del càrrec, és a dir, l’esperit mateix del poder. Un només pot permetres de ser generòs quan no te ningú per sobre, quan no ha de demostrar res. Des de la llibertat.
El diàlec (com els vasos comunicants) només sestableix en sentit horitzontal, entre iguals: l’estat dialoga amb la banca o l’empresariat per solventar la crisi… mentre (resposta vertical contundent) els empleats són despatxats de manera fulminant… i pujen les accions a la borsa.
El cas és que mai podrem dir que no estiguessim avisats: és el símbol de la nostra creu: en sentit horitzontal, Crist dialogant amb els lladres; mentres, el vertical, fent de parallams, fulmina.
Paraula de déu.

Compártelo

“La rendició de Barcelona”/1992/ Pintura de 200×150 cm. Oli sobre tela

Recupero aquest text, que vaig escrire fa temps, en relació a l’estat dexcepció decretat per el govern, com a resposta de la revolta dels controladors aeris.

“MILES GRORIOSUS”
Ara que el militarisme no està de moda i que el políticament correcte és denominar als exercits forces de pacificació, vull, només per dur la contrària, fer-ne una reivindicació, sobretot per compara-los amb altres professions, més ben vistes, almenys des de la correcció política.
Deia G. K. Chesterton que l’elogi del militarisme sol fers-se sobretot en moments en que una nació se sent debil i vulnerable, quan més necesitat te de recorre a mercenaris, tropes de lleva o militars professionals. “El mal del militarisme –diu- és que ensenya a la majoria d’homes a ser mansos i tímits y execivament pacifics. El soldat professional guanya més i més poder a mesura que decau el coratge de una comunitat”.
Ja queden, però, molt lluny aquells temps de les ordres militars, formades per monjos guerrers, investits d’ideologia més que no pas d’armadures i espases.
Ara, en els paísos democràtics, la ideologia és cosa de partits i és el govern qui fixe els objectius de la milicia. Aixi hi tot, segueixen conservant una certa mística de la professió. Els queda la disciplina, l’obediencia deguda, un cert corporativisme, logic, tenint en compte que la vida de un pot dependre del comportament dels companys. Si prevalgués el “salvis qui pugui” l’exercit no existiria.
Els queda, per tan, l’orgull de pertanyer a una casta, un esperit gregari sovint heretat per tradició familiar; l’ostentació de virilitat (que també s’encomana a les femines) o demostració de força, que, al cap i a la fi, és allò que els justifica i, a cambi de la qual, la societat els financia i tolera. En compensació se’ls acusa de voler viure sense fer res.
Una estructura jerarquica perfectament definida, senyalitzada, uniformada, on s’admira a aquell que destaca pel seu sacrifici o heroisme, però, no obstant, te devoció per les formacións, les desfilades i l’ordre.
Unes actituts, doncs, on els militars exel·leixen, o haurien dexcel·lir, ja que això és el que la societat els demana i, no poques vegades, la mateixa societat desprecia, entre altres raons perquè es consideren alienes a altres àmbits més valorats, especialment en aquells tinguts per progressistes.
Per contra, en la societat civil, aparentment un pot ascendir pels seus propis medis (l’equivalent al que serien mèrits de guerra), exercint les seves habilitats amb independència dels seus origens o posició; on, la formació, tot i ser valorada, no hauria de ser imprescindible a l’hora d’ocupar un lloc, ni tampoc l’ordre jeràrquic hauria de ser insalvable sempre que un demostri la seva capacitat per un càrrec.
A la societat civil, econònmica, empresarial, es lloa, cada vegada més, la participació en un equip, la confraternització, la confiança mútua, la comunicació vertical i horitzontal, amb independència del lloc que un ocupi dins l’esclafó.
Després, però, s’agafa com a manual de l’executiu (alerta amb la terminologia) “el arte de la guerra”, de Sun-zi. I, “la competitivitat” és l’eslogan que qualsevol jovencell ambiciós hauria de dur tatuat a cada plec del cervell si vol fer carrera.
Ni el corporativisme, és un concepte que mai deu haver anat associat a un jutge, polític, empresari, catedràtic, funcionari, sindicalista, ni treballador de qualsevol ram (?).
Heu vist mai, a la societat civil, algú esgrimir la jerarquia, l’escalafó, el llinatge, l’antiguitat, o els masters, en un blasó, per defensar privilegis ? Que potser te problemes la funció pública per cubrir vacants ? Destaca aquet gremi per la seva eficàcia i productivitat?
En una cosa si que la societat civil es diferència dels militars: el “salvis qui pugui” és a l’ordre de cada dia.
Deu ser per això que tots ens declarem pacifistes.
“El que interesa (dels militars) no és el valor – diu Chesterton-, que propiament te que veure amb la guerra, sinó la interdependència i eficiència, que te tan a veure amb els enginyers, els mariners, el transport (ell diu les mules), o les centrals nuclears (ell diu les màqines de vapor) […] La veritable poesia […], és el romanç de la disciplina i la divisió del traball en totes les arees”. És en aquest sentit que diu :” …el forner que cou el pa o el sastre que talla un vestit son més militars que ningú.”
No serà la disciplina (autodisciplina, si voleu) allò que trovem afaltar actualment en tants serveis?

Com a mínim, als militars, no se’ls pot acusar d’hipócrites. Insignies i galons deixen ben clar quina és la seva feina i el lloc que ocupa cada un. I, a més, l’uniforme (almenys el de gala) encara els afavoreix, cosa que no es pot dir de molts gustos personals o manifestacions de la moda.

Compártelo

Dorian Grey 1

Hola noi, ja torno a ser aqui. No et queixeràs que et deixo sol ? Be ja se que tú no et queixes mai de res, primer perquè no pots queixar-te, es clar, però també perquè cada vegada estic més hores amb tú. On hauria d’anar, sinó ? Cada vegada tinc menys coses a fer. O, potser si que n’hauria de fer de coses, però ja saps què passa, si algú no em fa memòria, em fugen del cap. Em diuen “fes això” o potser no cal ser tan taxatiu “podríes fer tal o qual cosa” i, be, jo m’hi poso, començo a fer… el que sigui i, a mig fer, de sobte ja no recordo que estic fent. Què vols que fací ? doncs, pujar aquí a dalt a fer-te companyia, o que tu me la facis a mi, tan se val quí acompanyi a qui, per tal de no estar sol.
Si algú em sentís parlar amb tú pensaria que estic més boig del que realment estic. Ja arribarà ja, perquè tot arriba tart o d’hora, però encara no, encara me’n adono que tú només ets la imatge de un quadre. Arribarà un día que potser ni et reconegui o ni tan sols me’n adoni que estàs aquí, però ara encara puc parlar-te; de fet és com si parlés amb mi mateix, em fas de mirall encara que no em contestis, ja xerro jo per tú. Un dia però serà al revés, seràs tú qui parli per mi, encara que sigui sense paraules. Hauràs de parlar per mi amb la teva sola presència, perquè només quedarà de mi el que tú puguis reflectir. Per això ara val la pena que t’espliqui tot el que pugui, o el que recordo, i que cada vegada serà menys. No perdem el temps, doncs, jo xerro i tú m’escoltes, para atenció i agafa tot el que puguis, la meva memòria, el que de mi es recordi, dependrà només de tú.

Dorian Grey 2

I aquest quí deu ser? Sí, ja ho ser que és un quadre. Vull dir que, a qui representa ? Perquè això és un retrat, és clar. Una persona amb uniforme. Perquè és evident que vesteix un uniforme! Be, nomes la… deixò… la… gurrera. Això la guerrera. Perquè, apart de la guerrera no porta res més. Vull dir que va nu, ni camisa ni pantalons, ni barret, ni roba interior. Només la guerrera. La du descordada, la guerrera, la du descordada; i per lobertura se li veu el pit, el melic, el ventre, el sexe i el començament de les cames, però no els genolls que ja queden for a del quadre.
Jo en tenia una de guerrera, em penso que en tenia una d’igual, una gorra sí que la tenia, una gorra blanca amb visera de xarol negra i un escut amb una ancora. Se que la varen fer servir per una obra de teatre i ja no me la varen tornar. Durant dos anys vaig estar colaborant amb una companyia de teatre d’afaccionats. El mei germà s’encrregava de la part elèctrica i jo feia els decorats. Cada dissapte, després de dinar, anavem a un teatre al carrer de la palla de Barcelona que ens havien deixat, allí passavem tota la tarde preparant les obres i aguantant-nos la pixera, perquè no hi havia lavabos i, per acabar-ho d’adobar, la mare tenia per costum fer escudella per dinar cada dissapte, cosa que ens posava la bufeta a punt de rebentar.
De vegades venia a veure’ns el responsible de la sala, el sr. Juan de Diós Ramirez Heredia, membre destacat de la raça cale, i el gitano més elegant que mai hagi vist i potser també de la majoria dels paios.
Una de les actrius va treballar, pocs anys després, a una serie den Capri i també la vaig veure en algún anunci televisiu. No fa gaire, el meu germà i jo, varem coincidir amb ella en un santuari del Montnegre, la vaig reconeixer de seguida, tenia una cara com aquelles nines antigues de porcellana, amb aquella carona ampla, arrodonida, de nena petita tan allunyada de les erotitzades barbis actuals; tot i els anys passats no havia cambiat gaire, nosaltres, pel que es veu sí, doncs quan varem adressar-nos a saludar-la no va ser capaç de recordar-se de nosaltres per mes referènvies que varem donar-li Es recordava del grup però no de la fesomia dels que formavem l’equip tècnic – per favor!! Si només erem tres, els tècnics !! i el grup dàctors, ella inclosa, no passava de sis ?!- va sonar-me a excusa, ja que tot seguit va despatxar-nos dient que tenia presa, que l’esperaven. Es veu que no estavem a la seva alçada. O potser només era que, malgrat conservar-ne la cara, havia perdut la innocència i ara es compotrava ja com les barbis modernes.

Dorian Grey 3

De vegades se me’n va el cap i ja no recordo ni que aquest que em mira des del quadre soc jo mateix, o ho era, perquè ja fa temps que vaig pintar-lo i el temps ja ha passat sobre el model, mentre que la figura del quadre continua igual. Aquest, al contraria que aquell de Dorian Grey que envellia en comtes del seu representat, es manté immutable vol dir que, com passa a tohom, és el retratat i no pas el retrat qui envelleig. Ara els pactes amb el diable s’han de fer a les clíniques d’estètica on els diables, en comtes de forques, fan servir el bisturí.
Jo em conformo amb mirar el quadre, així quan em miro em veig sempre igual. És una pintura reflex, és a dir, que vaix fer-lo mirant-me al mirall, per això els botons de la guerrera estan al cantó esquerra, a babor, potser hauria de dir, del retrat en comtes del dret, estribor, com seria llògic a l’original, si el quadre l’agués fet un altre pintor o una càmara fotogràfica.
Preten ser un reflex no sols de la meva figura, també del estat d’ànim en el moment de fer-lo: representació de l’impotència pel què fa al seu gest desarmat, però a l’hora triomf del pintor en la tècnica de representació figurativa. Vaig titular-lo “auto-retrat desarmat” primer perquè va vestit de soldat, cosa que evidencia la guerrera com a única prenda que el cobreix, el que permet veure com també està desarmat com a mascre, amb el sexe flàcit i sense pantalons, condició que el situa encara en una posició més vexatoria, docs tots sabem que, qui mana, sempre és aquell que “porta els pantalons”; no disposa de més defensa que les propies mans, que mostra abaixades al costat del cos, obertes amb els palmells cara amunt amb senyal de indefensió; i, no obstant, aquestes mateixes mans son les que han pintat el quadre; mostren simultaneament el seu mèrit i la seva feblesa. La posició del cos reprodueix, en el codi de senyals utilitzat per la marina, la lletre N; la mateixa posició que, juntament amb la lletra D es va fer servir per dissenyar el simbol – ara fa 50 anys- que demanava els Desarmament Nuclear, convertit als anya 60 y 70 en simbol del moviment Hipie. La mateixa època que a mi em va tocar vestir aquest uniforme, complert, i amb totes les seves insignies, com a soldat de infanteria de marina.
Tinc aquest retrat penjat al meu estudi, a dalt, ales golfes, on sempre m’hi espera, com aquell crist a qui el nen Marcelino, de la película dels anys 50, duia pa i vi cada dia, fins aquell en que va acabar emprotant-se a la criatura amb ell, a l’altra barri, on l’esperva la seva mare. Ja es veu doncs que, les golfes són propícies per aquesta mena d’arrobaments, místics, les de sota taulat, o carnals, quan el terme s’aplica a determinades senyores. Tenen, si més no, la virtut d’apartar-nos de les miseries quotidianes i fer-nos somiar amb móns on les armes no són necessaries i la innocència és el pasaport que hi dona accés; si be t’has d’abaixar els pantalons per poder-hi entrar.

Compártelo

Ja fa temps que es diu de l’art que està en crisi, això vol dir que no es ven.

A remolc de la crisi general, l’art com a cosa “superflua” o article de luxe que és, es considerada prescindible i, per això, relegada a un segon, tercer ( o aneu a saber a quin) nivell.

Sovint quan es discuteix d’art s’enfronten dues postures aparentment irreconciliables: les que consideren l’art com un objecte de decoració, on l’estética és un valor afegit a la forma; i els que consideren qualsevol forma com a objecte artístic, on l’ética és qui condiciona la forma i l’estética n’és el resultat.

La primera es basa en la representació, es a dir, pretén representar allò que no és: intenta captar una imatge i traslladar-la o reflectir-la, amb més o menys fidelitat, en un altre lloc diferent al que l’ha motivat, com per exemple un paisatge rural, sobre la paret d’un despatx, amb la internció d’embellir-lo. La segona pretén que sigui la paret mateixa, sense aditaments simulats, qui doni la cara: que respongui per ella mateixa d’allò que és; així tota obra d’aquesta segona tendéncia queda desprovista de tota figuració- sense que això vulgui dir, però, que no utilitzi formes reconeixibles o que en sugereixin d’altres (així i tot, aquestes, sempre seran com petjades,
-”huellas”- que queden en la forma, sense que el seu objectiu sigui reflectir-les fidelment). Aquesta tendéncia incideix més en la forma d’entendre el món que no pas en representar-lo.

I aquest és el seu mérit i la seva contradicció. No preten tan trasllasdar, allò que considera bell, damunt d’una altra cosa per embellir-la , sino que busca la belllesa (o l’emoció) en tot allò que veu: busca la creació en el sol fet de mirar, o en tot allò que manipula.

De fet la seva glòria seria no haver de canviar res, que no calgués traslladar imatges o formes, perquè totes reconeguessin com a propi el lloc on han sorgit.Així no tindria sentit tancar un paisatgedins d’un museu podent-lo tenir viu a fora, ni molt menys haver d’enmarcar una forma, figurativa o no, com a objecte artístic, si tot el que veiem ho pot ser.

La crisi de l’art actual és precissament pel fet de voler posar-hi barreres (marcs): ara ja no hi ha diferències entre el quadre i la paret. L’art actual és per viure-hi a dins. Ara és l’hora de crear, o recrear, el nostre entorn i això només ho podem fer de forma col.lectiva, per això tots, i cada un (si jo moc una pedra d’un riu estic canviant el món) hi hem de participar. No serveix de res viure, en un palau fet de marbres i amb les parets cobertes de paisatges maravellosos si, a fora, tot està malmés i contaminat.

La crisi no és de l’art, puig que ara és més necessari que mai, sino de la seva comercialització. Cal trobar la manera d’integrar-lo en el món actual per retrobar la belles que les coses tenen per sí mateixes i que amb el comerç i l’especulació hem malmés.

Caldrà potser, atrevir-nos a tornar als origens (quan artista i xaman era el mateix). En lloc de construir primer (segons l’interés especulatiu) i decorar o intentar embellir després l’obra, caldrà canviar l’ordre, i cercar primer quin és el lloc més adequat segons el criteri étic (l’estética sorgirà sola) perquè la forma resultant sigui, des de l’origen, armònica i no calgui embellir-la ni enmarcar-la després. Per els alquimistes, el concepte d’art, inclou tan el procés de creació com el de comprensió de les coses. Que l’artista no sigui qui penja el quadre al final- com si d’una tirita per tapar una ferida es tractés- sino qui,actuant com un cirujà, marqui els fonaments (allà on cal obrir) o, encara millor, qui escull el terreny per l’edifici (tal i com es feia amb els temples).

Potser, a les hores, la bellesa serà la pròpia utilitat

Potser a les hores no caldrà obrir(ferir) ni tancar (cicatritzar) res.

Compártelo

Vivim en un món obsedit per la mobilitat i el cambi, fins el punt que algú l’ha definit com una societat líquida, sense forma definida; que, com qualsevol fluit adopta la forma del recipient on se l’ubica.
Un contrast evident, no sols amb altres societats més conservadores, sinó també respecte de la que nosaltres mateixos provenim, on tot tendia a la estabilitat – o, si més, no la buscaba- imposant conductes morals, normes de comportament, categories o protocols, encaminats, tots ells, a la previsió i conservació dels bens i costums. És a dir, la conservació de la propia cultura. Un bagatge en el que es fonementava i era l’origen i la causa de la riquesa, prosperitat i posesions de la cultura titular.
Això no vol dir que les diverses cultures no es beneficiessin de l’intercambi mutuu de coneixements, productes o gent; de fet la major part de les fortunes deribaven d’aquest intercambi.
Uns pobles aprenien (i/o abusaven) dels altres, cosa que enriquia a uns, arruinava a d’altres i, a vegades, beneficiava a ambdos.
No obstant, cada cultura, responia, era fruit, de unes necesitats d’adaptació a un lloc determinat i era en funció d’aquesta adaptació que s’anava modificant, sense rebutjar, si calia, aportacions forànies. Probablement en els beneficis que proporcinoaba aquest intercambi cal buscar l’impuls per viatjar i coneixer món; sovint amb risc per la vida. Si be en un món on quasi cap activitat estaba exenta de riscos, el de viatjar podia ser dels més lucratius. Hom anava d’un lloc a l’altra adquirint no sols productes més o menys valuosos, sinó també coneixements, de altres formes de vida, de sabers ignorats a la cultura propia, d’elements diferenciats amb els que poder comerciar i sorprendre als conciutadans en retornar a casa.
D’alguna manera això és el que segueix buscant encara tota persona que viatge: experiències enriquidores per contrast amb el que hom coneix.
Però això, ara, és del tot impossible. No hi ha experiència ni riquesa, almenys de les catalogades com a culturals, que pugui extreures d’una altra cultura: totes son la mateixa. Ja no hi ha fomes propies, diferemciades, per adaptar-se a un lloc.
Hi ha llocs diferents i gent que viu, i sobreviu, de maneres diverses, igual que en qualsevol barri de les nostres ciutats i pobles. Però ja no hi ha més cultura que la que es ven com un producte més destinat al turisme.
Ja no hi ha formes de vida que procurin als seus titulars l’autonomia, els recursos i els coneixements per adatar-se a un entorn concret. Ara la cultura d’un país és un producte fabricat per ser venut a un axercit de visitants foranis.
-“La funció crea l’òrguen”- ens diuen les lleis de l’evolució i, de la mateixa manera, les habilitats s’aprenen exercint-les; però ara quasi totes les activitats són informatives (informàtiques) i no pas formatives: no creen res, només acumulen informació.
Ens visitem els uns als altres per coneixer la culturade de l’altra, però aquestes cultures ja només son cadavers: tan sols queden les tombes del que havien estat en altre temps. La prova és que els centres històrics de les ciutats ja no hi viu ningú, només hi ha “souvenirs” destinats als turistes que n’ocupen tots els seus carrers.
La causa, l’origen, de totes aquelles costruccions ha desaparegut, ja només en queden les carcasses buides: ha esdevingut “cultura” i els seus habitants viuen de gestionar-la (a la manera com el cranc ermità ocupa la closca de un altre animal).

Trovo que hi ha quelcom de pervers en l’explotació del visitant, si més no des del punt de vista de la cultura clàsica, on la cortesia exigia tractar al visitant com a convidat, donat que, com a extranger que era, no disposava dels recursos del nadiu pre sobreviure en un territori al que era aliè.
Ara en cambi se l’espolla de tot el que es pot dels seus recursos –tal com feríen una banda d’atracadors- i es comtabilitza aquesta activitat com a recurs “cultural” del país, sense el qual ja no seria possible la subsistència.

És una perversitat -a més de miserable- no disposar de recursos propis que permetin convidar als forasters; no tenir mitjans de subsistència productius que ens enriqueixin, tan a nosaltres mateixos com als nostres viitants. Equival a convidar a algú a dinar a casa i obligar-lo a que es porti el menjar.
És miserable, enganyós i pervers vendre una cultura, però encara ho és més vendre’n el seu cadaver.
Com diu García Calvo “una cosa és allò que parla, l’altra allò de què es parla”. Ara vivim en una cultura muda.
Han desaparegut els oficis: aquells proffessionals vinculats, de manera primordial, amb el medi, que dialogaven amb els materials i els objectes i en sabien extreure profit. Ara, tret d’un reduit grup d’especialistes, ja només i ha interprets que recullen i ensenyen el que, en un altre temps, uns avantpassats van dir o fer.
Fins hi tot edificis tan singulars com els temples, que trascendien la simple utilitat pràctica o de supervivència, eren l’expressió de uns recursos, unes maneres de fer propies del lloc on s’erigien: manifestació de les capacitats, força i vitalitat d’un poble. Ara només són “cultura”.
Ara tots vivim com hereus orfes d’una cultura; venent-nos el patrimoni rebut, a causa de la nostra incapacitat per utilitzar-lo i fer-lo productiu. (Ens venem el balanci de l‘avia perquè ja no sabem fer-lo servir). I aixaquèm infraestructures, de la mateixa manera que l’aranya teixeix la seva tela: per caçar.
Ja sigui per inatvertènça, o seduíts per les seves formes, els incauts que visiten un país extranger, es veuen atrapats per una il·lusió de coneixement, de riquesa o benefici cultural de qualsevol mena; però, el que es trobaran, només, és un munt d’empreses i professionals dedicats a xuglar-los les seves energies i sucs vitals, igual com l’aranya xugla a la mosca caiguda a la seva xarxa.

Perquè tot el coneixement actual, encarnat en les noves tecnologies (o xarxes de comunicació), només són eines de caça al servei de les modernes formes de depredació no productives. Pensades més com a armes ofensives que com a eines de treball. D’aquesta manera ens anem esquilmant els uns als altres, sense afegir res de creatiu, fins a l’esgotament de l’herència rebuda

I, donat que ja no hi ha dins i fora (territorial o cultural) per distingir, el meu pronòstic és que totes aquestes ordes turístiques (nacionals o extranygeres) acabaràn fonent-se (i confonent-se) amb la immigració (legal o il·legal) fins el punt que ja serà impossible distingir els campaments de refugiats, dels càmpings de temporada; convertits, uns i altres, en campaments provisionals de forces invasores en campanya permanent d’ocupació, competició i explotació mutua: reduits tots (excepte una petita elit controladora dels recursos) a una societat de paries, sense territori ni cultura propis.

Compártelo

Compártelo

INSECTES
Ja fa molt de temps que les ciutats estan pensades, dissenyades i construïdes per la circulació rodada, encara que el col·lapse circulatori posi permanentment en dubte que hi hagi cap planificació racional.
Que sigui, o no, racional aquesta planificació, no és ara el moment de decidir-ho. Del que es tracte aquí és de presentar una hipòtesi sobre com s’ha arribat a aquesta situació i quines en son les causes. Volem demostrar, sota aquest punt de vista, que la situació creada de cap manera pot ser considerada un fracàs dels objectius, ni imputable a la incompetència dels nostres caps pensants, sinó que és el fruit lògic, tiomfant, de l’evolució de la nostre espècie; al qual estàvem predestinats, almenys des que vàrem començar a diferenciar-nos dels simis. Però, és cert, cal reconeixe-ho, només una anàlisi correcte pot fer entenedora i comprensible la situació, altrament un podria deixar-se endur per pessimismes innecessaris, quan, com ja hem dit, ens trobem en el punt culminant en l’evolució de l’espècie.
A quina espècie ens referim? Ho veurem a continuació.

Com dèiem, actualment són els vehicles a motor els veritables ciutadans, els autèntics ocupants de qualsevol territori urbà. Ja sigui circulant, aparcats a les voravies o als aparcaments ells són qui omplen la major part de la superfície publica.
Els habitant humans s’han convertit en una extensió més (encara necessària) de la mecànica dels cotxes. Més que estar el vehicle a les ordres del conductor és aquest que serveix al vehicle, per molt que vulguem auto lloar-nos dient que la funció del conductor és equivalent a fer de cervell de la màquina (el fet que hi hagi molts conductors descerebrats no és suficient per negar aquesta premisa).
Però tots sabem fins a quin punt aquesta funció també està en camí de ser substituïda per enginys informàtics, cada vegada més sofisticats i autònoms.
El progrés d’aquest ginys avança en paral·lel a la incapacitació creixent dels humans que els donem “vida”, fins el punt de ser – els automatismes- la causa directe de moltes de les minusvalues que després ajudaran a compensar.
Així és com es converteixen en indispensables per el nostre accés, integració i adaptació a l’entramat urbà. Queda clar, doncs, que som els humans qui depenem del cotxe i no al revés.

En la mesura que la civilització va incorporant automatismes adquireix “vida pròpia”, esdevé un organisme independent, en relació al qual els humans només complim una doble funció: nutricional i paràsita.
Naturalment, una funció exclou l’altre, de manera que l’apropament a aquest organisme (com al laberint del Minotaure) no pot fer-se impunement; calen mecanismes de protecció que enganyin a “la bèstia” fent-li creure que, l’estrany que se li apropa, és un dels seus i no l’aliment que se li ofereix.
Aquesta i no una altre és la funció veritable dels vehicles a motor: proporcionar cobertura i camuflatge a l’humà que l’habita, perquè pugui accedir al “santa santorum” o “cabra reial” del formiguer per robar-li a la reina la jalea reial - el capital - que destil·len els seus súbdits, amb una certa garantia de no ser devorat per la sobirana, confonent-lo amb un aliment.
Només així es comprèn que la supervivència dels humans depengui, cada vegada més, de FER-SE PASSAR PER INSECTES: assumint-ne, de forma prou convincent, l’aparença, les tècniques de supervivència, defensa, camuflatge, reproducció alimentació, costums migratoris, etc. Més endavant descriurem les analogies.
En bona part allò que es considera progrés humà respon a aquesta necessitat. Aquí hem vingut a demostrar-ho.

Després de llegir aquesta introducció hom podria pensar que la vocació, o la necessitat , d’esdevenir insecte és una actitud recent, lligada als avenços tecnològics, però, com veurem, no és així, i podem documentar-ho.
La tecnologia moderna ha permès, això sí, assolir l’objectiu desitjat amb una eficàcia mai somniada en altre temps. Però el desig d’esdevenir o aparentar la forma d’un animal – no sols dels insectes – prové ja de la negror de la prehistòria, possiblement dels inicis de la humanitat. Tal vegada allò que ens va convertir en humans (sempre delitosos de ser allò que no som) fou el desig de un mico per convertir-se en un altre animal. Però, com és obvi, no podia pas desitjar ser un humà quan encara no hi havia un model que li servis de guia.
Si hi havia, en canvi, moltes altres espècies a les quals imitar, ja sia en les aparences o en les actituds.
Ben segur que allò que va fer delir primer a un mico fou la facultat de volar que, com sap tothom, no és pas exclusiva dels insectes. Cal suposar que el desig d’imitar aquesta habilitat, per part dels nostres avantpassats, havia de comportar un nombre força elevat i descoratjador de fracassos (que quedaria, sens dubte, gravada en la osamenta dels arriscats pioners), abans que els micos optessin per fixar-se en altres característiques, no sols dels animals voladors.
N’ha quedat, però, com a resultat d’aquests esforçats intents, unes habilitats de trapecista innates per volar de una branca a l’altre, molt destacades en diverses espècies de simis antecesors.
Com ja s’ha dit, no tenien perquè ser, necessàriament, els insectes els primers models triats per imitar. És més, es podria quasi assegurar que no van ser-ho.
Està demostrat que moltes tribus, encara en èpoques recents, adoptaven com a models, totems familiars o tribals, els animals més diversos: mamífers de tota mida, ocells, rèptils, peixos, o qualsevol dels animals que poblen el planeta. El caçador sempre acaba transformant-se en l’animal que persegueix.
Però també és evident que totes aquestes formes i maneres d’adaptar-se al món estan en franca decadència. No sols pel que fa a la seva imitació per part dels humans, sinó que moltes de les espècies imitades estan clarament en regressió, si no és que ja han desaparegut, igual que l’últim dels moicans.
Demostració clara que les formes més eficaces per sobreviure, imposant-se sobre totes les altres, han estat les dels insectes, una eficàcia que no deu ser del tot aliena a la seva portentosa capacitat de proliferació i mutabilitat.
Cal posar en dubte, per tan, que la elecció dels insectes com a model hagi estat premeditada. El més probable és que sigui fruit inconscient de la selecció natural, basat en el mateix mecanisme de prova i error que de manera aleatòria i desinteressada aplica la naturalesa, per donar forma a les seves criatures.
Que el model triomfant hagi estat els de les bèsties –en general – més petites – significativament paral·lela a la dels micro chips -, en detriment de les més voluminoses, deu ser conseqüència de la mateixa modificació de l’entorn o canvi d’habitat (i hàbits) que ha portat fins a l’extinció a tantes espècies o models de supervivència.
- En quin entorn proliferen els insectes? - Ens hem de preguntar, si volem tenir una noció, aproximada, si més no, del món en que vivim.

FULGOR I GLORIA DELS INSECTES
Pel que fa altres característiques dels insectes – apart de volar – que ens permetran reconeixens en ells, no podem aventurar-ne l’ordre d’aparició.
Uns n’imitaran les formes, altres els colors, el moviment, el bruncir, les defenses, el rituals de seducció, la reproducció, l’alimentació… Podrien haver-se fet intents alternatius o simultanis de qualsevol de les variades capacitats i formes de la infinita riquesa evolutiva d’aquestes mutants criatures, inclossos els processos metamòrfics, a partir del moment que un ximpance – o descendent seu – arribés a ser-ne conscient.
El resultat dependrà de la capacitat d’observació de l’interessat, del seu enginy per copiar el model, o la capacitat afegida, accidentalment o voluntària, per part de l’aprenent de bruixot.
Doncs, bruixots, somiatruites, fer volar coloms… són alguns dels adjectius amb els que s’ha definit a aquest precursors visionaris al llarg dels temps. No envà encara es diu de un alumne poc atent i somiador que “està caçant mosques”.
De una manera o altra, amb més eficàcia unes vegades o menys altres, els humans hem evolucionat, diferentciant-nos dels orangutans o ximpances, en la mesura que ens apropàvem als insectes.
Ja sigui mitjançant la incorporació de protesi, amb la manera de construir els nostres nius, o em el disseny de l’estructura social, hem aconseguit imitar gran part de les característiques dels insectes, si be, és cert, a una escala més gran; fins el punt que molts dels terrors que imaginem en els nostres pitjors malsons, sovint adquireixen la forma d’insectes gegants, l’acció dels quals coincideix, exactament amb els desastres desfermats pels humans amb la nostre obsesió tecnològica, imitativa de les habilitats d’aquells minúsculs éssers, en ser portada fins a la desmesura.
Terrors basats únicament en la semblança formal que obliden les lleis de la dinàmica natural, aquelles que – sense saber-ho els propis insectes – els imposibiliten de superar una determinada mesura.
Però si hi ha una cosa fonamental que ens equipara als insectes – força més que la imitació de les seves formes – i, alhora, ens aparta encara més dels micos, aquesta és la vestimenta.
Des que els mamífers humans adoptarem la fulla de parra com a complement substitutiu del desaparegut recubriment pilós, encetarem un procés de renovació periòdica o mutació cíclica de la coberta protectora, comparable només al canvi de cutícula metamòrfic dels insectes o - perquè no se’ns acusi de portar l’aigua al nostre molí – al canvi de pell dels rèptils.
Com aquestes espècies ens veiem obligats a canviar d’embolcall, de “pell” (de vegades literalment: cobrint-nos amb la pell o el pel d’altre animals), sempre que, degut al creixement, el vestit se’ns queda petit, i també per altres raons com el desgast, la brutícia, la protecció, la moda o l’estètica, incloent en aquest apartat l’acció del bisturí, que compota modificacions molt més dràstiques, només comparables al pas de larva a pupa, crisàlida o papallona, en els insectes i que, no poques vegades, a més de la renovació estètica, inclouen el canvi de sexe. Però la metamorfosi definitiva, la que marca més diferència respecte de les anteriors, convertint-nos en insectes adults amb capacitat reproductora (i destructora), és el fet d’integrar-nos - passant a formar part, o “vestir-nos” - amb la carrosseria d’un vehicle. L’aparença formal, o espècie, només dependrà del vehicle-insecte escollit, segons les necessitats que imposi el medi per adaptar-s’hi.
Procés metamòrfic, de mico a insecte, que intentarem mostrar-vos a continuació.

Descartada (de moment) la possibilitat de volar, algú va decidir, qui sap si enlluernat per les iridiscències, que allò més fàcil de imitar, dels insectes, eren els colors.
Pintar-se el cos amb els seus dibuixos acolorits deuria semblar prou atractiu com per intentar-ho només que es disposes d’algun pigment.
La imitació del moviment havia de ser, ben segur, quasi simultània, tot just aconseguida l’aparença formal (la capacitat dels micos per imitar també és prou coneguda).
Adoptar els gestos, de manera mimètica, per fer-los similars al moviment dels insectes no havia de ser una labor que requerís sinó observació i una mica de practica (Qui no coneix algú amb la persistència del borinot o la mosca collonera ? ).
Un cop incorporats al subconscient i ritualitzats, els moviments esdevenen dansa. Dansa i colors que identifiquen una determinada espècie (insecte o altre animal), però també al grup, clan o tribu que l’hagi adoptat com a símbol.
Ja tenim així un grup auto diferenciat, marcat amb uns trets distintius, que el distingeixen del seus congèneres, més evident encara si, aquests, per no ser menys, han decidit, també, adoptar un model amb el qual identificar-se, diferent, lògicament, del dels seus veïns - de què serveix sinó ? .
És fàcil imaginar quina serà la relació que s’estableixi entre els que imiten al llop i aquells que imiten el conill, o entre el llangardaix i la mosca, posem per cas. Només cal veure la rivalitat existent , actualment, entre els hol·ligans de dos equips contraris per fen-nos una idea.
Les rivalitats esdevenen, un cop assolits els respectius rols, consubstancials amb l’aparença: tan inevitables com previsibles els resultats.
Semblaria lògic, davant els exemples esmentats, apostar per les bèsties més grosses – el llop i el llangardaix, en aquest cas – i probablement, en la majoria d’enfrontaments entre individus, el més gran seria el guanyador: el peix gos devora al petit.
Però, perquè a les hores, els llops i els llangardaixos estan més amenaçats d’extinció que les seves respectives víctimes ?
Sens dubte la proliferació de les bèsties petites és allò que n’assegura la pervivència, amb més garanties que la força, el valor o l’agressivitat dels “pesos pesats” aparentment més poderosos.
La singularitat de “ l’home llop” sucumbeix degut a l’acció de la minúscula paparra.
Com Gullivert al país de Líliput, els mítics titans, guerrers invencibles d’altres temps, són reduits per milions de minúsculs humans, sense més atribut que el de reproduir-se com mosques.
La quantitat acabarà asfixiant a les singularitats més destacades. Records Ginnes, percentatges estadístics o nombre de vots, són allò que condiciona l’acció de les masses. No són potser els nivells d’audiència (la quantitat) allò que decideix la programació dels mitjans?.
En un món endormiscat per l’empatx informatiu, una plaga de llagostes és més desiciva que l’acció d’un paquiderm, i un virus inoculat per un mosquit pot ser més destructiu que un bombardeig.
En un món de comunicacions globals i de individualisme disgregador, els organismes millor adaptats per la supervivència prenen la forma dels micro xips i, aquests, cada vegada es distingeixen menys dels insectes.

La incorporació, per part dels humans, de eines, armes, defenses i proteccions utilitzades des de la prehistòria, deuen més a les formes dels insectes, que no pas a les d’altres animals, més venerats per la seva intel·ligència, valor, rapidesa, o agressivitat.
Les cuirasses, a més de suport per escuts i distintius que imiten els colors dels insectes, s’inspiren en les proteccions de mols coleòpters, abans que les de qualsevol altre animal. I les llances, fletxes, espases, ganivets o destrals, deuen més al fibló de les abelles, a les pinces, antenes i potes dels escarabats i llagostes, que a les urpes, dents o banyes d’ossos, llops o bovins.
Però si ens fixem en la quasi infinita proliferació d’aparells electrònics que la indústria actual ens subministra, només podem comparar-la, tan en les formes com en la quantitat, al món dels insectes, on, com a l’electrònica, constantment apareixen noves espècies.
Coincidència de formes i actituds deguda, potser, no tan a un desig previ de imitació, sinó com a resultat de l’eficaç adaptació al medi, un cop descartades altres formes potser més vulnerables, massa especialitzades, o lentes davant el canvi.

ORGANITZACIÓ SOCIAL
No serà la primera ni l’ultima vegada que s’utilitza l’exemple del rusc o el formiguer com a metàfora de la societat humana. Des que els humans deixaren de ser nòmades seguint la transumància de les ovelles en busca de pastures; o les manades de llops, per part dels caçadors; prenguérem com a model de residència estable els habitacles dels insectes.
Es pot dir que sempre hem imitat allò que tenim a la vista; així, en la mesura que filàvem més prim, gràcies a lents i microscopis – que ens posaven cara de mosca -, preníem com a models a éssers cada vegada més petits. Els humans hem passat d’adorar als deus, els estels, els planetes, els ciclops, els gegants, a emmirallar-nos en els insectes i voler controlar les molècules i els àtoms. Progressar, per els humans, és el contrari de creixement. Atomització, dispersió, individualització, miniaturització, impulsen la tecnologia. Progressem, com el corc: convertint en serradures les gegants sequoies.
Pel que fa l’arquitectura, aprofitant les cavitats naturals o excavant-ne de noves, acumulant materials per formar cel·les o habitacles adossats fins formar pobles i ciutats. Tot i que la mesura d’alguns edificis sembla desmentir la tendència apuntada vers l’atomització, només cal fixar-se en els materials emprats: pulveritzats terrosos, vítrics, o derivats del petroli, equivalents a la cera, el paper o el fang emprat per abelles, vespes, o termites; materials que son a l’extrem oposat de les pedres ciclòpies, o els blocs tallats de les antigues piràmides. També algunes termites fan edificis descomunals, però això no augmenta la grandesa de qui els habita.
Igualment el temps dedicat a la construcció es pot mesurar de manera comparable: els terminis cada vegada son més curts. El mateix passa amb les distàncies degut a l’acceleració: amb la globalització el planeta sencer es comporta com una arna, també dit buc o rusc d’abelles; convertit, de nit, en un eixam de lluernes.

No cal dir que l’estructura jeràrquica i de govern és una derivada del model escollit, fins el punt de no saber-se quina és la causa i quina la resultant.
No s’ha de ser gaire observador per adonar-se de les similituds entre la organització de un rusc o un formiguer i una monarquia (o un imperi, encara que s’anomeni democràcia).
La principal diferència (potser la única ?) és que els reis humans no han d’engendrar a tots els seus súbdits, com fan les seves homònimes del formiguer i el rusc (malgrat alguns prou que s’hi esforcen: encara tenim noticies de temps en que el “dret de cuixa” era vigent). Potser no està massa lluny el dia que la reproducció humana s’encomanarà a uns pocs escollits, triats expressament per aquesta funció, segons programes preconcebuts. De moment, però, els escollits ja s’asseguren els mateixos privilegis alimentaris i d’ociositat, tan per si com per la prole que generen.
I perquè fins i tot l’aparença recordi als súbdits quina és la obligació vers la reialesa, el vestuari de la cort ( com escau al significat plebeu d’aquest mot) s’ha emmirallat, de vegades en l’aviram emplomallat, en l’orgull dels equins, la cornamenta dels banyuts, fins i tot en la fidelitat dels cans, però, sobretot, han estat els insectes de femer – i de la cort- el model triat per vestir de grandesa i sumtuositat a les famílies reials.
Els tornasolats quitinosos que cobreixen a la majoria d’insectes res tenen a envejar a les més fines sedes, fabricades, naturalment (no podia ser altrament), per un insecte. Què es pot dir de la infinita riquesa colorista d’aquestes petites bèsties, que no deixi en ridícul a qualsevol vestidor de palau o les sacristies catedralícies d’aquells que vesteixen la porpra ? Deguda, com no, al sacrifici d’un altre insecte: la minúscula cochinilla.

Parlar dels uniformes només pot ser una reiteració en la labor de demostració de com els humans (si és que encara mereixem aquest nom) hem procurat imitar els insectes, emparant-nos en similars estratègies. De vegades mostrant-se descaradament i orgullosa per estimular el desig del sexe contrari, fet que va associat a la intenció intimidatoria del rival competidor, o enemic, empenyent-lo a la fugida. No cal dir de quina manera els uniformes esportius i les disfresses dels “ hol·ligans” participen igualment d’aquesta intenció acoquinadora envers l’equip contrari.
Altres, en canvi, utilitzant el camuflatge i el mimetisme per fer-se fonedís en l’entorn, ja sia per escapolir-se de l’agressió o per beneficiar-se de l’avantatge de sorprendre a l’enemic.
Ja fa mols segles que els guerrers de totes les cultures coneixen i utilitzen aquestes arts de provada eficàcia en el món de les criatures minúscules; però igualment altres oficis les tenen com a model (no envà la tecnologia és amb la guerra que progressa).
Els pescadors amb la seves xarxes, els teixidors, els cistellers… només són alguns dels oficis que han après de l’habilitat de les aranyes, o dels capolls de les papallones, però també les modernes xarxes viàries i de comunicació en són deudores. Ferrocarrils, carreteres, autopistes, xarxes elèctriques, telefòniques, o internet, no tenen altra intenció que la labor de l’aranya: capturar “insectes” dins les seves xarxes. Els col·lapses quotidians que s’hi formen donen fe de la seva permanent eficàcia.

Malgrat les dificultats, el desig de volar, mai fou desterrat del tot de la ment humana. El mico no ho ha aconseguit, però els seus hereus humans no han deixat mai d’insistir-hi.
A mesura que la tecnologia avançava es feien noves provatures per aconseguir desenganxar-se del terra. El més comú era intentar copiar la forma dels ocells, suposant que era més apropiada per aguantar el pes de un humà (també els vaixells es feien de fusta perquè surava, i només a partir de l’aplicació del principi d’Arquímedes, s’atreviren a fer-los de metall).
Fou a partir d’adonar-se que la velocitat de gir podia substituir l’envergadura d’ales, que va encarrilar-se el problema adequadament. S’hagué d’esperar, per això, l’aparició de motors prou potents per impulsar a gran velocitat les pales de les elix o les turbines dels motors. Un factor que, a més de permetre de volar com els insectes, incorporba el seu bruncir. No envà es diu que “la funció crea la forma” i, en aquest cas, acompanyat del so.
Ja haureu nota, doncs, a aquestes alçades, que si alguna diferència hi ha entre el món dels insectes i els humans aquesta es limita l’escala. Únicament la mesura ens fa distingibles, altrament ni la pròpia mare de cada un diferenciaria al seu fill de un escanya polls, una arna, o una marieta, segons sia el model que aquest hagi escollit.
Feu la prova, si en teniu ocasió, veient la civilització humana des de una certa distància; a vista de ocell, enfilats en un globus, per exemple:
A- Ens desplacem en vehicles en forma d’escarabat, per xarxes que copien les teles d’aranya, cap a ciutats formiguers o nius de termites.
B- Volem en aparells brunzidors amb aparença de mosquit, burinot o libèlula.
C- Ens devorem els uns als altres, igual que el pregadeu, abans i després de la còpula
D- Treballem fins a l’esgotament acumulant riquesa per engreixar a una reina i el seu harem.
E- Defensem el rusc amb la convicció i l’esperit de sacrifici de les abelles. Alguns inmolant-se tan alegrement i sense alternativa com quan una mosca s’estampa contra el parabrises d’un cotxe.
F- Ens reproduïm com mosques, i guardem les nostres cries reunides en nurseries com les larves del fomiguer.
G- Cavem galeries i túnels com alguns escarabats, i apilem la merda com els piloters.
H- Vivim en cel·les adossades com les d’un rusc.
I- Ens exhibim, escampant feromones, com papallones cercant l’acoplament.
J- Mai tenim prou llums enceses per satisfer el nostre desig, com les lluernes.
K- Migrem massivament en busca d’aliment, sembrant de cadàvers al nostre pas, com les plagues de llagosta.
L- Deixem escurat tot allò que toquem, com les restes d’un pignic, després de passar-hi un exercit de formigues. Incloent el rastre d’àcid fòrmic.
M- Som una plaga.

Un dia ens adonarem que dintre cada insecte hi ha un humà, minuscul, que hi habita. Això succeirà el dia que, despertant del malson… ens veiem convertits en insectes.

Compártelo

Compártelo

“Piove. Porco governo!” Amb aquesta frase escenifiquen els italians de quina manera es fa responsable als governants de tots els problemes que ens afecten.
Evidentment, com també deixa clar aquesta frase en la seva desmesura, no tot és imputable a l’autoritat; però si be s’entén que qui governa no ho pot solventar tot, un te dret a esperar, almenys, que el poder no es converteixi en una nosa per trobar solucions.
Sovint els conceptes d’autoritat i poder van associats. És a dir, que es manifesten, o s’espera que ho facin, en una mateixa entitat, institució o persona.
S’espera que, qui te el poder, l’exerceixi des de l’autoritat; que sigui fidel a unes lleis, a un criteri, establert; a la raó, o raons, lògiques emanades del coneixement, la ciència o el be comú; i no pas segons el caprici, l’arbitrarietat o els interessos personals del poderós.
L’autoritat és una cosa que es guanya; quelcom que els demés li otorguen a un en raó dels seus mèrits, les seves capacitats o els seus coneixements, envers la realitat que a tots afecta. Per tan, donat que la realitat sempre és més rica i complexa que la seva representació o anàlisi ( de la mateixa manera que el cos sempre és més complexa que la seva radiografia), l’autoritat sempre ha d’estar sotmesa a revisió.
Hom demostra i es guanya la seva autoritat interpretant les lleis per adaptar-les a la situació de cada moment -mantenint-ne l’esperit- en benefici, no sols de la majoria, sinó, encara més, quan és capaç d’adaptar-la a les particularitats concretes sense perjudicar a ningú; ja que són les particularitats, les diferències respecte a la uniformitat, allà on resideix la llavor de la creació, la capacitat d’adaptació i la regeneració de la vida.
Per contra, el poder, sovint heretat, s’entén com un dret, un privilegi de casta, adquirit sovint per la força, la riquesa o el control dels mitjans, per imposar-se en un àmbit determinat; és, doncs un poder sobre la misèria (miserable) que, en lloc d’impulsar la regeneració, la ofega. No te altra remei que ser, per definició, conservador, immobilista, reaccionari.
El poder es manifesta en la seva aplicació, en l’impacte que provoca en el seu entorn, o amb la seva simple amenaça; doncs, la renúncia a manifestar-se, actua en detriment d’aquest mateix poder, ja que s’entén com a signe de debilitat.
Ja es veu, doncs, que autoritat i poder poden resultar contradictoris, quan no directament oposats.
Aquell que te el poder no pot deixar d’exercir-lo, si no vol perdre o veure minvar la parcel·la que s’ha atorgat.
Mentre que aquell a qui s’atorga l’autoritat, ha de justificar la seva actuació, si no vol ser titllat d’arbitrari o dictador.
L’equilibri entre un o altre aspecte no és gens fàcil i sovint es cau en els extrems: l’autoritat aplica la llei per la força i el poder s’aplica en benefici, interessos o raons personals de qui l’exerceix.
No sempre aconsegueix l’autoritat ser reconeguda per adaptar les lleis a una realitat concreta (més aviat es tendeix a sotmetre la realitat a les lleis), ni el poder és capaç de renunciar a la seva força per generositat o sentit comú.
Només quan el poder se sotmeti a l’autoritat (en comtes de ser l’autoritat una imposició del poder), trobarem l’equilibri: la llei serà justa i favorable i propícia a la vida. Aquesta és la independència que jo voldria, més que no pas la territorial.

Compártelo

El capitalismo es una religión que exige de sus sacerdotes la castidad y el celibato: abstenerse de cualquier contacto carnal o material con las cosas mundanas. No casarse con nada ni con nadie.

Para mantenerse puros en su fe no basta con creer en el dinero, se espera de ellos -como antaño se esperaba de los jerarcas de otras religiones- no contaminarse con ninguna actividad física o esfuerzo que conlleve contacto embrutecedor para el espíritu, que pudiera derivarse de la relación con materiales o seres inferiores. Lo que tal vez sería loable si también se les exigiera el voto de pobreza, que no tuvieran más posesión -y esta por ser inevitable- que el miserable y desnudo cuerpo que los alberga.
Solo de este modo desde este apartamiento espiritual, es posible hablar de la creación pura, es decir, “crear de la nada”

Sin embargo resulta evidente que dichos sacerdotes no se conforman -igual que los de otras religiones- con beber del espíritu y suelen medir el éxito de sus predicciones proféticas según el beneficio -material- que les procura. Beneficio conseguido, lógicamente, gracias al esfuerzo y sacrificio de la plebe que ellos guían y conducen como disciplinado rebaño al matadero, siempre que sus cálculos de beneficio así lo exigen. Sin que ello contradiga ni un ápice el ideal preceptivo de “crear de la nada”, puesto que nada son, ni nadie, los que -allá abajo, embrutecidos por el barro de la materia- por ellos y para ellos, trabajan y se mortifican.
Ellos representan el espíritu que ordena, transforma y se proyecta sobre la materia informe y caótica, para adaptarla al ideal pre establecido; para conducir, con visión de futuro, a la embrutecida plebe, por caminos de progreso, a la tierra prometida, al cielo soñado de la felicidad universal.

El beneficio actual que ellos disfrutan no es sino la muestra de la satisfacción que a todos nos espera, en un futuro - y por lo tanto, se convierte en estímulo para quienes todavía no lo han alcanzado- si creemos en su liderazgo sabio y protector.
Solo algunos pocos descreídos de mala fe pueden pensar que la miseria de la mayoría viene causada por la acumulación material de las riquezas de la tierra en unas pocas manos; o que dicha acumulación tenga otra finalidad que la de ser repartida de forma equitativa entre todos los desposeídos , de manera más justa y equilibrada a como se encuentran repartidas, primitivamente y desordenada, por el planeta. Y si ello no se ha conseguido todavía, no cabe pensar en la incapacidad, egoísmo o lucro de la clerecía capitalista, sino que más bien debe achacarse a la existencia de otras religiones, otras ideologías -caducas y extemporáneas, naturalmente- que compiten con la verdadera y única fe a la hora de repartirse la devoción de las masas. Sin excluir, de las razones del fracaso, la lógica e inevitable imbecilidad del rebaño -el propio y el ajeno, que en eso todos se parecen- que no saben discernir cual es el Dios verdadero y se dejan llevar por las dudas, el desencanto o el pesimismo, unos, y por el fanatismo , la violencia y la perversidad, los otros.
Únicamente ese lastre material ese anclaje en el embrutecimiento del caos, ha hecho posible el derrumbe de ese símbolo del ideal, de esa Babel del espíritu, de esas torres gemelas, que con su sola visión confirmaban el poder de la verdadera fe, de la capacidad de un ideal, de la fortaleza para contradecir a la gravedad y la imposición de la materia bruta (siempre abocada a la dispersión), concentrando sobre unos pocos metros de suelo todo el poder de elevación del espíritu del Dios Capital. El único verdadero y digno de adoración; el que mora en la cueva de Ali-baba.

A la erección de dichos símbolos han tendido todas las religiones, pero ninguna como el capitalismo ha conseguido tal desapego del entorno circundante, ninguna había conseguido tal independencia de lo físico, a la vez que una estructura tan liviana; tampoco ninguna había conseguido una influencia tan global, ni una oposición tan enconada, ni tampoco una gloría tan efímera.
Ello pone de manifiesto que la ligereza, la rapidez, la velocidad que proporcionan sus redes, son la base de su poder…pero también su talón de Aquiles. Es por esas redes, por los filamentos de sus estructuras -cada vez más virtuales -por no decir fantasmagóricas y espectrales- por donde se cuelan sus enemigos. Con la misma velocidad que se levantaron, son derruidas.
Pues no son otra cosa que castillos de naipes, ensoñaciones del espíritu, que contradicen y reniegan de la solidez -y sordidez- que los sustenta. Desconfían del cuerpo que los acoge (al que deben flagelar regularmente con ejercicios para conservar en forma su imagen), del populacho que los alimenta (mandándolo al matadero cada vez que este comienza a exigir su parte del botín), y del Dios a quien adoran, y del cual no dudan en rengar, desde el momento que su imagen no consigue ya seducir y movilizar a las masas.
“Nunca la eternidad fue más efímera y previsible”.

De todo lo cual puede deducirse que nuestro Dios -el Dios que nos ha tocado en esta época- no es menos real que otros de los existentes en el pasado o el presente. Sin embargo, no puede decirse precisamente que sean más sólidos, palpables o perdurables los frutos de su influencia.
Más bien todo lo contrario: sus creaciones tienden -como no- a la volatilidad, la dispersión y el desarraigo ante toda posible estabilidad de pueblos y gentes. Solo así consigue el fin último de su Dios: la movilidad permanente (previsible y ordenada) de los flujos del capital. En esa movilidad, en creer (no en conseguirlo) que uno pueda, algún día, verse favorecido por ese trasiego de fortunas, se cifra toda su fe y la del populacho que los jalea. Su vuelo es como el de la cometa: le necesitan a usted para que tire del hilo. De otro modo no pueden sostenerse por mucho tiempo. Desengáñese, pues, de que puedan darle algo en el reparto. Que usted alcance su nivel no les sirve, a ellos, de nada.

Démosles hilo pues. Démosles todo el hilo, hasta que se desprenda del carrete; que vuelen al fin libres (¿no es este su catecismo?) sin el lastre humano que los mantiene sujetos al suelo.
Tal vez así, quienes no poseemos el don de la ligereza, podamos disfrutar con el espectáculo de sus efímeras evoluciones sin el agotamiento y el sacrificio que requiere encumbrarlos.

Compártelo