Desde esta pagina podes Compartir y guardar Manifest per l’excentricitat en tu Marcador Social Preferido, o enviarlo por E-mail a tus Contactos.

Marcadores Sociales

E-mail

Enviar por Correo
Febrer 02, 2011

Manifest per l’excentricitat

Escrito en: Articles

IMG_8677

Deu ser perquè quatre dels cinc sentits del cos s´ubiquen al cap allò que fa, al cap, oblidar-se de la perifèria.
Que el cinquè sentit, el tacte, abasti tota la superfície corporal, no sembla prou important com perquè les ordres del cap el tinguin en compte. El cas és que, mentre els quatre sentits del cap són personals, és a dir, que requereixen únicament de l´atenció del titular ; el tacte, per contra, implica contacte exterior - accidental o voluntari - amb quelcom fora de si; implica contacte material amb altres persones o coses; establir una relació perifèrica.
L´importància d´aquest sentit, només es fa evident en raó de la seva pèrdua; quan, mitjançant anestesia, el nostre cos pot ser objecte de qualsevol tipus de flajelació o amputació sense donar l´alerta.

Paral·lelament, la importància que es dona en la civilització a la capital (als caps i al capital) així com el tracte que aquests centres de decisió donen al cos que els sustenta, ens fa pensar en una administració anestèsica de la perifèria; no només per sostreure-li els possibles plaers que genera el seu con-tacte, sinó, bàsicament per amputar-li qualsevol part del seu cos sense que se’n adoni.
Que la ruralia estigui adormida és allò que convé a la capital (i al capital) per millor violentar-la.

El capitalisme de la burgesia, fill del puritanisme exacerbat, que renega hipòcritament de qualsevol manifestació de la naturalesa pròpia o aliena, pretén aïllar-se d’ un món que considera hostil, tancant-se en càpsules-urbanes (capitals) dissenyades segons els conceptes estètics dels seus caps pensant, que mai tenen en comte el sentit del tacte. O, per ser més exactes, pensades perquè cada cosa tingui el seu lloc i evitar que es toquin. Aquest enclaustrament caparrut, però, no li evita, malgrat el fàstic que li produeix, tenir que refiar-se del cos per satisfer els seus instints més baixos, aquells que només poden satisfer-se a través del contacte físic; contacte que només pot assegurar-se mitjançant la prostitució.
Ja que no reconeix allò que considera vicis, el capital, només pot assegurar-se l´aliment vital, forçant (violant) a la naturalesa i comprant els serveis (anestesiant- prostituint) a aquells que hi viuen o fent desaparèixer a qui s´ oposi al seu desitg. Després, perquè ningú pugui recordar-li l´agressió, per esborrar qualsevol sentiment de con-tacte amb la terra, ens convida, a tots, a ser ciutadans perquè, oblidant-nos del poble, ens fem còmplices de la violació. De l´eficàcia del mètode en dóna fe el creixement constant de les capitals (i els capitals), així com el mal estat de la naturalesa i els desequilibris fisiològics de tanta gent.
El neguit que es viu a les ciutats no pot ser més que la resposta biològica, del cos de cada un, a l´estancament que suposa convertir a la gent en individus. És la negació del cos a acceptar els límits de propietat que el cap l´imposa.
La necessitat de capital (de diner) és l´estat de zel, la insatisfacció permanent que caracteritza al món urbà. Els ciutadans, aïllats de la natura -condemnats a ser caps sense cos- reclamen, oferint-se permanentment, a algú amb qui acoblar-se per satisfer les seves ànsies de vida i superar el seu encaparrament.
La ciutat és el lloc de l´oferta i la demanda, el mercat on, cada un, exposa la seva mercaderia per provocar l´atenció del possible client; és el lloc on s´acumulen els objectes (i les persones) aïllats i solitaris (els objectes abandonats, els “expósitos”) en demanda de relacions. És el món dels desheretats.
La ciutat és la ficció creada per aquells que, voluntàriament o per força, es troben desarrelats; l´àmbit d´aquells que, creient-se alliberats dels condicionaments de la naturalesa, viuen tancats en la realitat que la seva ment (els seus caps) fabrica: enclaustrats en un món de desitjos insatisfets. El món urbà esta format per materials de rebuig; igual que els objectes que la ressaca del mar expulsa a la platja, és allà on s´acumula tot allò que ha estat arrancat del seu lloc.
Mancats d´arrelament, l´esforç per destacar (la competitivitat com a dansa nupcial de l´espècie) és la principal ocupació de la ciutadania.
El prestigi personal i una identitat ben definida (la jeta) són la única manera d´assegurar-se que a un el tinguin en compte a l´hora del repartiment del botí, la única manera
que li recompensin l´esforç de se “un” (de ser sempre el mateix, separat dels altres);

l´esforç de negar la naturalesa plural de la gent, de domesticar el cos sota les raons del cap: de sacrificar els instints i la sensibilitat a l´interès del capital. L´objecte que més llueixi serà el primer en ser adquirit.

L´efecte d´atracció, la força centrípeta o d´arrossegament que, com a mascaró de proa, exerceix la ciutat, ja fa temps que ha trencat l´equilibri energètic entre nucli i perifèria, col·lapsant (la metròpolis) sobre si mateixa (com un forat negre) tots els recursos de la població.
Amb l´excusa de repartir les riqueses de forma justa i equitativa a tots els ciutadans, l´administració ordena concentrar totes les riqueses (en essència tot allò que, previ desarrelament, esdevé objecte aïllat, susceptible de ser comptat ) a la capital. Trencant, així, la delicada i “primitiva” dispersió de recursos escampats, sense control possible i amb més o menys abundor, sobre tot el territori; que és tal com la natura els ofereix -democràticament- a les seves criatures: de forma contínua, previa a qualsevol divisió conceptual o material.
Per contra, l´apropiament que fan uns pocs (els caps) dels recursos de la majoria (fent que tot hagi de passar pel control del cap), ens ha conduït, progressivament, a aquest ordre distributiu que, a canvi de sotmetiment i vassallatge, promet una participació en el botí, alhora que nega el dret a autoabastir-se a aquells que no cotitzin a les seves arques (que no s´avinguin a les raons del cap): aquells que es neguin a reconèixer les seves divisions (tant en el sentit comptable com en el militar).

El poble, en el sentit clàssic, seria tant el conjunt d´habitatges d´un lloc com la gent que hi viu; si be ara, quan els automòbils s´han convertit en els autèntics habitants tant de les ciutats com dels pobles, potser només es pot entendre com a poble la gent que encara camina i en la mesura que no està al servei de una màquina o de un cap: la part no domesticada de cada un. Son aquests habitants de la perifèria (les extremitats) que encara resten en con-TACTE amb la terra, els que es veuen desposseïts, desheretats, de tots els recursos; esporgats de la part desconeguda, plural, de cada un, es veuen convertits, de bon grat o per força, en ciutadans; en individus al servei dels poderosos: passen de indígenes a indigents, a pidolaires de l´atenció caritativa del poder. Aquell que no disposi de capital està destinat a desaparèixer.

És com si el cap, en el seu estat de zel exacerbat, malfiant dels automatismes perifèrics (aquells que el mantenen viu) volgués reprimir i controlar qualsevol moviment espontani del cos, no permetent-li cap acció que no sigui ordenada per ell.
La por del cap a quedar-se sense la potencia (sexual) en el moment que més la necessita, fa que vulgui controlar totes les constants vitals del seu organisme, reprimint la naturalitat i el lliure fluir de les artèries; concentrant en un altre cap -l´extremitat fàlica- tots els seus recursos vitals (aixecant més i més torres a la capital) per seduir a la possible parella.

Mentre el cap resta en estat d´excitació (”d´EXIT”) mai hi haurà prou recursos per la perifèria.
El cap(italisme) no sols impedeix que ningú mengi abans que ell, sinó que obliga als altres (al cos) a alimentar-se de les seves sobres.
Si el cap no carda, a qui no carda ningú. Cosa que també és valida a l´inrrevés: quan el cap carda, ha de cardar (a) tothom. En la dictadura del cap no hi ha lloc pel dubte o el descobriment: “allò que no està prohibit, és obligatori”.
A diferència de la ciutat, entre el poble no hi poden haver privilegis ni imposicions. El poble (abans que tothom fos convertit en ciutadà) és el lloc on l´acoblament amb el medi es dona de igual a igual (a pelo, sense imposicions ni intermediaris: sense vehicles). On el cos, sense raons, es fusiona amb l´entorn, reconeixent-se en allò que toca.
El cas és que la naturalesa indiferenciada -al contrari que a la capital- no està per contemplacions, tot aquell que destaca s´expossa a ser devorat. En el festí de la natura hi participa tothom: quan un no hi és convidat (la no integració, la diferència), esdevé l´àpat.
Aquesta indiferència és precissament el que més atemoritza al ciutadà: la por de perdre el cap. El quedar-se sense identitat (”usté no sabe con quien esta hablando”), sense referències ni direcció; abandonat a la imprevisió i a la inseguretat: la por a ser lliures.
El ciutadà, que degut a la seva educació i complicitat amb l´expoli de la perifèria, ja ha perdut la confiança en el poble (en el sentit comú, en l´instint de supervivència) no li queda altre remei que creure en la seguretat (social), sotmetent-se a les imposicions que garanteixen la supervivència, participant de les “ratzies” del poder.

Però, contràriament al que ens diuen les raons del cap, cal conservar una bona dosi de confiança en el poble, en la pluralitat (allò desconegut) de cada un, en les possibilitats de vida, per adaptar-se a un entorn canviant i fluït ; per acoblar-se, sense imposicions; per fer-se amic, o amant, d´els altres.
La confiança és allò que a un el fa ser prou flexible per despreocupar-se de la pròpia imatge; per fondre’s amb els altres gaudint de l´anonimat.
Però cal atrevir-se a abandonar la rigidesa del camí traçat, dels ordres (estils i formes) , preconcebuts per un pensament amb ànsies de protagonisme (fàlic), per perdre’s dins el fullatge dels ritmes comuns.
Cal emmascarar-se, embrutar-se, mullar-se, jugar-se la cara, posant-se en conTACTE amb el medi, per fer-se mereixedor de la protecció de l´entorn.
Cal confiar en l´eficàcia de la màscara (els atributs) amb que un ha estat dotat, per no haver d´hipotecar i violentar la naturalesa invertint en pròtesis estètiques o signes de poder .
No seran les pròtesis de silicona ni la mesura de les torres allò que mantingui o comuniqui la vida, sinó la “màscara” sempre viva i canviant que prové de deixar lliures les faccions (sense afeccions) de la cara. l´expressió d´alegria que es comunica en deixar-se viure sense control; la màscara del descontrol, aquella que reflecteix el plaer, en el moment de l´orgasme. Aquella que és la cara de tots i la de ningú; la cara comú d´alegria de quant -deixant de mirar-nos el melic- compartim generosos els dons de la natura (superant els controls del cap, el cedaç de l´administració); la cara mimètica (excèntrica) reflex d´allò que està mirant: la cara de l´inocència.
Però aquesta mateixa “màscara” que en la natura es dona de manera fluida (florida , exuberant), que serveix per protegir allò viu que palpita sota; és pres -immobilitzat- a la ciutat (per contrast amb el seu medi, on hi predominen les cares de pòquer) com la imatge permanent (llegeixis: la cara de “tonto” que s´atribueix a la gent de poble quan visiten la ciutat ); i que se’ns vol fer creure que és la realitat pròpia (estàtica) de qui la vesteix: la cara veritable - DNI o NIF) de cada persona o cosa.
En aquest món de miratges que és la ciutat es pren la virtualitat de la imatge per la realitat original.
Imatges virtuals que, l´Estat de la capital, pretén perpetuar, com la rigidesa dels seus carrers -i càrrecs- com a fet individual, obligant a cada persona a identificar-se amb la seva màscara, per poder ser reconegut i classificats. A l´hora de repartir el botí, ens vol sempre amb la mateixa cara: anestesiats, inexpressius i sense queixa.
Anestesiats per la repetició. Distrets (tots els sentits del cap) per la saturació de les imatges; pel só -re-pe-ti-tiu- dels motors; per les olors empaquetades, de marca; pels gustos educats. Perquè ocupats observant, una i altre vegada, el seu monòton TIC-TAC, ens creiem que passa alguna cosa … i, així, ens oblidem de viure. Ens oblidem del CONTACTE (la fusió, l´orgasme) que fon els cossos; limitant-nos únicament a sobreviure dins la realitat virtual (pre-vista); aquella que es limita a bullir dintre el cap enfollit (pel Parkinson) que dóna les ordres, a través del es pantalles dels ordinadors i el televisor. Com diu la cançó: “por el interné, por el interné / yo tecleaba tu´ carne´, y no la´ toqué…”
No hi pot haver ni plaer ni dolor, en la realitat virtual que el cap fabrica
En les especulacions del capital no hi ha res gratificant, tot es paga.
No en haurien de sorprendre tant, docs, les noticies esfereïdores que sobre violència física ens arriben. Quan el contacte plaent esdevé escàs -la fam de la pell- fa que la satisfacció del tacte es busqui de manera brutal -arribant a les mans- mitjançant la imposició de la força.
La satisfacció prové del cos i, aquest, és l´únic guany o benefici que el cap pot exigir
a canvi de la informació que proporciona. La manca de satisfacció corporal és allò que empeny, a l cap, a rumiar estratègies de peatge contra el cos; a passar-li factura per tenir-lo descontent. Sempre que el cap no està connectat al cos, participant de la seva joia o dolor, te ocasió d´especular sobre els perills que l´amenacen: quan no li satisfà el present especula sobre un futur més engrescador i la manera d´aconseguir-ho. Privat de la comunicació tàctil que el distregui de les seves cabòries, s´encaparra cada cop més en el seu aïllament, consumint-se en les seves pors. El mateix que li passa a l´individu privat de comunicació.
Aleshores busca sortides cercant un sentit o direcció a allò que no compren: intenta posar ordre al seu caos. Quan no és capaç de donar-se, busca comprar o ser comprat.

Busca establir aliances i complicitats -virtuals, naturalment- amb altres caps visibles que li assegurin estabilitat (que ningú es mogui).
Pacta amb ells de la única manera que poden fer-ho els sentits del cap: guardant les distàncies, sense tocar-se; establint límits de propietat, creant diferències, tancant-se (ensimismándose); es declara cèlib en contra de la possible fusió dels cossos; defuig qualsevol expansió apassionada i comú que el pugui dis/treure de les seves elucubracions jeràrquiques i somnis de protagonisme, exposant-se a la contaminació de relacions plebees: exposant-se a perdre el cap. El seu únic capital.
Quan el cap arriba a aquest nivell d´alienació es converteix en un busca raons; raons i arguments que satisfacin els seus sentits; actituds que exaltin el seu prestigi i símbols enalteixin el seu llinatge; raons que justifiquin el seu lideratge i la distinció del seu càrrec.
Però, acostumat només a parlar -dels caps, entre caps i pels caps- ja no disposa de altre forma de comunicació que donar ordres; doncs, ja se sap, qualsevol paraula que no s´acompanyi de l´acció, no pot ser més que una ordre d´ execució, una pena de mort, una sentència… en contra del poble, de la pluralitat.
Només des del punt de vista de un cap guillat (guillotinat, separat del cos) se’ns pot fer creure que el cap va primer -que el cos- en el repartiment de beneficis.
Que “jo” soc primer que els altres, és la filosofia individual, el pensament bàsic (fundacional) de cada un dels individus que constitueixen la massa urbana; el seu aglutinant és l’ordre, les aliances i pactes que imposen els seus caps. Per això l´Estat mai pot ser de tots, sempre és el de cada UN… d´aquell que s´imposa.
La funció del cap, en qualsevol organisme viu, és subministrar la informació que faciliti la comunicació amb l´entorn (l’equivalent a la “cabeza de playa” en termes militars), no pas impedir-li la circulació i la mobilitat esporgant-li les extremitats o provocant-li restrenyiments o anorexies de forma constant, ordenada (beneficiant el cap en contra del cos), prostituint el cos per augmentar el seu “capital” i després presumir de macrocefàlia: presumir de llest.
Només un cap guillat (disgregat del cos) pot pensar (cobrar peatge) quan el cos copula.
Només aquesta actitud folla explica perquè com més informació (energies , capital, ciutadans) s´acumulen a la ciutat, menys viu està el poble, menys confiança hi ha entre la gent. Que els privilegis del centre vagin en detriment de la perifèria. Que com més informació circula, menys temps tenim per comunicar-nos.
La mostra està en com l´actitud capitalista (en la mesura que l´afluència d´informació ha arribat fins l´últim racó de món) està malmetent l´entorn del més petit poble. Així és com la concentració circulatòria a la capital provoca la necrosi (anestesiant) de la perifèria, i la subsegüent amputació de les extremitats (tàctils). Els incendis forestals no son més que la deflagació subsegüent a la concentració energètica a la capital.
Ja és hora, doncs, de negar-li a aquest “capgrós” la capacitat de dirigir-nos.
Que aconsegueixi satisfer les seves ansietats sexuals, és la única manera de desfer-se de un cap “mal follat”.
Només tenint la vista al cap dels dits, com els nens, TOCANT, evitarem deixar-nos entabanar per promeses (o somnis eròtics) que, cap cap, no pot complir.
Quan no vulguem que ens faci perdre més el temps, apliquem-li el següent tractament sempre que calgui:
-Fiquem-li els dits a les nafres (grapegem-lo) fins fer-li perdre els sentits.

Aquestes són les nafres: i aquests els nostres dits:
Contra la MESURA i CONTENCIÓ hi oposarem RITME i MOVIMENT
a les PROMESES , FETS
a la IDENTITAT , DIVERSITAT
a la PREVISIÓ , INGENI
a l´ORDRE , l´EXUBERÀNCIA
Contra la JUSTIFICACIÓ, la CONFIANÇA
Contra la BUROCRÀCIA , la IMPLICACIÓ (jo hi era)
En lloc de CONTROLAR , deixar QUE LES COSES PASSIN
En lloc d´ACUMULAR , COMPARTIR
En lloc de la IMMOBILITAT, la FLUÏDESA

Que el poble sigui una festa on el ciutadà perdi la por, de perdre el cap.

Ales hores potser sí - a través del coneixement- un cap que no desconfiï (sense prejudicis) pot servir pel que és la seva ocupació: observar i analitzar quin és el procés del les coses i treuren conclusions; que siguin també útils al poble, a la gent, i no únicament al cap/ital i l´Estat, que son les dues cares de la mateixa moneda.


Volver a: Manifest per l’excentricitat