Qui ho ha fet ?

Quan algú diu “ mira que faig” és evident que preten cridar l’atenció, és la veu d’algú que vol ser protagonista, que, degut a allò que fa, es considera mereixedor de l’atenció dels qui l’envolten i reclama per tan que li dediquen el seu temps, cosa que sense el reclam previ potser no es donaria, perdent-se allò que fa, en l’anonimat i tan l’obra com la persona serien ignorades.
Per contra, quan algú pregunta “quí ho ha fet això ¿” és evident que qui ho pregunta no és l’autor de l’obra, però també que és l’obra per si mateixa –sense el reclam de l’autor- qui ha aconseguit captar l’atenció de l’observador sorprès per aquesta.

Que un reclami l’tenció per la seva obra no diu res ni a favor ni en conta d’aquesta, al contrari del que passaria si el reclam fos únicament vers la persona, la qual podria ser acusada d’immodèstia, actitud en la que solen caure els infants en reclamar l’atenció dels grans.

Però quan l’obra, per si sola, te el poder de captar l’atenció, esdevé protagonista trascendint l’anonimat del seu autor, dona fe de la seva qualitat intrinseca, del seu valor creatiu, i entronca directament amb la força creativa de la naturalesa, l’autoria de la qual, malgrat els diversos intents per ser esbrinada, continua en l’anonimat.

Si be, degut a les limitades capacitats de la ment humana, ens continua semblant inconcebible que al derrera de una obra no hi hagi, visible o invisible, un autor, algú amb ganes de protagonisme que utilitza la seva obra com a reclam envers la seva persona, i ens desconcerta quan ningú es proclama, o reclama, com a autor (“mira que faig”), i encara més en un món on el prestigi o el nom de la persona precedeixen a l’obra, i l’autor es publicita no sols com a reclam, sino per conferir valor a l’obra.
L’anonimat, a les hores, esdevé suspitós, es desconfia de qui no dona la cara (de qui no te cara) per posar preu a allò que fa. No ens adonem que només si és anònima una obra pot ser justament valorada, que és quan preguntem “això quí ho ha fet” que l’obra , de veritat, ens interessa. Perque quan l’autor és tan evident que no cal fer la pregunta, vol dir que la seva obra ja no ens sorprèn, que només fa allò que d’ell s’espera: que sigui una bona inversió. La inversió des del “quí ha fet això?” al “mira que faig ara”.

Allò que ens ha arribat de la prehistòria és, per definició, de factura anònima, no podem saber-ne l’autor. Per tan no queda més remei que valorar l’obra pel que és o representa, però no pas per quí representa.
En epoques històriques també sovint l’autoria de l’obra és anònima i només se’n sap la cultura a la que pertany i/o l’ha motivada, aixì es l’obra, a falta d’altres referents, la que ens dona informació d’aquells que la crearen.

És a partir del moment que se’n coneix l’autor que l’obra contribueix, o no, a donar prestigi al seu creador. Així, per exemple, en el cas de Velazquez, son tan conegudes les seves obres com la seva persona, és adir, obra i personatge s’equilibren: el pretigi de l’obra enalteix a l’autor.

Arriba un moment, però, en que es valora una obra per el prestigi d’aquell que l’ha feta. Segurament seria amb Dali que comença aquest càmbi, és la personalitat de l’autor allò que fa que sigui coneguda la seva obra. Tothom coneix el nom de Picasso, però segurament poca gent sabria (apart del Gernica) quines obres ha fet. El mateix passa amb Tapies o Chillida, tothom pot reconeixer el seu estil, peró la majoria no en pot anomenar obres concretes.

Encara hi ha, però, un altre nivell, a l’hora de valorar una obra, és el que passa pel reconeixement del comisariat.
És a dir, que es valora una obra en funció de quí l’hagi seleccionat.

En un moment en què la valoració artistica és absolutament subjectiva, la única forma de poder ser valorada pel gran public passa pel prestigi professional de qui n’ha de fer la selecció.
No és estrany doncs que sovint allò que més es valora sigui el més incomprensible per la gent, donat que és en aquests cassos quan els especialistes (comisaris, curadors, marxans) tenen més terreny per esplaiar-se, fent valdre els seus coneixements i criteris personals, donat que, al cap i a la fi, és per això que se’ls paga.
Pot donar-se la paradoxa –de fet es dona- que, mentre els creadors tenen feines per viure, el funcionariat artistic cada vegada gaudeix de més prestigi i privilègis, sovint heretats o associats a antics llinatges.
Per tan el cercle torna a tancar-se: El prestigi, que partin de l’artesà havia imprecnat a l’artista, superant inclús el valor de l’obra, ara torna a les elits de sempre, aquelles que utilitzen l’art per distingir-se dels altres. S’esdevé així una nova aristocràcia sacerdotal basada, més que en la interpretació del “misteri de l’art”, en fer de “l’art un misteri”.

Compártelo