“Broti la terra verdor: herbes, llavors i arbres fruiters que donin sobre la terra fruit amb la seva llavor dintre” Allò que és MEU (MI). Allò que em(me) constitueix. Aquest és el punt de partida de L’ALFIL A partir del moment que hom considera quelcom propi que li pertany - ja sia el terreny on habita, els objectes que utilitza, la casa on viu, els animals i plantes que el sustenten. la família o els criats que governen o , només el seu PROPI COS -, es veu en el dret, i també en la necessitat d’utilitzar-los com a matèria d’intercanvi. Com a objectes de COMERÇ: ADMINISTRAR-LOS. I, per comerciar, cal assignar un valor a les propietats, que es sol establir en funció de l’oferta i la demanda, i està relacionat directament amb els excedents: el que hom no necessita i del que pot despendre’s i també les necessitats que ha de cobrir i els mitjans que té per a fer-ho. És fàcil suposar que en aquesta valoració, del que a un li manca o el que li sobra la previsió té gran importància. De la previsió correcte en dependrà la bona marxa de l’economia - que no s’ha de confondre amb l’abundància o la prosperitat. Així per una planificació correcte, cal conèixer les pròpies necessitats. ser PREVISOR, - tenir cura de les PROVISIONS - coneixe’s bé a un mateix i allò que és SEU. La PROPIETAT. Això implica fer-se una IDEA del que ÉS cada cosa. Conèixer els elements de que es compon. Analitzar les seves estructures i relacions. Investigar el seu ÉSSER. Allò que ÉS, el lloc que ocupa i on ESTÀ cada cosa. Però , malauradament per qui investiga, les coses no són immutables i el que en un moment pot semblar estable i permanent, més tard a canviat. Tot i així, els investigadors, estudiosos científics…creuen descobrir sovint espais o estructures que no canvien o almenys, pot semblar que es mantenen per un temps, en la mateixa forma o al mateix lloc. En la mesura que es comprovi, que allò que És, és com s’esperava, dóna fe de la seva EXISTÈNCIA. Un terme aquest, l’EXISTÈNCIA, en el que estan basades les religions, en el fet de RE-LIGARE: lligar el seu ÉSSER a la cosa: proveir-lo d’una IMATGE de si mateix. “A imatge i semblança de Déu”, proporcionar-li una ESSÈNCIA immutable. Donar-li ANIMA, malgrat ANIMAR vulgui dir també dotar-lo de moviment i, com a tal, variable; tot i que, hem de suposar, es tracta d’un moviment controlat, com la sorra dins un rellotge. Ja veieu com el comerç i la religió no estan tan lluny l’un de l’altra. De vegades fins i tot es confonen. Totes dues busquen allò ESSENCIAL, L’ESPERIT. Si bé cal reconèixer que el seu llenguatge es presta a confusió: els economistes parlen del Producte Interior Brut i, els religiosos, de la Puresa de l’Anima; aparentment contraris l’un de l’altra. Però, com que la Puresa cal buscar-la en el terreny de l’anhel més que en el de les evidències, podem suposar, també a l’Ànima, una certa “brutícia”; tal com es cuiden prou de recordar-nos tots els entestats en fer bugada. Això explica - com dèiem, en la fitxa anterior- que l’olfacte sigui el sentit que convé més als comerciants. Olfacte per als negocis, les espècies i les essències. I olfacte, igualment en els capellans, per descobrir allà on hi ha algun tuf de socarrim. Ambdós busquen, doncs, l’ESSÈNCIA, ALLÒ IMMUTABLE. Que allò que s’estudia, investiga o comercia, respongui a les expectatives que s’esperaven d’ell; és el que li dona el seu valor. L’hi proporciona crèdit. Així mateix, una persona és digna de crèdit en la mesura que sigui fidel a sí mateixa, a l’IDEA que es té d’ella: fidel al seu ESPERIT IMMUTABLE. Aquí és on intervenen les religions, proporcionant un model IDEAL, un codi moral a imitar. Convertint a cada fidel en un valor segur -previsible- gràcies a la promesa de recuperar la inversió (fixem-nos que invertir també vol dir capgirar) en el futur - guanyar-se el cel- que suposa el compromís de no sortir-se dels marges assignats (ben al contrari del que diu la benaurança: “benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells És -ja- el regne del cel”). Comprometre’s a SER i ESTAR, cadascú, en el lloc que se li assigna, puntual com un rellotge, i demostrar així que hom es un home assenyat. Capaç de lliscar mal·leable com l’aigua, el vidre fos o la sorra, fins adquirir la forma del recipient assignat. I tant transparent com perquè una vegada constituït, “la cara sigui l’esperit de l’ANIMA”. No és d’estranyar que la IMATGE sigui tan important en el món del comerç, fins a l’extrem de distorsionar-la, enganyant la vista; importa més l’embolcall, que ens promet meravelles, que no pas el contingut. Contingut que les ciències ens ajuden a descobrir. Què hi ha al interior de les coses - veure-hi a dins com si fossin de vidre- saber què se’n pot esperar, és la funció de la ciència (CONS- CIÈNCIA). Perquè, - tot i que, con Sant Tomàs, té poca fe - també busca certeses. Compara i comprova reaccions fins a garantir que allò que És- com diu la religió - roman immutable…, fins a la pròxima mutació. Així, un cop més, encara que semblin contraris, ciència i religió, busquen -també- el mateix: allò ESSENCIAL INMUTABLE. Allò que és PROPI, pertanyent al “Senyor”. El seu ESTAT. No espera altra cosa de l’artista el marxant - comerciant d’art - : que sigui fidel a si mateix, a la IMATGE que ell s’ha creat – reconeixible - i que li dóna crèdit: diners (la imatge de Déu, que ara preval): que el fa ser RECONEGUT. Per altre banda, els mitjans de comunicació, no paren de recordar-nos constanment l’important paper que l’esport te en la formació del PROPI cos; de la IMATGE física, que junt amb l’ANIMA, constitueix la PERSONALITAT. A ningú pot estranyar, doncs, que estiguin tan lligats (”gats amb gats mai s’esgarrapen”) en tots els temps, la religió, el comerç, la cultura, l’art, l’esport i la banca. Aquesta última, traficant de crèdit, la màxima representació de la Fe en no RES. (Comproveu com, al final, es compleix la condició indispensable perquè quelcom suri: que estigui buit - Com anirem CONFIRMANT en totes les fitxes). Per això no hi pot haver re més que la IMATGE del senyor dins els que “vesteixen la púrpura”. La figura de L’ALFIL engloba a tots els representants del poder, a tota la BUROCRACIA de L’ESTAT, des de el primer ministre al últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediari del capital o la Religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: son els ATMINISTRADORS; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai. Però, és evident que en major grau, els que més s’identifiquen amb el Senyor: qui més progressa. També és funció del seu càrrec protegir als dèbils - tant als plançons del Senyor (els que encara no han crescut prou) com els seus majors (els que han perdut el seu poder); PERÓ AIXÓ, per l’ALFIL que de dintre de l’apartat d’obligacions que el Senyor li encomana, no de la seva “devoció” cap a “ELL”. Així doncs, l’ALFIL, en quant imatge visible del Senyor - del Rei- a que precedeix, REPRESENTA el FUTUR; alhora que CONTROLA, decideix i CONFIRMA als que poden o deuen accedir a “ELL”. Confirmació és també, que l’ESTRÈS (3) sigui la malaltia dels executius.
You are currently browsing Josep’s articles.
“I va fer Déu el firmament: separà les aigües que hi ha sota el firmament de les que hi ha sobre el firmament…” El fet de crear uns límits comporta, indefugiblement, la seva transgressió. La consciència dels límits, la constitució d’una entitat diferenciada de la resta separa el que li pertany del que li és aliè: discrimina entre el que li és propi del que és estrany. Entre DINS i FORA. Des de l’home expulsat del Paradís, o l’infant que pren consciència del seu “jo” separat de la mare, l’enclaustrament en un LLOC,(que prové de la arrel LUC: déu de la mitologia ligur, adscrit al territori - al lloc- i de Sant LLUC a qui representa un brau, regit per l’element terra). Tot el que impliqui marcar una separació entre DINS i FORA: la pell del propi cos, una closca, carcassa, cuirassa o armadura; la muralla d’una ciutat, les fronteres d’un territori, regne, nació o imperi. Provoquen indefugiblement, en els de dins, la necessitat de defensar els seus límits i, als de fora, el desig de transgredir-los. EL CAVALL simbolitza qualsevol forma tancada en sí mateix - persona, entitat o estructura- capaç de distingir entre INTERIOR: el que li pertany, que forma part de la seva essència. I EXTERIOR: que li és estrany i, per això, ho rebutja. Fruit d’aquest encerclament, és la creació d’un espai interior - de una COSA (RES en llatí) nova i diferenciada- que, malgrat pugui estar ocupat per quelcom - el cargol dins la closca, la persona dins la seva pell, els habitants d’una ciutat…- la seva passivitat relativa - la seva immobilitat, la seva fixació i immutabilitat, la seva impermeabilitat- pot fer pensar als qui no hi pertanyen, en la seva vacuïtat - en el buit -. Tant pel qui és dins, com pel qui és fora, tot el que no és “jo”, no té sentit, és buit. Tot el que no soc “Jo”, NO ES RES -”nada”- per tant, no passa RES si ho RE-PARTIM. I ja dèiem, en la descripció de les forces contrincants -ELS BLANCS i ELS NEGRES- “el que és buit, la passivitat, desperten el desig d’ocupar-lo i de posseir-la”, respectivament. És per això que, tant pels habitants d’una ciutat, que volen estendre i ampliar el seu recinte, com pels qui viuen en l’espai exterior, que desitgen ocupar la ciutat (valgui com exemple la ciutat, però és extensiu a qualsevol altre entitat), per poder ocupar el territori enemic - interior o exterior- els cal desplaçar- se: sortir els de dins, entrar els de fora. Per fer-ho els cal, a uns i altres. algun mitjà que els permeti sortir dels seus límits territorials, sense perdre, en l’intent, la seva integritat individual - diferenciada. També en això, el CAVALL, és útil. No només en la forma prou coneguda com animal de tracció o muntura de cavallers, sinó, també, en el seu aspecte simbòlic. Per extensió, donarem el nom de CAVALL a tota protecció, armadura, cuirassa exterior o preservatiu, que permet -a la manera d’una escafandra autònoma- sortir del nostre recinte propi -”sortir-nos de mare” - amb garanties de conservar la nostre integritat individual, la nostra DIFERÈNCIA (una precaució especialment dramàtica quan, en moments de màxim apassionament, ens obliga a calçar-nos el PRESERVATIU). Així mateix, el símbol del CAVALL, inclou tots els vehicles de transport i defensa que podem trobar en tots els temps i, també, totes les normes, estatuts i constitucions, que defineixen una entitat institució o cultura. Tot el que fa la funció de CONTENIDOR i serveix per definir uns límits, per diferenciar, entre allò que hi ha DINS, i el que hi ha FORA. Fins i tot de manera tan “subtil” com, en el terreny del so, l’ocupació global de l’espai que suposa la “música” actual, pel que fa al seu important paper com a distintiu de grup entre els joves. EL CAVALL és l’element que crea la Diferència, la dualitat (és posterior a la TORRE, que encara era UNA, amb la terra). És interessant recordar com els indis americans, que no havien vist mai cap CAVALL abans de la colonització, no distingien entre cavall i cavaller, pensaven que eren, ambdós, una sola cosa. EL CAVALL és també per extensió, la MATRIU. el MOTLLE, el GRESOL, que ens serveix per donar forma: on es vessa el metall fos, perquè adquireixi aquesta nova forma. La forma que MARCARÀ (1ª fitxa) la DIFERENCIA (2ª fitxa) respecte al magma primigeni. Respecte a la UNITAT. De la mateixa manera com el fal·lus (la TORRE) penetra -viola- l’espai buit - el RECINTE virginal- per vessar dins l’úter - el GRESOL- el magma seminal i primigeni que donarà opció a l’espermatozou (altre vegada la TORRE, en la seva funció de fal·lus, però també de CAVALL, per la seva mobilitat)penetrar el RECINTE tancat per l’òvul - la FORTALESA- (TORRE quant a estaticitat, però CAVALL quant a espai buit…) - Ja veieu com els conceptes són acumulatius- Així, continuant amb el ventre femení, etc., podríem seguir fins a l’infinit intentant de CERCAR (tancar) la diferència entre allò que ÉS FORA i allò que ESTÀ DINS. La creació del “jo”. També , però, d’allò que és MEU, allò que és dels ALTRES, dels que estan amb MI i els que estan contra MI, origen de la PROPIETAT, el GREGARISME, LA GUERRA… Malgrat tot, però, ja veieu com no sempre és fàcil determinar les diferències i tal com el guerrer en mig de la batalla ens hem de moure guiats per la INTUÏCIÓ. A la manera com ho fa el CAVALL sobre el tauler, saltant sobre els obstacles en un sentit irregular: IMPREVISIBLE.
“Piove. Porco governo!” Amb aquesta frase escenifiquen els italians de quina manera es fa responsable als governants de tots els problemes que ens afecten.
Evidentment, com també deixa clar aquesta frase en la seva desmesura, no tot és imputable a l’autoritat; però si be s’entén que qui governa no ho pot solventar tot, un te dret a esperar, almenys, que el poder no es converteixi en una nosa per trobar solucions.
Sovint els conceptes d’autoritat i poder van associats. És a dir, que es manifesten, o s’espera que ho facin, en una mateixa entitat, institució o persona.
S’espera que, qui te el poder, l’exerceixi des de l’autoritat; que sigui fidel a unes lleis, a un criteri, establert; a la raó, o raons, lògiques emanades del coneixement, la ciència o el be comú; i no pas segons el caprici, l’arbitrarietat o els interessos personals del poderós.
L’autoritat és una cosa que es guanya; quelcom que els demés li otorguen a un en raó dels seus mèrits, les seves capacitats o els seus coneixements, envers la realitat que a tots afecta. Per tan, donat que la realitat sempre és més rica i complexa que la seva representació o anàlisi ( de la mateixa manera que el cos sempre és més complexa que la seva radiografia), l’autoritat sempre ha d’estar sotmesa a revisió.
Hom demostra i es guanya la seva autoritat interpretant les lleis per adaptar-les a la situació de cada moment -mantenint-ne l’esperit- en benefici, no sols de la majoria, sinó, encara més, quan és capaç d’adaptar-la a les particularitats concretes sense perjudicar a ningú; ja que són les particularitats, les diferències respecte a la uniformitat, allà on resideix la llavor de la creació, la capacitat d’adaptació i la regeneració de la vida.
Per contra, el poder, sovint heretat, s’entén com un dret, un privilegi de casta, adquirit sovint per la força, la riquesa o el control dels mitjans, per imposar-se en un àmbit determinat; és, doncs un poder sobre la misèria (miserable) que, en lloc d’impulsar la regeneració, la ofega. No te altra remei que ser, per definició, conservador, immobilista, reaccionari.
El poder es manifesta en la seva aplicació, en l’impacte que provoca en el seu entorn, o amb la seva simple amenaça; doncs, la renúncia a manifestar-se, actua en detriment d’aquest mateix poder, ja que s’entén com a signe de debilitat.
Ja es veu, doncs, que autoritat i poder poden resultar contradictoris, quan no directament oposats.
Aquell que te el poder no pot deixar d’exercir-lo, si no vol perdre o veure minvar la parcel·la que s’ha atorgat.
Mentre que aquell a qui s’atorga l’autoritat, ha de justificar la seva actuació, si no vol ser titllat d’arbitrari o dictador.
L’equilibri entre un o altre aspecte no és gens fàcil i sovint es cau en els extrems: l’autoritat aplica la llei per la força i el poder s’aplica en benefici, interessos o raons personals de qui l’exerceix.
No sempre aconsegueix l’autoritat ser reconeguda per adaptar les lleis a una realitat concreta (més aviat es tendeix a sotmetre la realitat a les lleis), ni el poder és capaç de renunciar a la seva força per generositat o sentit comú.
Només quan el poder se sotmeti a l’autoritat (en comtes de ser l’autoritat una imposició del poder), trobarem l’equilibri: la llei serà justa i favorable i propícia a la vida. Aquesta és la independència que jo voldria, més que no pas la territorial.
“I, digué Déu - Faci’s la llum: i la llum fou.” La TORRE, és l’element que marca els límits, que acota el terreny (és situada als quatre extrems del tauler). Així mateix marca un punt sobre el terreny, una localització; d’aquí l’encreuament de línies amb que la representem, que, a més d’indicar els quatre punts cardinals, també fa referència a la oposició entre l’horitzontalitat de la terra i la verticalitat de la torre. Així, doncs, és abans que res una MARCA. El mateix concepte de MARCA servia per designar, a l’Edat Mitja, una concepció territorial (un DO, una Donació) del Senyor envers algun vassall com a premi pels seus serveis o, sovint, com a recompensa per la conquesta d’un territori que, el mateix vassall afavorit amb la donació, havia conquerit. - Ja veieu com a la primera fitxa el poder comença a intervenir. També trobem, al començament dels temps bíblics, com el Senyor fa donació a Adam, del PARADÍS, perquè s’hi estableixi (un paratge on poder créixer i multiplicar-se) i així mateix el senyoregi. Que el conegui. I, el primer que cal per conèixer un lloc - per veure’l- el PUNT DE PARTIDA (no ho fan els arqueòlegs?) és fer-lo a trossos - igual que els estels de mar per reproduir-se - ACOTAR-LO. I, d’aquesta forma, posseir-lo. Aquesta és la funció de la TORRE: MARCAR els límits i apropiar-se d’un espai, clavant-hi una estaca, tòtem, obelisc, torre, o qualsevol forma fàl·lica que DESFLORI o VIOLI la horitzontalitat- la passivitat- de la terra. Que la propietat és quelcom consubstancial -propi- del mascle es fa evident, ja, a partir de la forma de marcar el territori. Directament relacionada amb la seva potència viril. Des de la forma com els gossos marquen de manera olfactiva, mitjançant l’orina, el seu territori, o les urpades que deixen els óssos en els arbres per indicar la seva alçada o atemorir a competidors menys corpulents. No hi ha gran diferència de la manera com ho fem els humans. Per exemple: a un senyor se li concedia el dret sobre tot el territori que podia recorre, a cavall, en un dia: tenia més poder com més resistència demostrava. O, també sobre tot el territori que podia divisa (tot el que DOMINAVA la vista, DIVISA, vol dir també MARCA) des d’una torre o talaia, sovint col·locada sobre una muntanya. (*En un principi potser en cultures nòmades, eren les muntanyes les que feien de punts de referència i marcaven els territoris de cada tribu - muntanyes sagrades, moltes de les quals, posteriorment, foren posades sota l’advocació de Sant Miquel, en referència directe als MIQUELETS). A mesura que els coneixements tècnics s’incrementen, la torre, passa a ser el símbol i la demostració de la potència defensiva o ofensiva - tant com de la capacitat tècnica- dels que l’han construïda. De vegades la sola amenaça és suficient per a dissuadir qualsevol intent d’agressió forana. Per això és important fer-ne ostentació i superar en el possible als competidors, convertint-se així en una prolongació de la mesura fàl·lica i en una demostració de la potencia viril. Així igual que els adolescents fan ostentació de membre, competint a veure qui pixa més lluny, les cultures de tots els temps, marquen el seu territori amb la més variada riquesa de formes que la naturalesa o els mitjans tècnics posen al seu abast: des de les fogueres o petards de les festes del solstici d’estiu (època en que la naturalesa és més exuberant i luxuriosa), a les salves d’artilleria llençades des de fortaleses o vaixells, i - per extensió- tota la gamma d’armes i ginys d’inspiració fàl·lica que serveixen, també, per defensar el territori, ja sia de manera simbòlica o ofensiva i que demostren la potencia de qui la brandeix o enarbora: plomes, (des de les plomes dels barrets, a l’estilogràfica de l’escriptor) ceptres, bastons de comandament, varetes màgiques, o telèfons; així com espases, llances, porres, fusells, canons, coets, míssils, sense oblidar les eines de treball o els bats, “stiks”, o raquetes esportives. Qualsevol estri que faci la funció de perllongar els membres del cos humà i estendre el seu abast. Actualment per saber qui mana en una família només cal veure qui controla el comandament del T.V. Fer créixer les seves branques i arrels tot el que sigui CAPAÇ. Això és el que representa també el signe de CAPRICORN, o la seva representació esquemàtica del pentacul - estrella de cinc puntes- invertit: representació de l’home plantat a terra. LA TORRE HUMANA.(Encara que, per aconseguir-ho, ha tingut, primer, que deixar-se picar per L’ESCORPÍ, mentre buscava convertir-se en un déu; per després, haver-se de conformar amb ser només un híbrid - un semidéu bastard, un SAGITARI - mig animal i mig home, dedicat a llançar fletxes - o míssils -. (vegeu el 2º mapa de correspondències). I, pel que fa a l’arquitectura de la mítica Torre de Babel, no hi ha hagut cap cultura que no fes ostentació de la seva potencia mitjançant l’erecció de tot tipus de fal·lus petrificats: menhirs, obeliscs, piràmides, torres, minarets o campanars. Que, en la nostra cultura tecnològica, han trobat el seu paral·lel en les modernes torres de comunicacions, que ejaculen informació per tot el globus i, fins i tot, pel espai exterior. Incloent-hi tots els “miracles” de l’enginyeria, aplicada a la violació del territori natural, mitjançant la construcció de ponts, camins, canals i ports. Ja veieu com és de permanent i actual aquesta forma. Tots ells, no són altra cosa que la demostració de virilitat, de masclisme, del poder que les ha promogut, cercant, cada un d’ells, ampliar els límits del seu territori. Des de BABILÒNIA A NOVA-YORK, tots volen pixar (pujar) més enlaire. És funció dels xamans - és el seu poder - ASSENYALAR el camí dels astres, els límits del temps i les estacions, així com MARCAR, en funció del cel, l’orientació i els límits del recinte sagrat: l’espai del temple o la ciutat. Una funció que , defineix a tots els fetillers, executius, especialistes i tècnics del Poder, o amb poder, que al llarg dels temps, han estat i són: astròlegs, sacerdots, científics, enginyers, arquitectes, urbanistes, polítics, dissenyadors… tots ells entesos en Planificació. La TORRE és el lloc des d’on es domina. Com la talaia que és ens permet estendre la nostra mirada, des d’un observatori de privilegi, sobre tots els territoris que controla el Poder. Erigint-se com el seu primer símbol que ens trobem en el camí del coneixement, de la consciència. El Poder és la capacitat o facultat que hom té per exercir control o DOMINI, ja sia sobre el propi cos, sobre un territori i/o la gent que l’habita, que li resten sotmesos o reten vassallatge, mitjançant un pacte, ja sia forçat o voluntari. I es considera que el poder és més gran quanta més gent hi està sotmesa. Però cap Poder no es pot mantenir sense una - o múltiples- estructures que l’aguantin; l’estructura és el “pal de paller” del Poder. Així tenen més possibilitats de sostenir-se aquelles estructures que per la seva forma, són més estables, i no les que tendeixen a la precarietat o demanen una atenció constant. És per això que el poder, tradicionalment, ha tendit a estructurar-se segons la forma piramidal (més o menys roma, com les muntanyes o turons). Si us fixeu en aquesta forma veureu que, arquitectònicament, no necessita ni argamassa que la subjecti; n’hi ha prou amb amuntegar les pedres - més o menys polides- les unes sobre les altres procurant, això sí, que, a mida que va pujant, la superfície de cada graó sigui menor. Això vol dir que en l’estructura social, els servents han de ser molt més nombrosos que els senyors a qui serveixen. I, a mesura que s’ascendeix en l’escalafó social, els privilegiats disminueixen en nombre fins a ser només un - o pocs - a la cúspide. Només així pot sostenir-se aquesta forma de poder. Sol tenir tanta estabilitat que fins i tot s’aguanta sense ni requerir, la col·laboració voluntària -conscient- dels implicats. N’hi ha prou amb la superposició de nivells socials progressivament més elevats - i minvants en nombre- que parassiten - quasi biològicament - els qui estan per sota d’ells. I, com és natural, resulta més estable com més ample sigui la seva base respecte a l’alçada; només pot créixer fins allà on la pugui sostenir la resistència dels materials -súbdits- que la sustenten. No cal dir que cap forma és comparable en estabilitat a la senzilla línia horitzontal; però, obviament, aquesta posició és la contraria de qualsevol que vulgui destacar o adquirir poder. Però, a mesura que el poder evoluciona – progressa - vers altres formes més sofisticades, se li fa més necessària la col·laboració voluntària - fins i tot especialitzada- dels seus subordinats. Que aconsegueix mitjançant l’educació - la formació. No és per casualitat que l’ENSENYAMENT- (de l’arrel ENSENYA, que vol dir: insígnia, senyera o pendó) sigui obligatori; i de vegades portat a l’extrem de l’acarnissament (ensañamiento). Perquè les noves formes - que volen un poder més gran - tendeixen, pressionats per les masses, a enquibir cada cop més privilegiats a cada nivell social, de manera que, en lloc de disminuir progressivament la superfície, segons el nivell és més alt, es manté la mateixa amplada que la planta inferior, si no és que s’amplia. Les formes resultats ja no tenen res a veure amb una estructura piramidal. La seva forma és la d’un paral·lepípede o prisma recte, tot i que, en el súmmum de l’espectacularitat, i amb habilitats de prestidigitador, hi ha qui vol imposar-nos formes semblants a la piràmide invertida. Fixeu-vos en les formes de les modernes construccions, són simtomàtiques de com es construeix la nostra societat. Està clar que, per poder-se mantenir, aquestes estructures no en tenen prou amb sobreposar llurs elements. Els seus components requereixen una cohesió interna - una argamassa que els lligui- amb un grau d’adherència directament proporcional a la dificultat d’equilibri de la seva forma. Cosa que es tradueix en un nivell d’opressió creixent de la societat que la compon, ja que, aquest tipus d’estructures, no pot permetre’s, dintre seu, elements ineficaços (ineficaços als interessos del Poder, que ja hem vist com són necessàriament oposats a les necessitats del poble) ni dissidències que suposen una amenaça per la seva estabilitat. Per això són tan importants el mitjans de formació de masses - d’argamasses- que intenten esborrar, de les nostres ments, qualsevol dubte sobre la utilitat de les formes que volen imposar- nos, amb l’excusa de que són més noves, però amb intenció, no confessada, de poder ampliar cada cop més la capacitat dels nivells superiors de l’escalafó. O si de cas cercant la complicitat hipòcrita dels qui se’n adonen, prometent-los un lloc de privilegi. Arrepenjats però, com sempre, en els nivells més baixos - la gravetat no la poden canviar- sobre els qui, sinó més reduïts en nombre (si hi sumen els del tercer món el nombre dels explotats és prou important) almenys són els més dèbils, on recau tot l’esforç, i ja no donen abast a sostenir-los. Aquesta tensió, tard o d’hora, porta al seu enfrontament (per pur cansament dels materials que la componen) que serà més o menys aparatós proporcionalment al volum adquirit. Com més gran sigui l’estructura, més gran serà el desastre.
El capitalismo es una religión que exige de sus sacerdotes la castidad y el celibato: abstenerse de cualquier contacto carnal o material con las cosas mundanas. No casarse con nada ni con nadie.
Para mantenerse puros en su fe no basta con creer en el dinero, se espera de ellos -como antaño se esperaba de los jerarcas de otras religiones- no contaminarse con ninguna actividad física o esfuerzo que conlleve contacto embrutecedor para el espíritu, que pudiera derivarse de la relación con materiales o seres inferiores. Lo que tal vez sería loable si también se les exigiera el voto de pobreza, que no tuvieran más posesión -y esta por ser inevitable- que el miserable y desnudo cuerpo que los alberga.
Solo de este modo desde este apartamiento espiritual, es posible hablar de la creación pura, es decir, “crear de la nada”
Sin embargo resulta evidente que dichos sacerdotes no se conforman -igual que los de otras religiones- con beber del espíritu y suelen medir el éxito de sus predicciones proféticas según el beneficio -material- que les procura. Beneficio conseguido, lógicamente, gracias al esfuerzo y sacrificio de la plebe que ellos guían y conducen como disciplinado rebaño al matadero, siempre que sus cálculos de beneficio así lo exigen. Sin que ello contradiga ni un ápice el ideal preceptivo de “crear de la nada”, puesto que nada son, ni nadie, los que -allá abajo, embrutecidos por el barro de la materia- por ellos y para ellos, trabajan y se mortifican.
Ellos representan el espíritu que ordena, transforma y se proyecta sobre la materia informe y caótica, para adaptarla al ideal pre establecido; para conducir, con visión de futuro, a la embrutecida plebe, por caminos de progreso, a la tierra prometida, al cielo soñado de la felicidad universal.
El beneficio actual que ellos disfrutan no es sino la muestra de la satisfacción que a todos nos espera, en un futuro - y por lo tanto, se convierte en estímulo para quienes todavía no lo han alcanzado- si creemos en su liderazgo sabio y protector.
Solo algunos pocos descreídos de mala fe pueden pensar que la miseria de la mayoría viene causada por la acumulación material de las riquezas de la tierra en unas pocas manos; o que dicha acumulación tenga otra finalidad que la de ser repartida de forma equitativa entre todos los desposeídos , de manera más justa y equilibrada a como se encuentran repartidas, primitivamente y desordenada, por el planeta. Y si ello no se ha conseguido todavía, no cabe pensar en la incapacidad, egoísmo o lucro de la clerecía capitalista, sino que más bien debe achacarse a la existencia de otras religiones, otras ideologías -caducas y extemporáneas, naturalmente- que compiten con la verdadera y única fe a la hora de repartirse la devoción de las masas. Sin excluir, de las razones del fracaso, la lógica e inevitable imbecilidad del rebaño -el propio y el ajeno, que en eso todos se parecen- que no saben discernir cual es el Dios verdadero y se dejan llevar por las dudas, el desencanto o el pesimismo, unos, y por el fanatismo , la violencia y la perversidad, los otros.
Únicamente ese lastre material ese anclaje en el embrutecimiento del caos, ha hecho posible el derrumbe de ese símbolo del ideal, de esa Babel del espíritu, de esas torres gemelas, que con su sola visión confirmaban el poder de la verdadera fe, de la capacidad de un ideal, de la fortaleza para contradecir a la gravedad y la imposición de la materia bruta (siempre abocada a la dispersión), concentrando sobre unos pocos metros de suelo todo el poder de elevación del espíritu del Dios Capital. El único verdadero y digno de adoración; el que mora en la cueva de Ali-baba.
A la erección de dichos símbolos han tendido todas las religiones, pero ninguna como el capitalismo ha conseguido tal desapego del entorno circundante, ninguna había conseguido tal independencia de lo físico, a la vez que una estructura tan liviana; tampoco ninguna había conseguido una influencia tan global, ni una oposición tan enconada, ni tampoco una gloría tan efímera.
Ello pone de manifiesto que la ligereza, la rapidez, la velocidad que proporcionan sus redes, son la base de su poder…pero también su talón de Aquiles. Es por esas redes, por los filamentos de sus estructuras -cada vez más virtuales -por no decir fantasmagóricas y espectrales- por donde se cuelan sus enemigos. Con la misma velocidad que se levantaron, son derruidas.
Pues no son otra cosa que castillos de naipes, ensoñaciones del espíritu, que contradicen y reniegan de la solidez -y sordidez- que los sustenta. Desconfían del cuerpo que los acoge (al que deben flagelar regularmente con ejercicios para conservar en forma su imagen), del populacho que los alimenta (mandándolo al matadero cada vez que este comienza a exigir su parte del botín), y del Dios a quien adoran, y del cual no dudan en rengar, desde el momento que su imagen no consigue ya seducir y movilizar a las masas.
“Nunca la eternidad fue más efímera y previsible”.
De todo lo cual puede deducirse que nuestro Dios -el Dios que nos ha tocado en esta época- no es menos real que otros de los existentes en el pasado o el presente. Sin embargo, no puede decirse precisamente que sean más sólidos, palpables o perdurables los frutos de su influencia.
Más bien todo lo contrario: sus creaciones tienden -como no- a la volatilidad, la dispersión y el desarraigo ante toda posible estabilidad de pueblos y gentes. Solo así consigue el fin último de su Dios: la movilidad permanente (previsible y ordenada) de los flujos del capital. En esa movilidad, en creer (no en conseguirlo) que uno pueda, algún día, verse favorecido por ese trasiego de fortunas, se cifra toda su fe y la del populacho que los jalea. Su vuelo es como el de la cometa: le necesitan a usted para que tire del hilo. De otro modo no pueden sostenerse por mucho tiempo. Desengáñese, pues, de que puedan darle algo en el reparto. Que usted alcance su nivel no les sirve, a ellos, de nada.
Démosles hilo pues. Démosles todo el hilo, hasta que se desprenda del carrete; que vuelen al fin libres (¿no es este su catecismo?) sin el lastre humano que los mantiene sujetos al suelo.
Tal vez así, quienes no poseemos el don de la ligereza, podamos disfrutar con el espectáculo de sus efímeras evoluciones sin el agotamiento y el sacrificio que requiere encumbrarlos.
“En principio fue la simetría…”
También así podría comenzar el relato del génesis. En todo caso esta seria la génesis de la obra que aquí nos ocupa.
Básicamente, el relato de los siete días de la creación que nos hace el génesis, consiste en un trabajo de separación, de distinción entre fluidos: una decantación.
En el primero, separa la luz de las tinieblas.
En el segundo, separa el firmamento (el espacio, el cielo), de los planetas.
En el tercero, separa las aguas de la tierra seca.
En el cuarto, el día de la noche.
En el quinto, separa los animales que nadan de los que vuelan.
En el sexto, se distingue a los animales por especies, los machos de las embras, el hombre de la mujer.
El séptimo, el trabajo de la fiesta.
Pero, al mismo tiempo, aquello que crea, el mecanismo de separación (el eje de plegamiento, el punto de partida que permite la reproducción), también hace idénticos uno y otro de los lados que separa; no en balde son las dos caras de un único proceso.
La génesis de la forma, el principio geométrico, comienza en el punto (+) pero, inmediatamente, a través de su prolongación (…..), se genera una grieta o fragmentación, que dividirá el espacio en dos mitades (un proceso que después se repetirá hasta el infinito). Tan solo a partir de esta línea de referencia se podrá comenzar a medir el espacio y, por tanto, el tiempo.
Sin esta referencia previa, toda forma se pierde en la idefinición y el caos.
De la misma forma, el reconocimiento de un eje u horizonte de referencia confiere a la forma una entidad diferenciada, a partir de la cual se la puede medir, dividir, estudiar; en una palabra, identificar.
El plegamiento, o giro de una superficie sobre su eje, aparte de convertirla en tridimensional, hace posible el encuentro (o beso) entre las dos mitades resultantes.
El encuentro - si los elementos que los componen son lo bastante fluidos - creará la forma simétrica, característica habitual de los seres vivos.
El fraccionamiento, o plegamiento, por tanto, es la condición primera para el orden. Sin fraccionamiento no son posibles los límites, y sin límites no son posibles la forma definida, el sexo, la frecuencia, ni la identidad.
Y, ya se sabe, lo primero que exige el orden es que uno se identifique.
Desde la división del ovulo hasta los ciclos astrales, pasando por la forma de plantas y animales, los procesos industriales, la arquitectura, las formaciones militares, el arte, la planificación, la especulación, cualquier estructura o forma ordenada requiere, para ser estudiada y reconocida, de la simetría, la repetición, el ritmo secuencial, el equilibrio… aun que sea para negarlos.
En los sucesivos plegamientos, acoplamientos, divisiones mutaciones, son la prolongación, en el espacio y el tiempo, de la primera fractura (big-bang) que dio origen a toda la riqueza de formas que nos rodean.
La disolución de los límites, por contra, es el gesto que nos conecta al infinito: el impulso que comunica y hace crecer la vida, por pura y simple trascendencia de la forma definida.
LAS IMÁGENES
Las imágenes aquí expuestas quieren ser fruto de esta reflexión, trasladada al ámbito de la pintura; un material que, en principio, no tiene más condicionamientos que la fluidez y el color, a partir de los cuales, como en tantas otras disciplinas, puede recrearse el universo.
Con respecto a la técnica, consiste en plegar el soporte (tela o papel) para obtener un eje de simetría, después de haber esparcido pintura sobre la superficie. Se trata, como en la fotografía, de capturar el gesto, el fluir, fijándolo, aquí, justo en el momento de reproducirse.
El inconveniente, o la suerte, es que uno no puede dirigir o prever el resultado más allá de cierta intención en el momento de esparcir la pintura. Se diría que uno aporta los elementos (rejunta los contrayentes como si hiciera de casamentero) pero no tiene manera de saber cual será el resultado del apareamiento.
El resultado dependerá de la mezcla casual del pigmento, de la cantidad, el trazo o la forma originaria, de la fluidez, de la presión y el sentido en que se aplique esta sobre la superficie, y de las veces que se realice el acto, unión o plegamiento. Lo único que queda garantizado (salvo malformación o accidente) es la simetría del conjunto.
Esto obliga a simplificar las formas y forzar los contrastes con tal de aproximarse a las formas que que se desea sugerir, o recurrir a sucesivas impresiones hasta obtener el resultado deseado o, como mínimo, satisfactorio, puesto que los matices siempre son aleatorios, caóticos, imprevisibles, si bien este es su principal atractivo: el de capturar el caos dentro de la figura, o a la inversa, desfigurar la forma hasta el caos.
Los resultados participan tanto de la simplicidad, colorista, formal, del románico como de los “esfumati” de da Vinci.
La tendencia al equilibrio del cerebro humano queda satisfecha mediante la simetría y, al tiempo, el rechazo que pueda provocar la monotonía de la repetición, se ve compensado por la riqueza de matices que genera la fusión de los pigmentos; de hecho es tal como se comporta la materia en la naturaleza, donde las formas no son premeditadas sino casuales, donde la única aparente intencionalidad, dada su constancia, es el hecho simétrico o tendencia al equilibrio, alcanzado con con más o menos fortuna.
Por otra parte participa (es el reflejo) de una sociedad en constante movimiento, cada vez más liquida, inestable, fluida.
Una fluidez, o movimiento, ya representado tradicionalmente en la imaginería budista o hindú, donde sus divinidades, multiplican sus brazos hasta el infinito, como representación de la danza perpetua, generadora y regeneradora, del caos creativo.
Quien sabe si en el mecanismo de plegamientos y simetrias resultantes podría encontrarse el origen del efecto sincrónico: aquel que relaciona fenómenos aparentemente sin conexión.
Naturalmente, con esta técnica, se corre constantemente el riesgo de perder la forma, que esta se desdibuje hasta hacerla irreconocible, de manera que la intención o efecto que ha motivado al autor no llegue a comunicarse al espectador. Por contra (no en vano esta basado en el test de Rohrschach) tiene la gracia de provocar constantes descubrimientos, tan nuevos para el autor como para el espectador. Así las formas sugeridas son debidas tanto a la casualidad de los corrimientos pictóricos como a la imaginación, bagaje cultural y/o psicológico del observador, despertados por la contemplación de la obra.
Lo que uno vea va mucho más allá, o aca, de lo que pueda apuntar el autor. Es la suma de todos estos elementos lo que conforma la obra, haciéndola diferente y única para cada uno que la contempla, justamente debido a la dificultad, o falta de consenso, en el reconocimiento de la forma.
No obstante hay un elemento que no varia, que siempre se mantiene, aquello que hace (para bien o para mal) que una obra se acabe y se cumpla en si misma : la simetría. La permanencia de la cual es también aquello que hace posible, a cada uno de nosotros, de reconocer y ser reconocidos, entre nuestros congéneres.
“Quienes entráis perded toda esperanza” reza en la puerta del dantesco infierno, y lo mismo debería escribirse en el encabezamiento de cualquier buscador de la red, porque: internet es como querer conocer al cerdo viendo el embutido, como querer saber la forma del árbol después de pasar por el aserradero. Antes que aglutinar, sirve para dispersar, para aventar y, tal vez, separar el grano de la paja, pero no para saber como era el campo de trigo antes de la siega.
Por lo tanto, si habéis entrado para conocer a Josep Nogué “perded toda esperanza”, solo encontrareis aquí sus virutas, aquello que el autor ha ido dejando y perdiendo en su trajinar por la red.
Más “conviene aquí dejar el miedo todo,/todo temor conviene que aquí muera…” porque aventado hallaréis el grano y la paja, para que el visitante encuentre más, tal vez, de lo que busca. ¿Acaso los pintores no son como las arañas, que tejen sus telas para cazar moscas?
Visita d’en Pablo i en Joan de Pensódromo a Can Gratussa, per posar en marxa aquesta web…
