-“Em dic John Ofhaig Rees” (non suposat, es clar) i soc un inutil”.
El dia que jo vaig pronunciar aquestes paraules fou l’inici de la meva lliberació. Perquè, com tothom sap, la solució de qualsevol problema comença pel seu reconeixement.
-“No serveixo per a res. Ningú sap què fer de mi. Ni tan sols jo mateix”
-“Explique’ns això” – Va dir el meu terapeuta, el paio que dirigia la teràpia de grup on m’acabava d’apuntar, per força, imposada per l’inem com a condició per seguir cobrant el subsidi d’atur.
-“Doncs… que tinc la impressió que tot allò que vaig aprendre, tot el que soc, ja no serveig per res ni l’hi interessa a ningú”
-“A nosaltres ens interesa. Ohi?” -va dir el terapeuta, abastant amb un gest de la ma als altres components del grup.
-“I un collò !” -vaig pensar jo- “ a tú només t’importa perquè et paguen, i als altres estan aquí, igual com jo, per obligació” Però no ho vaig dir, es clar, no era cosa de començar de mala manera ja al principi, per més que allò el retornés a un, d’alguna manera, als seus anys escolars, quan, assegut en un pupitre, tampoc m’interessava una merda el que el senyor mestre pogués explicar.
També allò tenia que servir per llaurarse un futur. “llaurar-se” encara en deien a les hores quan ja era evident que l’agricultura, amb tot el seu bagatge cultural i pràctic, acumulat al llarc dels milenis, ja estava fent aigües torpedinat per l’avenç imparable de la tecnologia, la indústria i els serveis que anaven ocupant cada vegada més espai al món modern, substituint, fins quasi fer-la desapareixer, qualsevol activitat agrícola, si més no, en la forma tradicional en què s’havia mantingut fins a les hores.
-“De què m’han servit el llatí, les matemàtiques, la geografia, la història, les ciències, la literatura, la religió, la formación del espiritu nacional o la gimnàstica ??”- Això si que ho vaig dir en veu alta -“És clar, per comprendre el món”- vaig continuar- “ per fer carrera, deien, però, quín món? Jo ja no entenc res, sinó no estaria aqui, i, fer carrera, només te sentit o valor per aquell que la guanya, els altres, ens fotem. Haver-lo deixat corre sol !! al que guanya, em refereixo, això és el que teniem que haver fet. Total, sempre guanyen els mateixos, cuasi sempre les carreres estàn apanyades i aquells que les guanyen mai reparteixen els seus guanys amb els perdedors.”
-“Et veig mol negatiu, John” va dir el terapeuta.
-“És clar que estic negatiu. Jo vaig complir amb la meva part, vaig aprendre un ofici. Potser no era dels millors, però sabia fer-lo, complia la meva part del tracte i, de sobte, tot va cambiar, cambiaren els sistemes, cambiaren els objectius, cambiaren les modes… o, potser el que més va cambiar va ser que els fins deixaren de ser importants i els mitjans es tornaren prioritaris. Ara no interesa el contingút, nomes copta l’aparença i l’embolcall. Tot és efimer. Provisional. A mi m’educaren per aconseguir uns fins, saps?, i em vaig quedar amb el cul a l’aire… com els alls plantats en lluna nova.
Només els interesavem com a ma d’obra, com a camàlics, com carn de canó… i quant això ja no ha estat necessari, perque les m’aquines ja fan aquesta funció, ens han escombrat. I ara encara pretenen treure benefici de nosaltres com a material de rebuig. Reciclar-nos, en diuen. Només per donar feina a gent com tú… que ens estudií i entretingui. Per tenirnos ocupats, quiets, i no fer nosa. Mentre els privilegiats de sempre gaudeixen del que han acumulat, durant anys, grácies al nostre esforç.
On és el progrés ? El be comú? L’esforç per superar-se?
Tot això s’ho han endut els trileros fills de papa, jugant amb les seves cartes marcades.
Sí, és veritat, ara mateix necessito ajuda física, econòmica o psiquiàtrica. Una de les tres, o les tres juntes. Però el que més necessito és saber-me útil.
I tú, senyor terapeuta dels pebrots, no hi pots fer res”.
“Ja et diré jo quin és el mecanisme per que a un el tinguin en compte (d’alguna cosa ha de servir-me l’experiència):
Pel que es veu, la millor, sinó la única, manera, de que a un li facin cas, el tinguin en compta, és fer nosa.
No valen per res totes les habilitats, coneixements o reflexions que un exposi o disposi, si no aconsegueix, avans que res, fer nosa: interposar-se entre l’objecte de desitg i aquell que el desitja, impedint-li d’asolir-lo ( o què us penseu que és la propietat privada?).
Naturalment, el més probable, és que això provoqui l’agresivitat de l’interferit en contra de l’interposat, per això sovint cal que, l’interposat, sigui més fort, més poderós, o més respectat, que l’interferit; altrament s’arrisca a sucumbir arollat sota l’impuls de l’altra, llençat cegament ver l’objecte cobejat.
Caldrà, doncs, reclamar la seva atenció de manera prou seductora per distreure’l de la seva primera intenció.
En aquesta capacitat de seduir es basa, teoricament, tota promoció publicitaria o intenció comercial; a la practica, però, es demostra molt més eficaç l’exercici de la força, és a dir, fer obligatoria l’atenció, i el consum de determinat productes o serveis impedint l’acces, barrant el pas, a la possibilitat d’atquirir-ne uns altres. Aquesta és la base del poder que governa el món: el client captiu.
Si no tens aquest poder no existeixes, ets invisible, i encara que et sentin, no t’escolta ningú. No vals res”-.
Tot això podia haber-li dit, al meu terapeuta, però no vaig dir res. Per què?
Si éll és tan captiu com nosaltres.
