Novembre 2010

You are currently browsing the monthly archive for Novembre 2010.

Lex (versus) lux

Tió de les Guilleries

Tió de les Guilleries

Tió (descripció)

Tió original (tió verum)
Popularment, amb el nom de tió, es designa a qualsevol tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si be a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot és per referir-se a l’element principal de una arrelada tradició nadalenca coneguda com “fer cagar el tió”.
Consisteix en seleccionar un tió – un tronc, preferentment buit- que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que, el tió sigui generós i compleixi amb el que d’ell s’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, donat que seria tan auster en les seves dàdives, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si be la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.

Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però el que la majoria de gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunment acceptades.
És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer –l’origen- al qual fa referència el mot “TIÖ”.

Ja hem dit que per “tió” s’entén qualsevol tronc destinat a cremar i convertir-se en brasa per donar-nos escalfor. Però aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, donat que hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.
Perquè, en origen , no era “qualsevol tronc” allò que s’entenia per “tió”, sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal de unes característiques mol determinades.
El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar els llocs més feréstecs de la comarca de les Guilleries.
Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.
Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.
Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per desenvolupar-s’hi els tions.
Segons les últimes investigacions, els tins podrien ser una variant dels coneguts con “fongs esqués”, com la ungulina fomentaria, capassos d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm.), mesures que els tions arriben a superar si es donen les condicions adequades.
El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o “amanita cesarea”), i en assolir una certa grandária (10-15 cm.) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior, fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa de que molts exemplars s’esguerrin es deu a que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en que hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recolector.
Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autonòmica dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, en madurar, es desprèn convertint-se en la medusa tal com la coneixem.
Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal. Cosa que, antigament, almenys pel que fa als tions, ningú haguera discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, si més no, les mateixes capacitats que els animals més propers en l’escala etològica, amb independència del regne al que pogueren pertànyer.
D’aquí naixeria, per tan, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.
Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix –iguals que el troncs on va originar-se – de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com el Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…cagant llamins, per satisfacció de les criatures de la casa.

*Disseny creat i registrat per Josep Nogué

Aquest tió podrà trobar-se enguany, exclusivament, a la propera fira de nadal de Vic; o sol·licitant-lo a lautor a través d’aquesta pàgina.

IMG_7694

Insectos reales

Velázquez?

Insectes

INSECTES
Ja fa molt de temps que les ciutats estan pensades, dissenyades i construïdes per la circulació rodada, encara que el col·lapse circulatori posi permanentment en dubte que hi hagi cap planificació racional.
Que sigui, o no, racional aquesta planificació, no és ara el moment de decidir-ho. Del que es tracte aquí és de presentar una hipòtesi sobre com s’ha arribat a aquesta situació i quines en son les causes. Volem demostrar, sota aquest punt de vista, que la situació creada de cap manera pot ser considerada un fracàs dels objectius, ni imputable a la incompetència dels nostres caps pensants, sinó que és el fruit lògic, tiomfant, de l’evolució de la nostre espècie; al qual estàvem predestinats, almenys des que vàrem començar a diferenciar-nos dels simis. Però, és cert, cal reconeixe-ho, només una anàlisi correcte pot fer entenedora i comprensible la situació, altrament un podria deixar-se endur per pessimismes innecessaris, quan, com ja hem dit, ens trobem en el punt culminant en l’evolució de l’espècie.
A quina espècie ens referim? Ho veurem a continuació.

Com dèiem, actualment són els vehicles a motor els veritables ciutadans, els autèntics ocupants de qualsevol territori urbà. Ja sigui circulant, aparcats a les voravies o als aparcaments ells són qui omplen la major part de la superfície publica.
Els habitant humans s’han convertit en una extensió més (encara necessària) de la mecànica dels cotxes. Més que estar el vehicle a les ordres del conductor és aquest que serveix al vehicle, per molt que vulguem auto lloar-nos dient que la funció del conductor és equivalent a fer de cervell de la màquina (el fet que hi hagi molts conductors descerebrats no és suficient per negar aquesta premisa).
Però tots sabem fins a quin punt aquesta funció també està en camí de ser substituïda per enginys informàtics, cada vegada més sofisticats i autònoms.
El progrés d’aquest ginys avança en paral·lel a la incapacitació creixent dels humans que els donem “vida”, fins el punt de ser – els automatismes- la causa directe de moltes de les minusvalues que després ajudaran a compensar.
Així és com es converteixen en indispensables per el nostre accés, integració i adaptació a l’entramat urbà. Queda clar, doncs, que som els humans qui depenem del cotxe i no al revés.

En la mesura que la civilització va incorporant automatismes adquireix “vida pròpia”, esdevé un organisme independent, en relació al qual els humans només complim una doble funció: nutricional i paràsita.
Naturalment, una funció exclou l’altre, de manera que l’apropament a aquest organisme (com al laberint del Minotaure) no pot fer-se impunement; calen mecanismes de protecció que enganyin a “la bèstia” fent-li creure que, l’estrany que se li apropa, és un dels seus i no l’aliment que se li ofereix.
Aquesta i no una altre és la funció veritable dels vehicles a motor: proporcionar cobertura i camuflatge a l’humà que l’habita, perquè pugui accedir al “santa santorum” o “cabra reial” del formiguer per robar-li a la reina la jalea reial - el capital - que destil·len els seus súbdits, amb una certa garantia de no ser devorat per la sobirana, confonent-lo amb un aliment.
Només així es comprèn que la supervivència dels humans depengui, cada vegada més, de FER-SE PASSAR PER INSECTES: assumint-ne, de forma prou convincent, l’aparença, les tècniques de supervivència, defensa, camuflatge, reproducció alimentació, costums migratoris, etc. Més endavant descriurem les analogies.
En bona part allò que es considera progrés humà respon a aquesta necessitat. Aquí hem vingut a demostrar-ho.

Després de llegir aquesta introducció hom podria pensar que la vocació, o la necessitat , d’esdevenir insecte és una actitud recent, lligada als avenços tecnològics, però, com veurem, no és així, i podem documentar-ho.
La tecnologia moderna ha permès, això sí, assolir l’objectiu desitjat amb una eficàcia mai somniada en altre temps. Però el desig d’esdevenir o aparentar la forma d’un animal – no sols dels insectes – prové ja de la negror de la prehistòria, possiblement dels inicis de la humanitat. Tal vegada allò que ens va convertir en humans (sempre delitosos de ser allò que no som) fou el desig de un mico per convertir-se en un altre animal. Però, com és obvi, no podia pas desitjar ser un humà quan encara no hi havia un model que li servis de guia.
Si hi havia, en canvi, moltes altres espècies a les quals imitar, ja sia en les aparences o en les actituds.
Ben segur que allò que va fer delir primer a un mico fou la facultat de volar que, com sap tothom, no és pas exclusiva dels insectes. Cal suposar que el desig d’imitar aquesta habilitat, per part dels nostres avantpassats, havia de comportar un nombre força elevat i descoratjador de fracassos (que quedaria, sens dubte, gravada en la osamenta dels arriscats pioners), abans que els micos optessin per fixar-se en altres característiques, no sols dels animals voladors.
N’ha quedat, però, com a resultat d’aquests esforçats intents, unes habilitats de trapecista innates per volar de una branca a l’altre, molt destacades en diverses espècies de simis antecesors.
Com ja s’ha dit, no tenien perquè ser, necessàriament, els insectes els primers models triats per imitar. És més, es podria quasi assegurar que no van ser-ho.
Està demostrat que moltes tribus, encara en èpoques recents, adoptaven com a models, totems familiars o tribals, els animals més diversos: mamífers de tota mida, ocells, rèptils, peixos, o qualsevol dels animals que poblen el planeta. El caçador sempre acaba transformant-se en l’animal que persegueix.
Però també és evident que totes aquestes formes i maneres d’adaptar-se al món estan en franca decadència. No sols pel que fa a la seva imitació per part dels humans, sinó que moltes de les espècies imitades estan clarament en regressió, si no és que ja han desaparegut, igual que l’últim dels moicans.
Demostració clara que les formes més eficaces per sobreviure, imposant-se sobre totes les altres, han estat les dels insectes, una eficàcia que no deu ser del tot aliena a la seva portentosa capacitat de proliferació i mutabilitat.
Cal posar en dubte, per tan, que la elecció dels insectes com a model hagi estat premeditada. El més probable és que sigui fruit inconscient de la selecció natural, basat en el mateix mecanisme de prova i error que de manera aleatòria i desinteressada aplica la naturalesa, per donar forma a les seves criatures.
Que el model triomfant hagi estat els de les bèsties –en general – més petites – significativament paral·lela a la dels micro chips -, en detriment de les més voluminoses, deu ser conseqüència de la mateixa modificació de l’entorn o canvi d’habitat (i hàbits) que ha portat fins a l’extinció a tantes espècies o models de supervivència.
- En quin entorn proliferen els insectes? - Ens hem de preguntar, si volem tenir una noció, aproximada, si més no, del món en que vivim.

FULGOR I GLORIA DELS INSECTES
Pel que fa altres característiques dels insectes – apart de volar – que ens permetran reconeixens en ells, no podem aventurar-ne l’ordre d’aparició.
Uns n’imitaran les formes, altres els colors, el moviment, el bruncir, les defenses, el rituals de seducció, la reproducció, l’alimentació… Podrien haver-se fet intents alternatius o simultanis de qualsevol de les variades capacitats i formes de la infinita riquesa evolutiva d’aquestes mutants criatures, inclossos els processos metamòrfics, a partir del moment que un ximpance – o descendent seu – arribés a ser-ne conscient.
El resultat dependrà de la capacitat d’observació de l’interessat, del seu enginy per copiar el model, o la capacitat afegida, accidentalment o voluntària, per part de l’aprenent de bruixot.
Doncs, bruixots, somiatruites, fer volar coloms… són alguns dels adjectius amb els que s’ha definit a aquest precursors visionaris al llarg dels temps. No envà encara es diu de un alumne poc atent i somiador que “està caçant mosques”.
De una manera o altra, amb més eficàcia unes vegades o menys altres, els humans hem evolucionat, diferentciant-nos dels orangutans o ximpances, en la mesura que ens apropàvem als insectes.
Ja sigui mitjançant la incorporació de protesi, amb la manera de construir els nostres nius, o em el disseny de l’estructura social, hem aconseguit imitar gran part de les característiques dels insectes, si be, és cert, a una escala més gran; fins el punt que molts dels terrors que imaginem en els nostres pitjors malsons, sovint adquireixen la forma d’insectes gegants, l’acció dels quals coincideix, exactament amb els desastres desfermats pels humans amb la nostre obsesió tecnològica, imitativa de les habilitats d’aquells minúsculs éssers, en ser portada fins a la desmesura.
Terrors basats únicament en la semblança formal que obliden les lleis de la dinàmica natural, aquelles que – sense saber-ho els propis insectes – els imposibiliten de superar una determinada mesura.
Però si hi ha una cosa fonamental que ens equipara als insectes – força més que la imitació de les seves formes – i, alhora, ens aparta encara més dels micos, aquesta és la vestimenta.
Des que els mamífers humans adoptarem la fulla de parra com a complement substitutiu del desaparegut recubriment pilós, encetarem un procés de renovació periòdica o mutació cíclica de la coberta protectora, comparable només al canvi de cutícula metamòrfic dels insectes o - perquè no se’ns acusi de portar l’aigua al nostre molí – al canvi de pell dels rèptils.
Com aquestes espècies ens veiem obligats a canviar d’embolcall, de “pell” (de vegades literalment: cobrint-nos amb la pell o el pel d’altre animals), sempre que, degut al creixement, el vestit se’ns queda petit, i també per altres raons com el desgast, la brutícia, la protecció, la moda o l’estètica, incloent en aquest apartat l’acció del bisturí, que compota modificacions molt més dràstiques, només comparables al pas de larva a pupa, crisàlida o papallona, en els insectes i que, no poques vegades, a més de la renovació estètica, inclouen el canvi de sexe. Però la metamorfosi definitiva, la que marca més diferència respecte de les anteriors, convertint-nos en insectes adults amb capacitat reproductora (i destructora), és el fet d’integrar-nos - passant a formar part, o “vestir-nos” - amb la carrosseria d’un vehicle. L’aparença formal, o espècie, només dependrà del vehicle-insecte escollit, segons les necessitats que imposi el medi per adaptar-s’hi.
Procés metamòrfic, de mico a insecte, que intentarem mostrar-vos a continuació.

Descartada (de moment) la possibilitat de volar, algú va decidir, qui sap si enlluernat per les iridiscències, que allò més fàcil de imitar, dels insectes, eren els colors.
Pintar-se el cos amb els seus dibuixos acolorits deuria semblar prou atractiu com per intentar-ho només que es disposes d’algun pigment.
La imitació del moviment havia de ser, ben segur, quasi simultània, tot just aconseguida l’aparença formal (la capacitat dels micos per imitar també és prou coneguda).
Adoptar els gestos, de manera mimètica, per fer-los similars al moviment dels insectes no havia de ser una labor que requerís sinó observació i una mica de practica (Qui no coneix algú amb la persistència del borinot o la mosca collonera ? ).
Un cop incorporats al subconscient i ritualitzats, els moviments esdevenen dansa. Dansa i colors que identifiquen una determinada espècie (insecte o altre animal), però també al grup, clan o tribu que l’hagi adoptat com a símbol.
Ja tenim així un grup auto diferenciat, marcat amb uns trets distintius, que el distingeixen del seus congèneres, més evident encara si, aquests, per no ser menys, han decidit, també, adoptar un model amb el qual identificar-se, diferent, lògicament, del dels seus veïns - de què serveix sinó ? .
És fàcil imaginar quina serà la relació que s’estableixi entre els que imiten al llop i aquells que imiten el conill, o entre el llangardaix i la mosca, posem per cas. Només cal veure la rivalitat existent , actualment, entre els hol·ligans de dos equips contraris per fen-nos una idea.
Les rivalitats esdevenen, un cop assolits els respectius rols, consubstancials amb l’aparença: tan inevitables com previsibles els resultats.
Semblaria lògic, davant els exemples esmentats, apostar per les bèsties més grosses – el llop i el llangardaix, en aquest cas – i probablement, en la majoria d’enfrontaments entre individus, el més gran seria el guanyador: el peix gos devora al petit.
Però, perquè a les hores, els llops i els llangardaixos estan més amenaçats d’extinció que les seves respectives víctimes ?
Sens dubte la proliferació de les bèsties petites és allò que n’assegura la pervivència, amb més garanties que la força, el valor o l’agressivitat dels “pesos pesats” aparentment més poderosos.
La singularitat de “ l’home llop” sucumbeix degut a l’acció de la minúscula paparra.
Com Gullivert al país de Líliput, els mítics titans, guerrers invencibles d’altres temps, són reduits per milions de minúsculs humans, sense més atribut que el de reproduir-se com mosques.
La quantitat acabarà asfixiant a les singularitats més destacades. Records Ginnes, percentatges estadístics o nombre de vots, són allò que condiciona l’acció de les masses. No són potser els nivells d’audiència (la quantitat) allò que decideix la programació dels mitjans?.
En un món endormiscat per l’empatx informatiu, una plaga de llagostes és més decisiva que l’acció d’un paquiderm, i un virus inoculat per un mosquit pot ser més destructiu que un bombardeig.
En un món de comunicacions globals i de individualisme disgregador, els organismes millor adaptats per la supervivència prenen la forma dels micro xips i, aquests, cada vegada es distingeixen menys dels insectes.

La incorporació, per part dels humans, de eines, armes, defenses i proteccions utilitzades des de la prehistòria, deuen més a les formes dels insectes, que no pas a les d’altres animals, més venerats per la seva intel·ligència, valor, rapidesa, o agressivitat.
Les cuirasses, a més de suport per escuts i distintius que imiten els colors dels insectes, s’inspiren en les proteccions de molts coleòpters, abans que les de qualsevol altre animal. I les llances, fletxes, espases, ganivets o destrals, deuen més al fibló de les abelles, a les pinces, antenes i potes dels escarabats i llagostes, que a les urpes, dents o banyes d’ossos, llops o bovins.
Però si ens fixem en la quasi infinita proliferació d’aparells electrònics que la indústria actual ens subministra, només podem comparar-la, tan en les formes com en la quantitat, al món dels insectes, on, com a l’electrònica, constantment apareixen noves espècies.
Coincidència de formes i actituds deguda, potser, no tan a un desig previ de imitació, sinó com a resultat de l’eficaç adaptació al medi, un cop descartades altres formes potser més vulnerables, massa especialitzades, o lentes davant el canvi.

ORGANITZACIÓ SOCIAL
No serà la primera ni l’ultima vegada que s’utilitza l’exemple del rusc o el formiguer com a metàfora de la societat humana. Des que els humans deixaren de ser nòmades seguint la transumància de les ovelles en busca de pastures; o les manades de llops, per part dels caçadors; prenguérem com a model de residència estable els habitacles dels insectes.
Es pot dir que sempre hem imitat allò que tenim a la vista; així, en la mesura que filàvem més prim, gràcies a lents i microscopis – que ens posaven cara de mosca -, preníem com a models a éssers cada vegada més petits. Els humans hem passat d’adorar als deus, els estels, els planetes, els ciclops, els gegants, a emmirallar-nos en els insectes i voler controlar les molècules i els àtoms. Progressar, per els humans, és el contrari de creixement. Atomització, dispersió, individualització, miniaturització, impulsen la tecnologia. Progressem, com el corc: convertint en serradures les gegants sequoies.
Pel que fa l’arquitectura, aprofitant les cavitats naturals o excavant-ne de noves, acumulant materials per formar cel·les o habitacles adossats fins formar pobles i ciutats. Tot i que la mesura d’alguns edificis sembla desmentir la tendència apuntada vers l’atomització, només cal fixar-se en els materials emprats: pulveritzats terrosos, vítrics, o derivats del petroli, equivalents a la cera, el paper o el fang emprat per abelles, vespes, o termites; materials que son a l’extrem oposat de les pedres ciclòpies, o els blocs tallats de les antigues piràmides. També algunes termites fan edificis descomunals, però això no augmenta la grandesa de qui els habita.
Igualment el temps dedicat a la construcció es pot mesurar de manera comparable: els terminis cada vegada son més curts. El mateix passa amb les distàncies degut a l’acceleració: amb la globalització el planeta sencer es comporta com una arna, també dit buc o rusc d’abelles; convertit, de nit, en un eixam de lluernes.

No cal dir que l’estructura jeràrquica i de govern és una derivada del model escollit, fins el punt de no saber-se quina és la causa i quina la resultant.
No s’ha de ser gaire observador per adonar-se de les similituds entre la organització de un rusc o un formiguer i una monarquia (o un imperi, encara que s’anomeni democràcia).
La principal diferència (potser la única ?) és que els reis humans no han d’engendrar a tots els seus súbdits, com fan les seves homònimes del formiguer i el rusc (malgrat alguns prou que s’hi esforcen: encara tenim noticies de temps en que el “dret de cuixa” era vigent). Potser no està massa lluny el dia que la reproducció humana s’encomanarà a uns pocs escollits, triats expressament per aquesta funció, segons programes preconcebuts. De moment, però, els escollits ja s’asseguren els mateixos privilegis alimentaris i d’ociositat, tan per si com per la prole que generen.
I perquè fins i tot l’aparença recordi als súbdits quina és la obligació vers la reialesa, el vestuari de la cort ( com escau al significat plebeu d’aquest mot) s’ha emmirallat, de vegades en l’aviram emplomallat, en l’orgull dels equins, la cornamenta dels banyuts, fins i tot en la fidelitat dels cans, però, sobretot, han estat els insectes de femer – i de la cort- el model triat per vestir de grandesa i sumtuositat a les famílies reials.
Els tornasolats quitinosos que cobreixen a la majoria d’insectes res tenen a envejar a les més fines sedes, fabricades, naturalment (no podia ser altrament), per un insecte. Què es pot dir de la infinita riquesa colorista d’aquestes petites bèsties, que no deixi en ridícul a qualsevol vestidor de palau o les sacristies catedralícies d’aquells que vesteixen la porpra ? Deguda, com no, al sacrifici d’un altre insecte: la minúscula cochinilla.

Parlar dels uniformes només pot ser una reiteració en la labor de demostració de com els humans (si és que encara mereixem aquest nom) hem procurat imitar els insectes, emparant-nos en similars estratègies. De vegades mostrant-se descaradament i orgullosa per estimular el desig del sexe contrari, fet que va associat a la intenció intimidatoria del rival competidor, o enemic, empenyent-lo a la fugida. No cal dir de quina manera els uniformes esportius i les disfresses dels “ hol·ligans” participen igualment d’aquesta intenció acoquinadora envers l’equip contrari.
Altres, en canvi, utilitzant el camuflatge i el mimetisme per fer-se fonedís en l’entorn, ja sia per escapolir-se de l’agressió o per beneficiar-se de l’avantatge de sorprendre a l’enemic.
Ja fa mols segles que els guerrers de totes les cultures coneixen i utilitzen aquestes arts de provada eficàcia en el món de les criatures minúscules; però igualment altres oficis les tenen com a model (no envà la tecnologia és amb la guerra que progressa).
Els pescadors amb la seves xarxes, els teixidors, els cistellers… només són alguns dels oficis que han après de l’habilitat de les aranyes, o dels capolls de les papallones, però també les modernes xarxes viàries i de comunicació en són deudores. Ferrocarrils, carreteres, autopistes, xarxes elèctriques, telefòniques, o internet, no tenen altra intenció que la labor de l’aranya: capturar “insectes” dins les seves xarxes. Els col·lapses quotidians que s’hi formen donen fe de la seva permanent eficàcia.

Malgrat les dificultats, el desig de volar, mai fou desterrat del tot de la ment humana. El mico no ho ha aconseguit, però els seus hereus humans no han deixat mai d’insistir-hi.
A mesura que la tecnologia avançava es feien noves provatures per aconseguir desenganxar-se del terra. El més comú era intentar copiar la forma dels ocells, suposant que era més apropiada per aguantar el pes de un humà (també els vaixells es feien de fusta perquè surava, i només a partir de l’aplicació del principi d’Arquímedes, s’atreviren a fer-los de metall).
Fou a partir d’adonar-se que la velocitat de gir podia substituir l’envergadura d’ales, que va encarrilar-se el problema adequadament. S’hagué d’esperar, per això, l’aparició de motors prou potents per impulsar a gran velocitat les pales de les elix o les turbines dels motors. Un factor que, a més de permetre de volar com els insectes, incorporba el seu bruncir. No envà es diu que “la funció crea la forma” i, en aquest cas, acompanyat del so.
Ja haureu nota, doncs, a aquestes alçades, que si alguna diferència hi ha entre el món dels insectes i els humans aquesta es limita l’escala. Únicament la mesura ens fa distingibles, altrament ni la pròpia mare de cada un diferenciaria al seu fill de un escanya polls, una arna, o una marieta, segons sia el model que aquest hagi escollit.
Feu la prova, si en teniu ocasió, veient la civilització humana des de una certa distància; a vista de ocell, enfilats en un globus, per exemple:
A- Ens desplacem en vehicles en forma d’escarabat, per xarxes que copien les teles d’aranya, cap a ciutats formiguers o nius de termites.
B- Volem en aparells brunzidors amb aparença de mosquit, burinot o libèlula.
C- Ens devorem els uns als altres, igual que el pregadeu, abans i després de la còpula
D- Treballem fins a l’esgotament acumulant riquesa per engreixar a una reina i el seu harem.
E- Defensem el rusc amb la convicció i l’esperit de sacrifici de les abelles. Alguns inmolant-se tan alegrement i sense alternativa com quan una mosca s’estampa contra el parabrises d’un cotxe.
F- Ens reproduïm com mosques, i guardem les nostres cries reunides en nurseries com les larves del fomiguer.
G- Cavem galeries i túnels com alguns escarabats, i apilem la merda com els piloters.
H- Vivim en cel·les adossades com les d’un rusc.
I- Ens exhibim, escampant feromones, com papallones cercant l’acoplament.
J- Mai tenim prou llums enceses per satisfer el nostre desig, com les lluernes.
K- Migrem massivament en busca d’aliment, sembrant de cadàvers al nostre pas, com les plagues de llagosta.
L- Deixem escurat tot allò que toquem, com les restes d’un pignic, després de passar-hi un exercit de formigues. Incloent el rastre d’àcid fòrmic.
M- Som una plaga.

Un dia ens adonarem que dintre cada insecte hi ha un humà, minuscul, que hi habita. Això succeirà el dia que, despertant del malson… ens veiem convertits en insectes.

Mosca

mosca