Autoritat i poder

“Piove. Porco governo!” Amb aquesta frase escenifiquen els italians de quina manera es fa responsable als governants de tots els problemes que ens afecten.
Evidentment, com també deixa clar aquesta frase en la seva desmesura, no tot és imputable a l’autoritat; però si be s’entén que qui governa no ho pot solventar tot, un te dret a esperar, almenys, que el poder no es converteixi en una nosa per trobar solucions.
Sovint els conceptes d’autoritat i poder van associats. És a dir, que es manifesten, o s’espera que ho facin, en una mateixa entitat, institució o persona.
S’espera que, qui te el poder, l’exerceixi des de l’autoritat; que sigui fidel a unes lleis, a un criteri, establert; a la raó, o raons, lògiques emanades del coneixement, la ciència o el be comú; i no pas segons el caprici, l’arbitrarietat o els interessos personals del poderós.
L’autoritat és una cosa que es guanya; quelcom que els demés li otorguen a un en raó dels seus mèrits, les seves capacitats o els seus coneixements, envers la realitat que a tots afecta. Per tan, donat que la realitat sempre és més rica i complexa que la seva representació o anàlisi ( de la mateixa manera que el cos sempre és més complexa que la seva radiografia), l’autoritat sempre ha d’estar sotmesa a revisió.
Hom demostra i es guanya la seva autoritat interpretant les lleis per adaptar-les a la situació de cada moment -mantenint-ne l’esperit- en benefici, no sols de la majoria, sinó, encara més, quan és capaç d’adaptar-la a les particularitats concretes sense perjudicar a ningú; ja que són les particularitats, les diferències respecte a la uniformitat, allà on resideix la llavor de la creació, la capacitat d’adaptació i la regeneració de la vida.
Per contra, el poder, sovint heretat, s’entén com un dret, un privilegi de casta, adquirit sovint per la força, la riquesa o el control dels mitjans, per imposar-se en un àmbit determinat; és, doncs un poder sobre la misèria (miserable) que, en lloc d’impulsar la regeneració, la ofega. No te altra remei que ser, per definició, conservador, immobilista, reaccionari.
El poder es manifesta en la seva aplicació, en l’impacte que provoca en el seu entorn, o amb la seva simple amenaça; doncs, la renúncia a manifestar-se, actua en detriment d’aquest mateix poder, ja que s’entén com a signe de debilitat.
Ja es veu, doncs, que autoritat i poder poden resultar contradictoris, quan no directament oposats.
Aquell que te el poder no pot deixar d’exercir-lo, si no vol perdre o veure minvar la parcel·la que s’ha atorgat.
Mentre que aquell a qui s’atorga l’autoritat, ha de justificar la seva actuació, si no vol ser titllat d’arbitrari o dictador.
L’equilibri entre un o altre aspecte no és gens fàcil i sovint es cau en els extrems: l’autoritat aplica la llei per la força i el poder s’aplica en benefici, interessos o raons personals de qui l’exerceix.
No sempre aconsegueix l’autoritat ser reconeguda per adaptar les lleis a una realitat concreta (més aviat es tendeix a sotmetre la realitat a les lleis), ni el poder és capaç de renunciar a la seva força per generositat o sentit comú.
Només quan el poder se sotmeti a l’autoritat (en comtes de ser l’autoritat una imposició del poder), trobarem l’equilibri: la llei serà justa i favorable i propícia a la vida. Aquesta és la independència que jo voldria, més que no pas la territorial.

Compártelo