Juliol 2010

“Broti la terra verdor: herbes, llavors i arbres fruiters que donin sobre la terra fruit amb la seva llavor dintre”
Allò que és MEU (MI). Allò que em(me) constitueix. Aquest és el punt de partida de L’ALFIL .

A partir del moment que hom considera quelcom propi que li pertany - ja sia el terreny on habita, els objectes que utilitza, la casa on viu, els animals i plantes que el sustenten. la família o els criats que governen o , només el seu PROPI COS -, es veu en el dret, i també en la necessitat d’utilitzar-los com a matèria d’intercanvi. Com a objectes de COMERÇ: ADMINISTRAR-LOS.

I, per comerciar, cal assignar un valor a les propietats, que es sol establir en funció de l’oferta i la demanda, i està relacionat directament amb els excedents: el que hom no necessita i del que pot despendre’s i també les necessitats que ha de cobrir i els mitjans que té per a fer-ho.

És fàcil suposar que en aquesta valoració, del que a un li manca o el que li sobra la previsió té gran importància. De la previsió correcte en dependrà la bona marxa de l’economia - que no s’ha de confondre amb l’abundància o la prosperitat.

Així per una planificació correcte, cal conèixer les pròpies necessitats. Ser PREVISOR, - tenir cura de les PROVISIONS - coneixe’s bé a un mateix i allò que és SEU. La PROPIETAT.
Això implica fer-se una IDEA del que ÉS cada cosa.

Conèixer els elements de que es compon. Analitzar les seves estructures i relacions. Investigar el seu ÉSSER. Allò que ÉS, el lloc que ocupa i on ESTÀ cada cosa.

Però , malauradament per qui investiga, les coses no són immutables i el que en un moment pot semblar estable i permanent, més tard a canviat. Tot i així, els investigadors, estudiosos científics…creuen descobrir sovint espais o estructures que no canvien o almenys, pot semblar que es mantenen per un temps, en la mateixa forma o al mateix lloc.
En la mesura que es comprovi, que allò que És, és com s’esperava, dóna fe de la seva EXISTÈNCIA.
Un terme aquest, l’EXISTÈNCIA, en el que estan basades les religions, en el fet de RE-LIGARE: lligar el seu ÉSSER a la cosa: proveir-lo d’una IMATGE de si mateix.

“A imatge i semblança de Déu”, proporcionar-li una ESSÈNCIA immutable. Donar-li ANIMA, malgrat ANIMAR vulgui dir també dotar-lo de moviment i, com a tal, variable; tot i que, hem de suposar, es tracta d’un moviment controlat, com la sorra dins un rellotge.

Ja veieu com el comerç i la religió no estan tan lluny l’un de l’altra. De vegades fins i tot es confonen. Totes dues busquen allò ESSENCIAL, L’ESPERIT. Si bé cal reconèixer que el seu llenguatge es presta a confusió: els economistes parlen del Producte Interior Brut i, els religiosos, de la Puresa de l’Anima; aparentment contraris l’un de l’altra. Però, com que la Puresa cal buscar-la en el terreny de l’anhel més que en el de les evidències, podem suposar, també a l’Ànima, una certa “brutícia”; tal com es cuiden prou de recordar-nos tots els entestats en fer bugada.

Això explica - com dèiem, en la fitxa anterior- que l’olfacte sigui el sentit que convé més als comerciants. Olfacte per als negocis, les espècies i les essències. I olfacte, igualment en els capellans, per descobrir allà on hi ha algun tuf de socarrim. Ambdós busquen, doncs, l’ESSÈNCIA, ALLÒ IMMUTABLE.
Que allò que s’estudia, investiga o comercia, respongui a les expectatives que s’esperaven d’ell; és el que li dona el seu valor. L’hi proporciona crèdit.
Així mateix, una persona és digna de crèdit en la mesura que sigui fidel a sí mateixa, a l’IDEA que es té d’ella: fidel al seu ESPERIT IMMUTABLE.

Aquí és on intervenen les religions, proporcionant un model IDEAL, un codi moral a imitar. Convertint a cada fidel en un valor segur -previsible- gràcies a la promesa de recuperar la inversió (fixem-nos que invertir també vol dir capgirar) en el futur - guanyar-se el cel- que suposa el compromís de no sortir-se dels marges assignats (ben al contrari del que diu la benaurança: “benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells És -ja- el regne del cel”). Comprometre’s a SER i ESTAR, cadascú, en el lloc que se li assigna, puntual com un rellotge, i demostrar així que hom es un home assenyat. Capaç de lliscar mal·leable com l’aigua, el vidre fos o la sorra, fins adquirir la forma del recipient assignat. I tant transparent com perquè una vegada constituït, “la cara sigui l’esperit de l’ANIMA”.

No és d’estranyar que la IMATGE sigui tan important en el món del comerç, fins a l’extrem de distorsionar-la, enganyant la vista; importa més l’embolcall, que ens promet meravelles, que no pas el contingut. Contingut que les ciències ens ajuden a descobrir. Què hi ha al interior de les coses - veure-hi a dins com si fossin de vidre- saber què se’n pot esperar, és la funció de la ciència (CONS- CIÈNCIA). Perquè, - tot i que, con Sant Tomàs, té poca fe - també busca certeses. Compara i comprova reaccions fins a garantir que allò que És- com diu la religió - roman immutable…, fins a la pròxima mutació. Així, un cop més, encara que semblin contraris, ciència i religió, busquen -també- el mateix: allò ESSENCIAL INMUTABLE. Allò que és PROPI, pertanyent al “Senyor”. El seu ESTAT.

No espera altra cosa de l’artista el marxant - comerciant d’art - : que sigui fidel a si mateix, a la IMATGE que ell s’ha creat – reconeixible - i que li dóna crèdit: diners (la imatge de Déu, que ara preval): que el fa ser RECONEGUT.

Per altre banda, els mitjans de comunicació, no paren de recordar-nos constanment l’important paper que l’esport te en la formació del PROPI cos; de la IMATGE física, que junt amb l’ANIMA, constitueix la PERSONALITAT.

A ningú pot estranyar, doncs, que estiguin tan lligats (”gats amb gats mai s’esgarrapen”) en tots els temps, la religió, el comerç, la cultura, l’art, l’esport i la banca. Aquesta última, traficant de crèdit, la màxima representació de la Fe en no RES.
(Comproveu com, al final, es compleix la condició indispensable perquè quelcom suri: que estigui buit - Com anirem CONFIRMANT en totes les fitxes).

Per això no hi pot haver re més que la IMATGE del senyor dins els que “vesteixen la púrpura”. La figura de L’ALFIL engloba a tots els representants del poder, a tota la BUROCRACIA de L’ESTAT, des de el primer ministre al últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediari del capital o la Religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: son els ATMINISTRADORS; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai. Però, és evident que en major grau, els que més s’identifiquen amb el Senyor: qui més progressa. També és funció del seu càrrec protegir als dèbils - tant als plançons del Senyor (els que encara no han crescut prou) com els seus majors (els que han perdut el seu poder); PERÓ AIXÓ, per l’ALFIL queda dintre de l’apartat d’obligacions que el Senyor li encomana, no de la seva “devoció” cap a “ELL”.

Així doncs, l’ALFIL, en quant imatge visible del Senyor - del Rei- a que precedeix, REPRESENTA el FUTUR; alhora que CONTROLA, decideix i CONFIRMA als que poden o deuen accedir a “ELL”.
Confirmació és també, que l’ESTRÈS (3) sigui la malaltia dels executius.

Compártelo

“I va fer Déu el firmament: separà les aigües que hi ha sota el firmament de les que hi ha sobre el firmament…”

El fet de crear uns límits comporta, indefugiblement, la seva transgressió.
La consciència dels límits, la constitució d’una entitat diferenciada de la resta separa el que li pertany del que li és aliè: discrimina entre el que li és propi del que és estrany.
Entre DINS i FORA.

Des de l’home expulsat del Paradís, o l’infant que pren consciència del seu “jo” separat de la mare, l’enclaustrament en un LLOC,(que prové de la arrel LUC: déu de la mitologia ligur, adscrit al territori - al lloc- i de Sant LLUC a qui representa un brau, regit per l’element terra). Tot el que impliqui marcar una separació entre DINS i FORA: la pell del propi cos, una closca, carcassa, cuirassa o armadura; la muralla d’una ciutat, les fronteres d’un territori, regne, nació o imperi. Provoquen indefugiblement, en els de dins, la necessitat de defensar els seus límits i, als de fora, el desig de transgredir-los.

EL CAVALL simbolitza qualsevol forma tancada en sí mateix - persona, entitat o estructura- capaç de distingir entre INTERIOR: el que li pertany, que forma part de la seva essència. I EXTERIOR: que li és estrany i, per això, ho rebutja.

Fruit d’aquest encerclament, és la creació d’un espai interior - de una COSA (RES en llatí) nova i diferenciada- que, malgrat pugui estar ocupat per quelcom - el cargol dins la closca, la persona dins la seva pell, els habitants d’una ciutat…- la seva passivitat relativa - la seva immobilitat, la seva fixació i immutabilitat, la seva impermeabilitat- pot fer pensar als qui no hi pertanyen, en la seva vacuïtat - en el buit -. Tant pel qui és dins, com pel qui és fora, tot el que no és “jo”, no té sentit, és buit. Tot el que no soc “Jo”, NO ES RES -”nada”- per tant, no passa RES si ho RE-PARTIM. I ja dèiem, en la descripció de les forces contrincants -ELS BLANCS i ELS NEGRES- “el que és buit, la passivitat, desperten el desig d’ocupar-lo i de posseir-la”, respectivament. És per això que, tant pels habitants d’una ciutat, que volen estendre i ampliar el seu recinte, com pels qui viuen en l’espai exterior, que desitgen ocupar la ciutat (valgui com exemple la ciutat, però és extensiu a qualsevol altre entitat), per poder ocupar el territori enemic - interior o exterior- els cal desplaçar- se: sortir els de dins, entrar els de fora.

Per fer-ho els cal, a uns i altres. algun mitjà que els permeti sortir dels seus límits territorials, sense perdre, en l’intent, la seva integritat individual - diferenciada.

També en això, el CAVALL, és útil. No només en la forma prou coneguda com animal de tracció o muntura de cavallers, sinó, també, en el seu aspecte simbòlic. Per extensió, donarem el nom de CAVALL a tota protecció, armadura, cuirassa exterior o preservatiu, que permet -a la manera d’una escafandra autònoma- sortir del nostre recinte propi -”sortir-nos de mare” - amb garanties de conservar la nostre integritat individual, la nostra DIFERÈNCIA (una precaució especialment dramàtica quan, en moments de màxim apassionament, ens obliga a calçar-nos el PRESERVATIU).

Així mateix, el símbol del CAVALL, inclou tots els vehicles de transport i defensa que podem trobar en tots els temps i, també, totes les normes, estatuts i constitucions, que defineixen una entitat institució o cultura. Tot el que fa la funció de CONTENIDOR i serveix per definir uns límits, per diferenciar, entre allò que hi ha DINS, i el que hi ha FORA. Fins i tot de manera tan “subtil” com, en el terreny del so, l’ocupació global de l’espai que suposa la “música” actual, pel que fa al seu important paper com a distintiu de grup entre els joves.

EL CAVALL és l’element que crea la Diferència, la dualitat (és posterior a la TORRE, que encara era UNA, amb la terra). És interessant recordar com els indis americans, que no havien vist mai cap CAVALL abans de la colonització, no distingien entre cavall i cavaller, pensaven que eren, ambdós, una sola cosa.

EL CAVALL és també per extensió, la MATRIU. el MOTLLE, el GRESOL, que ens serveix per donar forma: on es vessa el metall fos, perquè adquireixi aquesta nova forma. La forma que MARCARÀ (1ª fitxa) la DIFERENCIA (2ª fitxa) respecte al magma primigeni. Respecte a la UNITAT.

De la mateixa manera com el fal·lus (la TORRE) penetra -viola- l’espai buit - el RECINTE virginal- per vessar dins l’úter - el GRESOL- el magma seminal i primigeni que donarà opció a l’espermatozou (altre vegada la TORRE, en la seva funció de fal·lus, però també de CAVALL, per la seva mobilitat)penetrar el RECINTE tancat per l’òvul - la FORTALESA- (TORRE quant a estaticitat, però CAVALL quant a espai buit…) - Ja veieu com els conceptes són acumulatius- Així, continuant amb el ventre femení, etc., podríem seguir fins a l’infinit intentant de CERCAR (tancar) la diferència entre allò que ÉS FORA i allò que ESTÀ DINS.
La creació del “jo”.

També , però, d’allò que és MEU, allò que és dels ALTRES, dels que estan amb MI i els que estan contra MI, origen de la PROPIETAT, el GREGARISME, LA GUERRA…

Malgrat tot, però, ja veieu com no sempre és fàcil determinar les diferències i tal com el guerrer en mig de la batalla ens hem de moure guiats per la INTUÏCIÓ. A la manera com ho fa el CAVALL sobre el tauler, saltant sobre els obstacles en un sentit irregular: IMPREVISIBLE.

Compártelo

“Piove. Porco governo!” Amb aquesta frase escenifiquen els italians de quina manera es fa responsable als governants de tots els problemes que ens afecten.
Evidentment, com també deixa clar aquesta frase en la seva desmesura, no tot és imputable a l’autoritat; però si be s’entén que qui governa no ho pot solventar tot, un te dret a esperar, almenys, que el poder no es converteixi en una nosa per trobar solucions.
Sovint els conceptes d’autoritat i poder van associats. És a dir, que es manifesten, o s’espera que ho facin, en una mateixa entitat, institució o persona.
S’espera que, qui te el poder, l’exerceixi des de l’autoritat; que sigui fidel a unes lleis, a un criteri, establert; a la raó, o raons, lògiques emanades del coneixement, la ciència o el be comú; i no pas segons el caprici, l’arbitrarietat o els interessos personals del poderós.
L’autoritat és una cosa que es guanya; quelcom que els demés li otorguen a un en raó dels seus mèrits, les seves capacitats o els seus coneixements, envers la realitat que a tots afecta. Per tan, donat que la realitat sempre és més rica i complexa que la seva representació o anàlisi ( de la mateixa manera que el cos sempre és més complexa que la seva radiografia), l’autoritat sempre ha d’estar sotmesa a revisió.
Hom demostra i es guanya la seva autoritat interpretant les lleis per adaptar-les a la situació de cada moment -mantenint-ne l’esperit- en benefici, no sols de la majoria, sinó, encara més, quan és capaç d’adaptar-la a les particularitats concretes sense perjudicar a ningú; ja que són les particularitats, les diferències respecte a la uniformitat, allà on resideix la llavor de la creació, la capacitat d’adaptació i la regeneració de la vida.
Per contra, el poder, sovint heretat, s’entén com un dret, un privilegi de casta, adquirit sovint per la força, la riquesa o el control dels mitjans, per imposar-se en un àmbit determinat; és, doncs un poder sobre la misèria (miserable) que, en lloc d’impulsar la regeneració, la ofega. No te altra remei que ser, per definició, conservador, immobilista, reaccionari.
El poder es manifesta en la seva aplicació, en l’impacte que provoca en el seu entorn, o amb la seva simple amenaça; doncs, la renúncia a manifestar-se, actua en detriment d’aquest mateix poder, ja que s’entén com a signe de debilitat.
Ja es veu, doncs, que autoritat i poder poden resultar contradictoris, quan no directament oposats.
Aquell que te el poder no pot deixar d’exercir-lo, si no vol perdre o veure minvar la parcel·la que s’ha atorgat.
Mentre que aquell a qui s’atorga l’autoritat, ha de justificar la seva actuació, si no vol ser titllat d’arbitrari o dictador.
L’equilibri entre un o altre aspecte no és gens fàcil i sovint es cau en els extrems: l’autoritat aplica la llei per la força i el poder s’aplica en benefici, interessos o raons personals de qui l’exerceix.
No sempre aconsegueix l’autoritat ser reconeguda per adaptar les lleis a una realitat concreta (més aviat es tendeix a sotmetre la realitat a les lleis), ni el poder és capaç de renunciar a la seva força per generositat o sentit comú.
Només quan el poder se sotmeti a l’autoritat (en comtes de ser l’autoritat una imposició del poder), trobarem l’equilibri: la llei serà justa i favorable i propícia a la vida. Aquesta és la independència que jo voldria, més que no pas la territorial.

Compártelo