La Torre

“I, digué Déu - Faci’s la llum: i la llum fou.”

La TORRE, és l’element que marca els límits, que acota el terreny (és situada als quatre extrems del tauler). Així mateix marca un punt sobre el terreny, una localització; d’aquí l’encreuament de línies amb que la representem, que, a més d’indicar els quatre punts cardinals, també fa referència a la oposició entre l’horitzontalitat de la terra i la verticalitat de la torre. Així, doncs, és abans que res una MARCA.

El mateix concepte de MARCA servia per designar, a l’Edat Mitja, una concepció territorial (un DO, una Donació) del Senyor envers algun vassall com a premi pels seus serveis o, sovint, com a recompensa per la conquesta d’un territori que, el mateix vassall afavorit amb la donació, havia conquerit. - Ja veieu com a la primera fitxa el poder comença a intervenir.

També trobem, al començament dels temps bíblics, com el Senyor fa donació a Adam, del PARADÍS, perquè s’hi estableixi (un paratge on poder créixer i multiplicar-se) i així mateix el senyoregi.
Que el conegui.

I, el primer que cal per conèixer un lloc - per veure’l- el PUNT DE PARTIDA (no ho fan els arqueòlegs?) és fer-lo a trossos - igual que els estels de mar per reproduir-se - ACOTAR-LO. I, d’aquesta forma, posseir-lo.

Aquesta és la funció de la TORRE: MARCAR els límits i apropiar-se d’un espai, clavant-hi una estaca, tòtem, obelisc, torre, o qualsevol forma fàl·lica que DESFLORI o VIOLI la horitzontalitat- la passivitat- de la terra.

Que la propietat és quelcom consubstancial -propi- del mascle es fa evident, ja, a partir de la forma de marcar el territori. Directament relacionada amb la seva potència viril. Des de la forma com els gossos marquen de manera olfactiva, mitjançant l’orina, el seu territori, o les urpades que deixen els óssos en els arbres per indicar la seva alçada o atemorir a competidors menys corpulents.

No hi ha gran diferència de la manera com ho fem els humans. Per exemple: a un senyor se li concedia el dret sobre tot el territori que podia recorre, a cavall, en un dia: tenia més poder com més resistència demostrava. O, també sobre tot el territori que podia divisa (tot el que DOMINAVA la vista, DIVISA, vol dir també MARCA) des d’una torre o talaia, sovint col·locada sobre una muntanya.
(*En un principi potser en cultures nòmades, eren les muntanyes les que feien de punts de referència i marcaven els territoris de cada tribu - muntanyes sagrades, moltes de les quals, posteriorment, foren posades sota l’advocació de Sant Miquel, en referència directe als MIQUELETS).

A mesura que els coneixements tècnics s’incrementen, la torre, passa a ser el símbol i la demostració de la potència defensiva o ofensiva - tant com de la capacitat tècnica- dels que l’han construïda. De vegades la sola amenaça és suficient per a dissuadir qualsevol intent d’agressió forana. Per això és important fer-ne ostentació i superar en el possible als competidors, convertint-se així en una prolongació de la mesura fàl·lica i en una demostració de la potencia viril.

Així igual que els adolescents fan ostentació de membre, competint a veure qui pixa més lluny, les cultures de tots els temps, marquen el seu territori amb la més variada riquesa de formes que la naturalesa o els mitjans tècnics posen al seu abast: des de les fogueres o petards de les festes del solstici d’estiu (època en que la naturalesa és més exuberant i luxuriosa), a les salves d’artilleria llençades des de fortaleses o vaixells, i - per extensió- tota la gamma d’armes i ginys d’inspiració fàl·lica que serveixen, també, per defensar el territori, ja sia de manera simbòlica o ofensiva i que demostren la potencia de qui la brandeix o enarbora: plomes, (des de les plomes dels barrets, a l’estilogràfica de l’escriptor) ceptres, bastons de comandament, varetes màgiques, o telèfons; així com espases, llances, porres, fusells, canons, coets, míssils, sense oblidar les eines de treball o els bats, “stiks”, o raquetes esportives. Qualsevol estri que faci la funció de perllongar els membres del cos humà i estendre el seu abast. Actualment per saber qui mana en una família només cal veure qui controla el comandament del T.V.

Fer créixer les seves branques i arrels tot el que sigui CAPAÇ. Això és el que representa també el signe de CAPRICORN, o la seva representació esquemàtica del pentacul - estrella de cinc puntes- invertit: representació de l’home plantat a terra. LA TORRE HUMANA.(Encara que, per aconseguir-ho, ha tingut, primer, que deixar-se picar per L’ESCORPÍ, mentre buscava convertir-se en un déu; per després, haver-se de conformar amb ser només un híbrid - un semidéu bastard, un SAGITARI - mig animal i mig home, dedicat a llançar fletxes - o míssils -. (vegeu el 2º mapa de correspondències).

I, pel que fa a l’arquitectura de la mítica Torre de Babel, no hi ha hagut cap cultura que no fes ostentació de la seva potencia mitjançant l’erecció de tot tipus de fal·lus petrificats: menhirs, obeliscs, piràmides, torres, minarets o campanars. Que, en la nostra cultura tecnològica, han trobat el seu paral·lel en les modernes torres de comunicacions, que ejaculen informació per tot el globus i, fins i tot, pel espai exterior. Incloent-hi tots els “miracles” de l’enginyeria, aplicada a la violació del territori natural, mitjançant la construcció de ponts, camins, canals i ports. Ja veieu com és de permanent i actual aquesta forma.

Tots ells, no són altra cosa que la demostració de virilitat, de masclisme, del poder que les ha promogut, cercant, cada un d’ells, ampliar els límits del seu territori.

Des de BABILÒNIA A NOVA-YORK, tots volen pixar (pujar) més enlaire.

És funció dels xamans - és el seu poder - ASSENYALAR el camí dels astres, els límits del temps i les estacions, així com MARCAR, en funció del cel, l’orientació i els límits del recinte sagrat: l’espai del temple o la ciutat.

Una funció que , defineix a tots els fetillers, executius, especialistes i tècnics del Poder, o amb poder, que al llarg dels temps, han estat i són: astròlegs, sacerdots, científics, enginyers, arquitectes, urbanistes, polítics, dissenyadors… tots ells entesos en Planificació.

La TORRE és el lloc des d’on es domina. Com la talaia que és ens permet estendre la nostra mirada, des d’un observatori de privilegi, sobre tots els territoris que controla el Poder. Erigint-se com el seu primer símbol que ens trobem en el camí del coneixement, de la consciència.

El Poder és la capacitat o facultat que hom té per exercir control o DOMINI, ja sia sobre el propi cos, sobre un territori i/o la gent que l’habita, que li resten sotmesos o reten vassallatge, mitjançant un pacte, ja sia forçat o voluntari. I es considera que el poder és més gran quanta més gent hi està sotmesa.

Però cap Poder no es pot mantenir sense una - o múltiples- estructures que l’aguantin; l’estructura és el “pal de paller” del Poder.

Així tenen més possibilitats de sostenir-se aquelles estructures que per la seva forma, són més estables, i no les que tendeixen a la precarietat o demanen una atenció constant.
És per això que el poder, tradicionalment, ha tendit a estructurar-se segons la forma piramidal (més o menys roma, com les muntanyes o turons).

Si us fixeu en aquesta forma veureu que, arquitectònicament, no necessita ni argamassa que la subjecti; n’hi ha prou amb amuntegar les pedres - més o menys polides- les unes sobre les altres procurant, això sí, que, a mida que va pujant, la superfície de cada graó sigui menor. Això vol dir que en l’estructura social, els servents han de ser molt més nombrosos que els senyors a qui serveixen. I, a mesura que s’ascendeix en l’escalafó social, els privilegiats disminueixen en nombre fins a ser només un - o pocs - a la cúspide. Només així pot sostenir-se aquesta forma de poder.

Sol tenir tanta estabilitat que fins i tot s’aguanta sense ni requerir, la col·laboració voluntària -conscient- dels implicats. N’hi ha prou amb la superposició de nivells socials progressivament més elevats - i minvants en nombre- que parassiten - quasi biològicament - els qui estan per sota d’ells.

I, com és natural, resulta més estable com més ample sigui la seva base respecte a l’alçada; només pot créixer fins allà on la pugui sostenir la resistència dels materials -súbdits- que la sustenten. No cal dir que cap forma és comparable en estabilitat a la senzilla línia horitzontal; però, obviament, aquesta posició és la contraria de qualsevol que vulgui destacar o adquirir poder.

Però, a mesura que el poder evoluciona – progressa - vers altres formes més sofisticades, se li fa més necessària la col·laboració voluntària - fins i tot especialitzada- dels seus subordinats. Que aconsegueix mitjançant l’educació - la formació. No és per casualitat que l’ENSENYAMENT- (de l’arrel ENSENYA, que vol dir: insígnia, senyera o pendó) sigui obligatori; i de vegades portat a l’extrem de l’acarnissament (ensañamiento).

Perquè les noves formes - que volen un poder més gran - tendeixen, pressionats per les masses, a enquibir cada cop més privilegiats a cada nivell social, de manera que, en lloc de disminuir progressivament la superfície, segons el nivell és més alt, es manté la mateixa amplada que la planta inferior, si no és que s’amplia.

Les formes resultats ja no tenen res a veure amb una estructura piramidal. La seva forma és la d’un paral·lepípede o prisma recte, tot i que, en el súmmum de l’espectacularitat, i amb habilitats de prestidigitador, hi ha qui vol imposar-nos formes semblants a la piràmide invertida. Fixeu-vos en les formes de les modernes construccions, són simtomàtiques de com es construeix la nostra societat.

Està clar que, per poder-se mantenir, aquestes estructures no en tenen prou amb sobreposar llurs elements. Els seus components requereixen una cohesió interna - una argamassa que els lligui- amb un grau d’adherència directament proporcional a la dificultat d’equilibri de la seva forma.

Cosa que es tradueix en un nivell d’opressió creixent de la societat que la compon, ja que, aquest tipus d’estructures, no pot permetre’s, dintre seu, elements ineficaços (ineficaços als interessos del Poder, que ja hem vist com són necessàriament oposats a les necessitats del poble) ni dissidències que suposen una amenaça per la seva estabilitat.

Per això són tan importants el mitjans de formació de masses - d’argamasses- que intenten esborrar, de les nostres ments, qualsevol dubte sobre la utilitat de les formes que volen imposar- nos, amb l’excusa de que són més noves, però amb intenció, no confessada, de poder ampliar cada cop més la capacitat dels nivells superiors de l’escalafó. O si de cas cercant la complicitat hipòcrita dels qui se’n adonen, prometent-los un lloc de privilegi. Arrepenjats però, com sempre, en els nivells més baixos - la gravetat no la poden canviar- sobre els qui, sinó més reduïts en nombre (si hi sumen els del tercer món el nombre dels explotats és prou important) almenys són els més dèbils, on recau tot l’esforç, i ja no donen abast a sostenir-los.

Aquesta tensió, tard o d’hora, porta al seu enfrontament (per pur cansament dels materials que la componen) que serà més o menys aparatós proporcionalment al volum adquirit.
Com més gran sigui l’estructura, més gran serà el desastre.

Compártelo