You are currently browsing the archive for the dibuix humoristic category.
L’enyorat humorista Peric es lamentava, en un acudit, de la terrible diferència entre el temps que ens passem vius i el que ens passem morts.
Que tot és efímer és un fet de sempre sabut, però potser mai aquest sentiment ens havia colpit tan com ara (apart de que aquest sentiment s’agreugi amb l’edat).
La velocitat i la pressa contaminen tot allò que fem, les modes, els dissenys, els productes, els espectacles els esdeveniments, cada vegada son més efímers i amb un regust de “deja vue”. L’excel·lència o la utilitat perden valor davant la massificació de la oferta. La quantitat preval sobre la qualitat.
Els mitjans informàtics acumulen infinita informació, però la vida que comuniquen és insignificant en comparació al volum de temps que ocupen.
També la natura te l’estratègia de produir infinitat de llavors per assegurar-se un mínim percentatge de fertilitat (l’espermatozou que més corre serà l’únic que es reproduirà). A la natura reproduir-se és el premi per l’excel·lència.
Quan la producció era artesana també l’excel·lència –la singularitat- era premiada, es lloava l’obra ben feta, esdevenia modèlica i es perllongava en el temps, mentre el material de rebuig era reabsorbit ràpidament per l’entorn.( les llavors no germinades es convertiran en humus, aliment, per l’arbre que ha arrelat, perquè aquest pugui assolir la seva màxima potencialitat i esplendor només al cap dels anys).
Per contra, la producció seriada, invertint el procés, ha reduït tan el valor, i sovint la qualitat, del producte com la seva durada útil, mentre acumula deixalles – com la informació – fins a l’infinit.
El món progressat (el dels contractes i el menjar escombraria) te una producció infinita pel que fa a deixalles, però l’excel·lència – la vida- la bellesa, cas que hi sigui, cal buscar-la entre les deixalles d’aquest abocador infinit.
Com qui cerca or a les arenes d’un riu, caldrà garbellar tones de mineral abans de trobar una sola palleta d’or. On, inevitablement i necessària, moltes passaran desapercebudes entre la massa de runes i només unes poques trobaran reconeixement de manera efímera davant la urgència de seguir garbellant.
D’aquesta manera el goig (la festa) de qualsevol descobriment quedarà eclipsat per l’ànsia de noves troballes. El valor de l’obra final és substituït per la sobrevaloració del medi, donat que el benefici prové de l’especulació amb els mitjans (el control de la deixalleria), no pas del producte, la satisfacció, l’acabament de l’obra o el resultat de una troballa. Aquestes només son el reclam necessari, l’esquer, per mantenir la il·lusió dels que s’avenen a rebuscar entre la femta amb l’esperança de trobar-hi una improbable palleta d’or, que, cas que hi sigui, no tindran altra opció que malvendre-la al mateix propietari del terreny, que no trigarà a enterrar-la de nou, tancant així el cicle. No envà, el capitalisme, és un sistema que dona per suposada la insatisfacció i la fomenta, ja sia provocant nous desitjos, o impedint el gaudi del que ja es te.
Com més producció hi ha, més infravalorat és el producte i el productor i més captiu (enfangat) es troba el consumidor. Però, en canvi, més beneficis obté l’especulador.
El tems que ens passem buscant és infinit en comparació amb el que hi brota (el temps que ens passem morts –en vida- és infinit, comparat amb el que ens passem vius). El terreny està tan saturar de purins que les llavors es podreixen sense germinar.
Tot és massiu, ràpid, efímer, les comunicacions, l’art, la moda, el saber, l’economia, només giren sobre si mateixes, s’autocontemplen un moment i desapareixen altra cop dintre la massa.
Ens passem el temps emmirallant-nos, contemplant un reflex, perseguint un anhel, en comptes de parar atenció al que estem vivint. A parlar, planificar, especular sobre els efectes futurs, en lloc de sentir, gaudir el present. Es substitueix la cosa pel seu reflex virtual, l’anhel mai es veu satisfet i la frustració és la norma.
La transcendència - la llavor fructífera , la sorpresa, el descobriment– ha quedat exclosa de qualsevol àmbit. Tot es vol previsible, repetitiu i controlat, es a dir, mort.
L’equivalent actual de la Capella Sixtina són els grafitis que s’acumulen als murs trepitjant-se els uns a la altres.
Els viatges semblen no tenir més objectiu que omplir de gent, cotxes, carreteres, autopistes, ports i aeroports, i de visitants els monuments. El viatge no dura res en comparació a la inversió que demana. Ni se’ns mostra res més que el que estava previst.
El diner, que hauria de servir de fertilitzant, no busca res més que autorreproduir-se, devorant tot allò que, en principi, el justificava.
La planificació urbana no te més criteri que l’especulació: amassar capital. Per això dura menys una casa que la seva hipoteca.
Els individus s’acumulen als suburbis juntament amb les desferres dels seus vehicles, tots a l’espera de ser reciclats.
Davant d’aquest panorama – una massa de deixalles capaç d’absorbir qualsevol singularitat – a l’ensenyament no se li pot encomanar altra funció que la de garantir la mediocritat: conformar la massa. Impedir que ningú hi destaqui, que res de viu hi pugui créixer. No deixar que llevi.
Que, malgrat això, de vegades, encara hi broti quelcom, no és un mèrit atribuïble al sistema, sinó al seu fracàs en l’empeny d’imposar-se per tot.
